La quarta onada feminista ha suposat una explosió bibliogràfica sense precedents arreu del món. Les editorials han trobat en la causa morada un filó que s'alimenta d'un interès desacomplexat per tot allò que ens ha passat i ens passa a les dones per la nostra condició. Llibres que són una crida a gaudir de la vida plenament; a arramblar amb els estereotipus de gènere; a trencar les cadenes del masclisme; a tenir la llibertat de decidir sense prejudicis. Perquè milers de dones abans que nosaltres van haver de viure una existència constrenyida per la cotilla del patriarcat, aquell que dictava que el destí de la dona implicava casar-se, procrear i ser submisa als designis del mascle de la parella.
Perquè només d'aquesta manera una dona podia considerar-se una dona en plenitud. A l'Estat espanyol, el nacionalcatolicisme es va encarregar de gravar això a foc en els cervells d'ells i elles. "L'única missió que tenen assignades les dones en la tasca de la pàtria és la llar"; "la vida de tota dona, a pesar del que ella vulga simular, o dissimular, no és més que un etern desig de trobar algú a qui sotmetre's", proclamava Pilar Primo de Rivera.
Però hi havia dones, moltes, que van trencar la norma; que van decidir tenir una existència en solitud o que bé, per les circumstàncies, s'hi van veure abocades. D'elles parla Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana, que acaba de publicar el Museu Valencià d'Etnologia que explora la realitat de la fadrinesa en les comarques d'interior des d'una perspectiva antropològica. L'obra, escrita a partir d'una vintena d'entrevistes en profunditat a dones per sobre dels 80 anys, i amb un sòlid corpus teòric, pretén posar llum sobre una realitat, la de les dones fadrines, que en general, ha merescut poc interès tant en la literatura feminista com en la investigació antropològica.
"En el Museu ja havíem fet investigacions temàtiques sobre el naixement i la mort. Per inèrcia, vam considerar que el següent que tocava investigar era l'altre gran ritu de pas: el matrimoni. Però aleshores ens adonarem que més que no el matrimoni el que ens interessava era allò que quedava en els marges del matrimoni, és a dir, la fadrinesa. És aquesta marginalitat el que fa l'objecte d'estudi encara més atractiu", expliquen Raquel Ferrero i Clara Colomina, autores del llibre. El treball d'aquestes dues antropòlogues ve a omplir un buit en aquesta matèria, ja que fins ara aquesta realitat només havia rebut atenció en l'àmbit de llengua anglesa. En l'àmbit de parla catalana només l'antropòleg de la Universitat de Girona, Jordi Roca, i Dolors Comas d'Argemir, en el seu Vides de dones, s'hi havien aproximat.
L'obra, doncs, converteix en subjectes les dones fadrines, les mateixes que habitualment han estat percebudes per la societat tradicional amb una pila d'estereotipus, com dones incompletes, mancades, com qui porta una tara fins a l'últim dels seus dies. Perquè al capdavall l'emparellament i, sobretot, la maternitat, eren elements constitutius de la feminitat, com recordava diàriament Elena Francis en el seu espai radiofònic."Se't passarà l'arròs!" era una frase que sintetitzava una reprovació encoberta, sibil·lina. Perquè qui no es casava, en les societats tradicionals, se n'eixia de la norma, qüestionava el destí predeterminat. En paraules de Matilde Peinado, esdevenien un arquetipus femení estrany al cos social: "éssers desnaturalitzats, depenents, dignes de llàstima". Ací en dèiem -i en diem!- "quedar-se per vestir sants". En el context anglòfon s'utilitzen expressions no més amables. "On the shelf" ('en el prestatge') o "the fifth wheel" ('la cinquena roda'), aquella que et pot ser útil en un mal tràngol, però que en general és sobrera.
