“Calia un partit d’esquerres que recollira el sentiment nacionalista”. És el que argumenta l’escriptor Xavier Serra (Sueca, 1967) quan és preguntat sobre el perquè de la creació de Germania Socialista el 1970. Es tractava d’un dels molts grups polítics –pràcticament ningú s’atreveix a definir-lo com a partit– que van formar part del paisatge de l’oposició valenciana al franquisme durant l’última dècada de la dictadura.
Al capdavant d’aquell grup hi havia el sociòleg Josep-Vicent Marqués (1943-2008), tot un valor polític malgrat la seua joventut. Marqués procedia del Partit Socialista Valencià, la primera formació política de base fusteriana, fundada als seixanta per personatges històrics com ara l’exalcalde de València Ricard Pérez Casado, l’exsenador Alfons Cucó o l’editor Eliseu Climent. El PSV va nàixer el 1964. Cal distingir-lo del PSPV, actual federació valenciana del PSOE, nascut el 1974 i fusionat amb el PSOE quatre anys més tard. El PSV, efímer, va desaparèixer el 1968, en la mateixa dècada en què es va fundar “per una qüestió generacional”, explica Serra, que atén aquest setmanari. “Quan el valencianisme d’esquerres deixa algun buit, sempre es cobreix amb alguna cosa. El buit que va deixar el PSV (1964-1968) va ser omplert per Germania Socialista: hi havia una certa continuïtat”. Serra tampoc defineix el PSV com un partit, sinó com una mena “d’associació clandestina universitària”. Precisament, dos dels personatges d’Espurna –reals, com tots els de la novel·la–, Ricard Avellan (1948) i Francesc Santacatalina (1950-2010), ambdós naturals de l’Alcúdia (Ribera Alta), es van mirar d’integrar al PSV quan el partit pràcticament ja no tenia activitat. És aleshores quan Marqués irromp amb el seu carisma i les seues idees per captar-los des de Germania Socialista.
Concretament, Marqués proposava la creació “d’un grup experimental d’acció i reflexió” que defensara el socialisme d’una manera transversal, sense defugir de qüestions com ara l’ecologisme, el feminisme o el nacionalisme no espanyol. Ismes que el Partit Comunista, majoritari durant la lluita antifranquista, detestava explícitament. Ismes, al seu torn, que Josep-Vicent Marqués defensaria posteriorment al seu llibre Tots els colors del roig (Tres i Quatre, 1997), quan l’esquerra mundial, necessitada d’una refundació profunda després del desmembrament de la Unió Soviètica, incorporava definitivament tots aquells principis.
A Espurna s’explica que “els grups de l’esquerra, i en particular el Partit Comunista, consideraven que posar massa interès en l’opressió nacional i en la lluita contra la discriminació lingüística eren dèries ‘petitburgeses’”. La prioritat era la lluita de classes. Serra aprofundeix explicant que “per al PC, fins i tot el feminisme era una distracció”. En canvi, els qui van integrar Germania Socialista, com que eren gent “de poble”, “no podien deixar de banda la qüestió valencianista”. A diferència del PSAN, pràcticament coetani a Germania Socialista –si bé implantat un poc més tard al País Valencià–, el fet que el grup de Marqués nasquera a València va evitar que s’organitzara més enllà del Sénia. Hi havia, però, la consciència ferma que els valencians, com a poble, tenien dret a l’autodeterminació.
I alhora, “qüestions com ara l’ecologisme o el feminisme les entenien de seguida” des de Germania Socialista, “mentre que altres partits, amb una ideologia elaborada des d’altres ciutats –des de Madrid en el cas del PC o des de Barcelona en el cas de Bandera Roja– funcionaven amb un discurs imposat i de manera bastant més dogmàtica”, matisa Serra. Un mecanisme d’exclusió que tindria conseqüències després de la mort del dictador.
