Publicada originàriament el 1999, Pasaia blues és una novel·la negra amb teló de fons portuari, la segona d’una trajectòria amb volums tan rellevants com Twist (2013) i La voz del faquir (2019). L’obra del tres vegades guanyador del Premi Euskadi de Literatura, traduït a una dotzena de llengües, afronta el conflicte basc amb una fixació per les esquerdes i els dubtes, més enllà del discurs oficial, dels bàndols i dels mitjans de comunicació. El còmic aparegut en català, il·lustrat per Adur Larrea, retrata el carismàtic polític de l’esquerra abertzale Santi Brouard, assassinat pels GAL el 1984.
-Com se’l mira, ara, aquest llibre sortit fa 21 anys?
-És com trobar-te un alter ego de tu mateix atrapat en àmbar. Aquest llibre el vaig escriure a Nova York. Després d’estudiar Dret, em vaig prendre un any sabàtic a Nova York. Coincidia que era una època de treva d’ETA, que pensàvem que seria l’última i no ho va ser. Em vaig prendre moltes llibertats que potser no m’hauria pres si no hagués pensat que aquella treva era definitiva. La primera novel·la era la història d’un trompetista a Nova York. I aquesta segona va ser una mena de reacció a la lectura que es va fer d’aquella primera. Els lectors em deien: què passa, que has d’anar-te’n a Nova York per escriure una novel·la negra? Que no en pots escriure una amb el que passa al nostre voltant?
-I en quin sentit es va prendre més llibertats?
-Probablement en la llibertat mateixa de barrejar: en un mateix tub d’assaig mesclar una història bastant cinematogràfica, amb regles de gènere negre pur amb una realitat social molt propera a mi. Si busques a l’hemeroteca el que passava en aquell moment trobaràs paral·lelismes però també distorsió, distorsió a favor d’aquestes normes de novel·la americana. Em sentia que estava portant molt al límit les convencions. Es va rebre com un atreviment. Moltes de les reflexions que hi ha en el llibre, que és el que més m’interessa avui, sorgeixen del meu dia a dia a Nova York. La meva aproximació al conflicte en els relats posteriors és més social i més intimista, amb menys ficció.
-M’interessa molt com a Pasaia blues introdueix el dubte en personatges d’índole i bàndol diferent.
-Era una de les coses que més m’importava. Hi ha incertesa, dubte... Hi ha un arc dramàtic que fa que els personatges canviïn de lloc, des del principi fins al final. Als noranta hi va haver molta controvèrsia arran de la novel·la de Bernardo Atxaga Un hombre solo. Se l’acusava d’equidistant. No podies estar al mig, havies d’estar a un cantó o l’altre. I a la vegada sempre se’ns ha acusat de no voler escriure sobre el conflicte, quan no és veritat. En eusquera Ramon Saizarbitoria va escriure fa cinquanta anys Ehun metro, que és un llibre que afronta el conflicte en temps real amb les armes de la nouveau roman. Però com que es va fer en eusquera i no va ser traduït o no ha tingut circulació estatal està en una espècie de llimbs.
-De lluny, es diria que Patria és la primera novel·la sobre el conflicte, quan en realitat deu ser la novel·la que ha tingut la validació estatal.
-El que ens dol una mica és això. És una novel·la entre cometes tardana perquè fins i tot la tesi de Patria està escrita en altres llibres en eusquera molt abans. El que passa és que no han tingut la circulació. Jo entenc que la feina de l’escriptor és matisar, és el detall. És el que deia Philip Roth, que un escriptor mai es pot portar bé amb un polític, perquè la feina d’un polític és generalitzar, i la d’un escriptor, matisar.
-Ni Pasaia blues ni Twist o La voz del faquir estan escrites per rebre l’aplaudiment d’una part o l’altra del conflicte.
-El que més em reafirma en les meves tesis és adonar-me que gent de molt diferent biaix ideològic gaudeix amb les novel·les i n’hi ha d’altra, de també diferent biaix, que hi troba coses que li resulten incòmodes. Amb això em dono per satisfet. Perquè jo m’he sentit incòmode escrivint parts d’algunes d’aquestes novel·les. És part de la meva feina. Ortega i Gasset diu que escrivim per saber el que ens passa quan no sabem el que ens passa. Una altra cosa que m’agrada distingir és quotidianitat de la normalitat. Quan vaig néixer, ETA ja existia i per mi, era una cosa quotidiana. Em llevava i la ràdio parlava de segrestos, d’atemptats, de manifestacions... Jugàvem a recollir pilotes de goma després de les manis. Una altra cosa és quan t’adones que allò quotidià no és normal. Per mi, un d’aquests moments va ser l’assassinat de Yoyes. Jo tenia deu anys. Ho recordo com una cosa catàrtica, a la cuina de casa, al matí, la ràdio, i la cara que va posar la meva mare i el comentari que va fer: “així no anem enlloc”. Jo no parlava de política amb les pares ni m’assabentava de gran cosa.
-A Twist (sobre la guerra bruta contra ETA) i La voz del faquir (sobre el cantautor abertzale Imanol amenaçat per ETA) fa aflorar les contradiccions de diferent manera.
-A partir d’un cert moment no m’interessa tant l’acció com l’espera, la vergonya... Un jutge pot dir si ets culpable o no però no pot mesurar la teva vergonya o el pudor. Aquest és més el terreny natural de l’escriptor. I potser això acaba explicant moltes més històries al cap del temps que no pas la veritat judicial o la històrica. Per exemple, les derivades de l’afecte: hi ha gent que ha passat anys a la presó per haver amagat a casa un amic una nit. Potser ni tant sols estava d’acord amb allò que aquell amic lluitava... però algú truca a la porta a casa teva una nit, hi dorm i l’endemà se’n va. I després ets una col·laborador. El cas d’Imanol: els anys setanta algú militava a ETA per una lluita cultural, no per les armes necessàriament, que és alguna cosa que la gent no comprèn. No es prenen aquestes decisions perquè algú hagi llegit tota l’obra marxista, és qüestió d’afectes, amb qui vius, de qui t’has enamorat...
