El programa del racionalisme, tal com el va resumir Descartes, era posar la natura al servei de l’home i alliberar-lo, mitjançant el càlcul i la tècnica, del fred, de la por i de la mort. D’una o altra manera, la vigència d’aquest propòsit va arribar fins a la II Guerra mundial, però d’aleshores ençà cada vegada han anat sortint més objectors de la ciència i ara ja són legió. Al seu moment, Descartes va formular una orientació del coneixement que considerava alliberadora, però que avui molta gent copsa com un perill. Era una ambició excessiva, desmesurada? Galileu, Kepler i companyia havien alliberat el cosmos de l’atzar i de la divinitat i l’havien posat sota l’àmbit de la matemàtica. Descartes va voler fer una cosa similar i a l’època el seu programa era una afirmació optimista i joiosa perquè permetia alliberar-se de la màgia i obrir-se a la racionalitat.
L’extensió de les arts mecàniques obrí l’època de l’home (l’humanisme) prometent la possessió i el gaudi del món per la via de desmitificar-lo. La invocació a la “mare natura” i la màgia desapareixien amb el racionalisme cartesià i se les substituí per “les lleis de la natura” que són un fet calculable i comprensible. Allò qualitatiu esdevenia quantificable i una vegada reduït a nombre ja no podia fer por. Una “ciència admirable”, la matemàtica, l’explicació total del real, era l’eina del domini del món. És la raó i no la fe el que permet governar el món i per regir-lo cal conèixer-lo. Les matemàtiques permeten dir "Est et non": (què és i què no és), però sempre plantegen un problema: el de l’excessiu, el de l’inhumà. Per això en el somni de Descartes hi havia un dimoni temptador perquè ell mateix s’adonà que matematitzar la realitat abocava al perill de la desmesura... Qui vol establir una ciència que abasti tota la saviesa humana fonamentant-se en la raó, sempre està a punt de caure en l’abisme, en allò demoníac per brutal.
A l’època del racionalisme, proposar que els humans fossin “com amos” de la natura significa bàsicament desposseir Déu de la creació i convertir l’aigua, l’aire i el foc en entitats mesurables i, en conseqüència, dominables. Ser amo és, òbviament, el contrari de ser un esclau sotmès a la necessitat. Per això el programa cartesià incloïa un altre element, que era el de saber ser senyor i usar la raó de forma diguem-ne “racional”. Per obligació divina havíem vingut al món a sofrir penalitats. La tècnica i la raó tenien com a objectiu acabar precisament amb la maledicció. Si els homes són “com amos” (i encara que en molt última instància l’amo sigui Déu) també s’haurà acabat el càstig diví. Treballar amb suor, que era la maledicció divina, tenia un altre sentit quan l’home treballava per a ell mateix i no per al més enllà. El que ens ha fallat és adonar-nos com a espècie que posseir la natura també inclou una obligació, que és vetllar per ella.
Al Gènesi està escrit que l’home ha de sotmetre la Terra, de manera que Déu mateix havia donat aquesta tasca a l’home, però el racionalisme feu un pas més enllà. Si ja no cal cap divinitat per dominar la natura, n’hi hauria prou amb un grup de científics. L’error va estar aquí, en divinitzar la ciència oblidant que era també un fet ciutadà. Ara, però, estem al final del camí cartesià. La natura es revela contra una comprensió mecanicista del món. Tot es complica quan al món hi ha més de set mil milions d’humans, les matèries primeres es fan escasses i l’ecologia, amb la teoria de sistemes al costat, desmunta el mecanicisme cartesià com un tipus de mite. Un mite fins i tot perillós per a la supervivència de l’espècie.
Simbòlicament es podria dir que “és culpa de Descartes” reduir el món a relacions tècniques. Medicina, moral i tècnica són les tres principals branques de l’arbre del saber. Montaigne és molt popular entre els ecologistes perquè pensava que no hi ha frontereres clares entre l’home i l’animal i que els animals tenien el seu propi llenguatge. En canvi, Descartes, que, tot s’ha de dir, tenia un gos que es deia “Monsieur”, pensava en els animals com a màquines, més que res perquè no li agradava considerar que hi hagués ànima més enllà dels humans i la millor manera de posseir la vida és dominar la pròpia vida, o la pròpia natura.
Ara estem al final d’un cicle, tots ens hem tornat ecològics i sostenibles. Tant que quasi no recordem com era el món quan no existia la paraula empatia. No queden dualistes disposats a considerar els problemes de l’esperit al marge dels problemes del cos. La humanitat no vol que la redueixin a les eines que ha creat dominar el món. Però estaria bé no llençar el nen amb l’aigua bruta i evitar la ingenuïtat primitivista. La natura continua essent un lloc on se sua i es pateix. Un lloc incòmode i regit per la por. Que hem tallat massa vincles és prou obvi. Però en l’ecologisme hi ha un punt esotèric (esoterikós en grec vol dir “girat cap a l’interior”) molt perillós, perquè en la natura no hi ha llibertat. El principi d’evidència cartesiana i la primacia de la raó sobre les emocions formen part de la millor herència de la humanitat.