Germania Socialista mirava d’acollir gent jove a través de “seminaris de formació”. Serra reconeix que una de les coses que més li han interessat a l’hora d’escriure Espurna és “retratar com es movia la clandestinitat”. Això, assegura, era comú en tots els partits. “Tots es disfressaven d’estudiants i feien com que anaven a seminaris, però realment anaven a llocs on s’impartia doctrina”. Tant és així que quan es produeix l’escissió de Germania Socialista a Altea (Marina Baixa), els militants viatgen disfressats d’excursionistes i els fullets es reparteixen com si foren apunts de classe. “D’alguna manera, tota la política clandestina es disfressava de la vida d’estudiants. I la policia, en conseqüència, el primer que feia durant els registres era mirar les notes d’apunts i els llibres”.
Aquell grup fundat per Marqués funcionava a còpia de seminaris de formació de tota mena. Entre els temes a debatre hi havia la manera com influir a les fàbriques i a tot el país, l’obsessió de conèixer minuciosament el territori –fet pel qual demanaven als militants procedents dels pobles recollir totes les dades possibles sobre els seus municipis pel que fa a nombre d’habitants, moviments migratoris, economia, inclinacions polítiques, etc.– i moltes altres qüestions adreçades a penetrar amb força en cada racó del País Valencià. Pel que fa a la qüestió estrictament teòrica, aquesta va ser resumida en un article publicat en un volum editat per Ruedo Ibérico, editorial fundada a París per un grup d’exiliats. El temor a les conseqüències repressives va fer que Josep-Vicent Marqués i Damià Mollà (1946-2017), altre dels ideòlegs del grup, signaren aquell escrit amb pseudònims. Tots dos interpel·laven els partits marxistes per intervenir a favor de l’alliberament nacional. “Perquè si els partits marxistes se’n desentenien de les lluites d’alliberament, la classe obrera de nació oprimida corria el risc de ser manipulada per la burgesia”, resumeix Xavier Serra al llibre. “En canvi, quan el marxisme se situava al capdavant d’aquestes lluites i imposava el seu discurs emancipador, l’alliberament nacional no era sinó el primer pas cap a la revolució social”. Alhora, Germania Socialista, que “no es plantejava cap mena de pacte amb la burgesia”, sí que contemplava atraure la petita burgesia cap a l’objectiu de l’alliberament nacional. Segons Serra, “Germania Socialista no era en absolut un grup d’obrers, ni de camperols sense terres, sinó de fills de la petita burgesia i de propietaris rurals petits i mitjans. Els fills inconformistes que es revoltaven contra l’estultícia i la covardia dels seus pares”.
Pot semblar un funcionament poc original, però les particularitats de Germania Socialista hi eren. No només per acollir els ismes en una època en que l’esquerra dominant en defugia, sinó també pel que fa a l’acció. Un exemple va ser la celebració d’un 1 de maig, el de 1972, poques setmanes després d’una vaga que va acabar amb dues persones assassinades per la policia franquista a Ferrol, Galícia. El PC volia aprofitar el dia del treballador per organitzar una resposta interpel·lant tota la població. Des de Germania Socialista, en canvi, es considerava que allò era un error. I en un comunicat ho argumentaren. “Al País Valencià, on encara el lent procés de reconstrucció dels quadres obrers amb els joves militants no ha assolit un nivell massiu i on no és perceptible una significativa mobilització de capes no obreres contra el règim, convocar una manifestació l’1 de maig significa sacrificar les durament aconseguides bases del moviment obrer en benefici de voler mostrar que també al País Valencià hi ha un moviment de masses que derrocarà el franquisme”. Germania Socialista volia preservar els lideratges per poder aprofitar-los en el moment en què pogueren actuar per canviar les coses. Sacrificar-los, creien, resultava contraproduent.
Finalment, la dualitat entre acció i contenció, unida a les diferències personals dels militants, acabaria per desfer aquell grup cridat a aglutinar el valencianisme d’esquerres durant els últims anys de la dictadura i la Transició. Mentre uns volien incidir en la universitat protegint-se de l’amenaça de la repressió, altres miraven de sumar-se a l’onada de la proletarització. És llavors quan, davant la divisió d’un grup petit, els integrants acaben sent absorbits per altres formacions. Una d’aquestes, tot i partir pràcticament del no-res durant els anys anteriors, acabaria guanyant un pes decisiu. Es tractava del Partit Socialista Obrer Espanyol.