Elles representen, al capdavall, el "trencament amb la pauta social imposada". "Ens preguntàvem inicialment si la fadrinesa podia considerar-se una pràctica social alternativa a la norma patriarcal d'aliança i reproducció; si posava en dubte la institució matrimonial com a fonaments de la vida en societat", relaten. La incorporació del subtítol El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana no resulta gens casual, doncs l'ús del "no" és la manera com les autores posen èmfasi en l'oposició a una construcció social naturalitzada. "La mateixa investigació ens duu a una contradicció. El que estàvem fent era demanar-los a dones grans que ens explicaren per què eren fadrines, la qual cosa intrínsecament, ja era un qüestionament de la seua condició -explica Colomina- Una dona, quan li ho plantejàrem ens digué: "Què en la vida tot és casar-se?". I tenia tota la raó del món!".
De la investigació realitzada per Ferrero i Colomina s'extrau una visió complexa de la fadrinesa en el context dels territoris de muntanya (les entrevistes es van realitzar en les comarques d'interior de Castelló), una realitat complexa en què, només de forma puntual, es detecta una voluntat explícita de qüestionar els mandats de gènere de l'època. En tot cas, dins el calidoscopi de la seua recerca han detectat, a través de les entrevistes, cinc categories diferenciades. En primer lloc hi ha les fadrines que ho són perquè han sacrificat el seu propòsit de matrimoniar en benefici de la família. Són, habitualment, dones que tenen cura dels pares o que bé, per una situació sobrevinguda d'orfandat, han de fer-se càrrec de germans menuts. "Representa la negació de la individualitat, de les aspiracions i dels desitjos propis en favor dels progenitors", expliquen en el llibre. Són, per tant, dones que sense ser esposes i mares, assumeixen el rol de cures que correspon al seu gènere.En una posició intermèdia hi ha les dones que, si bé mostren cert penediment per no haver tingut criatures, es mostren satisfetes per la seua condició de solteres. Són dones que temen la vida de mare i esposa i que, en alguns casos, han quedat imbuïdes pels discursos aterridors a propòsit del sexe.
A l'altre extrem hi ha l'opció que podríem dir més emancipadora: les dones que lliurement han optat per la fadrinesa, en considerar que el matrimoni els perjudica més que no els beneficia. Hi ha, d'una banda, el perfil de dona amb una posició econòmica solvent, potser fins i tot acomodada. Es tracta de dones que, tot i verbalitzadora d'una forma difusa, veuen en el matrimoni i els fills com una càrrega que desestabilitza la seua posició. Al capdavall, tampoc no s'ha de passar per alt que durant la dictadura franquista les dones eren usurpades dels seus drets i era el marit qui exercia com a administrador i usufructuari de tots els béns de la societat conjugal. Són les dones que s'apliquen la màxima de la dita "quan la dona té diners, el marit i és de més".
En aquesta esfera que podríem considerar trencadora hi ha també les fadrines que, tot i no tenir una posició econòmica benestant, prefereixen treballar i tindre una vida en solitud, autosuficient des del punt de vista econòmic. Són dones que fugen conscientment de la domesticitat i que utilitzen estratègicament excuses que avalen una decisió que trenca la norma. "Per a treballar igual, més m'estime ser fadrina(...). Sí. I manar jo de lo meu", diu una de les entrevistades.
Amb el llibre ja tancat, després de més de tres anys d'investigació, Raquel Ferrero i Clara Colomina asseguren que aquest volum editat dins la Col·lecció de temes d'etnografia valenciana no és un punt d'arribada, sinó l'assoliment d'una primera etapa. "Hem volgut posar llum sobre les realitats d'unes dones que han estat doblement silenciades, per ser dones i per ser fadrines", explica Ferrero. "Hem intentat valorar el seu saber i les seues aportacions, possibilitar que elles mateixes construïren el seu relat", rebla Colomina. Tot per a, en última instància, "canviar la nostra mirada envers aquesta realitat". I tot plegat, les ha inspirat moltes altres línies d'investigació sobre les diverses maneres de viure la fadrinesa.