Edelmir Galdon (1953), un altre dels personatges reals de la novel·la, en seria un exemple. El PSOE, després de dècades en estat d’hibernació –i, per tant, de desaparició aparent–, irrompia amb força en l’escena política valenciana. Fundat el 1879 i després de dècades de protagonisme, durant la dictadura, a València, “el PSOE havia estat liderat per un electricista de l’avinguda del Regne i gent de la seua òrbita”, diu Serra. “Els avis que formaven el partit s’havien negat a integrar els joves perquè tenien por. Després hi ingressarien uns joves que treballaven en MACOSA –empresa dedicada a la indústria pesada– i d’altres procedents de Germania Socialista”. Posteriorment, l’aparell del partit va començar a absorbir quadres de la universitat i de la jurisprudència, “i els convencien a còpia de dinars, viatges i promeses. El PSOE tenia la capacitat econòmica que les altres formacions no tenien per formar un partit fort”. Així, a poc a poc, el PSOE adquiria l’hegemonia al País Valencià i a tot l’Estat, gràcies també al suport internacional.
L’altra clau, segons Serra, va ser la lectura encertada que alguns gurus de la política d’aquell moment van fer sobre el moment en què es podria tornar a votar. “Algú va dir que quan es tornaren a celebrar eleccions, la gent d’esquerres votaria, sobretot, els partits d’abans de la guerra. I aquests eren el PC i el PSOE”. Però el PC, segons Serra, “en aquell moment era un partit més carca i espanyolista que el PSOE”. Els socialistes, de fet, havien acceptat el dret d’autodeterminació i havien arribat a qüestionar la monarquia. Alhora, el PSOE comptava amb el suport de la Internacional Socialista i també amb el de Portugal, llavors en ple procés polític de democratització impulsat des de l’esquerra. Un procés, el de Portugal, perfectament explicat per Serra al llibre a través de l’exili de Francesc Santacatalina (1950-2010) i Pepa Gea. “Hi ha tota una sèrie de factors que van convertir el PSOE en el cavall guanyador”. També, recorda Serra, “operacions estranyíssimes, com ara la d’apartar de la direcció l’històric Rodolf Llopis (1895-1983), quan la Internacional Socialista –liderada el 1978 pel llavors ja excanceller alemany Willy Brandt (1913-1992)– va decidir donar poder als joves valors del partit a l’Estat espanyol”. Una jugada inaudita, assegura Serra, que va beneficiar Felipe González i Alfonso Guerra i que va perjudicar els líders territorials del partit que tenien inquietuds més federalistes.
Totes les organitzacions polítiques tenen data de caducitat. I tot i que la desaparició sol ser interpretada com a sinònim de fracàs, el cert és que Germania Socialista va complir amb el seu paper d’aglutinar i conscienciar l’esquerra valenciana sobre la qüestió nacional i tantes altres realitats. El grup, però, va ser víctima del context, que el va fer vulnerable i efímer, però que exigia l’existència d’un grup com aquell per omplir el buit del valencianisme d’esquerres. Enmig d’un paisatge polític distingit per multicopistes clandestines, per les cançons de Raimon, pels cursos de Lo Rat Penat o per la irrupció cultural de l’editorial Tres i Quatre, Germania Socialista esdevenia un actor que, tot i ser fonamental, resta discret en la història d’un país que, a més de perplex, com definia Josep-Vicent Marqués, també pateix certa amnèsia.
Aquell passat recorda, segons Serra, encara al present. “Allò era un moviment d’il·lusió i mentre escrivia Espurna tenia el procés català al cap. Quan pensava en el moviment clandestí d’aquesta gent pensava en els catalans amagant urnes. Un procés també clandestí que, com tots, té una finalitat. En aquells anys tombar el franquisme, quan alguns es jugaven la pell davant la indiferència de bona part de la societat i amb l’amenaça de la repressió sempre present”. I és que plantar cara al poder, tant ahir com avui, sempre ha tingut un preu molt alt.