“Les persones mancades tendim a buscar el que falta en l’art”

—Com s’arriba al concepte de sesquizigosi com a punt de partida per contar una història?

—El punt de partida en sí era la bessonada i el fet de separar-la. Em van explicar que tot just a València s’havia donat el cas d’una bessonada en què un dels nadons tenia una imperfecció o malaltia i la mare, tranquil·líssimament, abandona un i es queda l’altre. Aquest altre va ser donat en adopció. És un cas real i no fa tant de temps que va passar. El tema dels bessons, no dels semiidèntics, sempre m’ha remogut. I té a veure amb les ferides de l’abandonament, de la recerca constant perquè manca alguna cosa. Es parla molt dels bessons solitaris, aquells que, per alguna circumstància del part o l’embaràs, es queden sols. Això deixa una marca emocional que m’interessa molt. I anant més enllà, vaig llegir que hi havia casos de bessons amb desdoblament de gènere en la mateixa persona. Quan estic treballant tot això per a la novel·la, m’arriba el concepte de la sesquizigosi, l’única manera que una bessonada pot donar dues persones idèntiques en tot excepte en el gènere. Metafòricament, per al que jo volia explicar, m’anava molt bé, perquè genera molta curiositat el fet que dos espermatozoides arriben a l’òvul alhora, és una cosa molt excepcional. I vaig llegir fins i tot que en un dels casos hi havia un bessó que no era ni mascle ni femella, sinó intersexual. Per tant, no vaig partir de la sesquizigosi, sinó que vaig arribar a ella perquè m’anava de perles.

—La novel·la en realitat parla d’identitats. I volia començar per la identitat compartida dels bessons, que no és completa sense l’altre. Com a tema d’estudi per fer literatura és molt interessant.

—Dos bessons només poden tindre identitats separades adultes si tenen una infantesa molt ben acompanyada durant la qual se’ls permet compartir la identitat, la consciència de qui és l’un i qui és l’altre. Si els separes, van coixos de per vida. Si van junts, en algun moment, de manera sana, podran fer els seus camins.

—Després hi ha el tema de les identitats sexuals, una temàtica central de la novel·la.

—Sí. El que intentava treballar amb els dos personatges era que, en part perquè són bessons separats, en part pels individus que eren, fan una tria de gènere claríssima. L’Aran està obligat: quan tens el sexe indefinit has de triar per ser una persona normativa. En realitat, tots podem triar el nostre gènere, el que passa és que no ho sabem. D’altra banda, l’Ari també tria, perquè té un cos femení però fa una vida molt andrògina, bastant alliberada a la seua manera. Tot això té a veure amb els cossos que tenen però també amb la mancança de l’altre.

—Però ells no són coneixedors d’aquesta mancança, no saben de l’existència de l’altre.

—No. Tota la teoria dels bessons solitaris va en aquesta línia: fas coses que no saps per què fas perquè hi una cosa que et falta. Gent que tot ho compra doble perquè senten, expliquen els psicòlegs, que falta algú al seu costat. Hi ha persones que s’apeguen més a les relacions, com l’Aran. I l’Ari, en canvi, rebutja les relacions emocionals. Són maneres de reaccionar a la mancança de l’altre.

—Hi ha més qüestions identitàries a la novel·la. M’ha interessat el personatge de Manuela, la mare dels bessons, una dona de fer feines que té una identitat de classe molt marcada, fins el punt de viure-la de manera acomplexada.

—La viu de manera acomplexada i tan rotunda que tampoc no eixirà d’allí. Ella ve d’on ve, però la manera en què encara la feina, la relació amb el Miquel [el pare dels bessons] o la maternitat, això d’interioritzar que no és ningú, impedeix que canvie. El món és una merda i no eixiré d’això. Ni tan sols tenint una filla que està triomfant i guanyant diners canvia l’autoconcepte.

—Manuela no necessita que els bessons es retroben, però Miquel arriba a necessitar-ho desesperadament. Per completar una vida que en el fons ha estat molt infeliç.

—Totalment. Ella, en el fons, té un punt victimista i irresponsable. Vam treballar molt el capítol en el que ella expressa el que té al cap en el moment d’abandonar un nadó i quedar-se l’altre. És perfectament capaç de fer-ho i tirar milles. Pel contrari, ell sí que se sent responsable d’allò que va passar, d’haver-ho provocat en buscar-la, enamorar-la, deixar-la embarassada i abandonar-la després. I també hi ha el tema del germà amb una malformació, que fa pensar el Miquel que potser és el culpable per genètica de què a l’Aran li falte un braç i siga intersexual. Miquel ve d’una família més estructurada i té més capacitat d’anàlisi, tot i que estiga incapacitat emocionalment. És el personatge que m’ha costat més. De les sis veus, és l’única que no m’ha fet sentir còmoda escrivint. Per mi, fer de Miquel era un exercici, un artifici.

—Sí, però fer sis veus narratives requereix un esforç per marcar-les d’alguna manera. Des de fora, ho veig complicat.

—Crec que és una tasca de creació de personatges, primer, de tindre’ls apamats i fer una feina profunda per saber com és cadascú. I després hi ha qüestions formals que ajuden a diferenciar les veus i que m’han ajudat bastant. L’Ari i l’Aran són pràcticament iguals, la diferència és dialectal, però veuen el món igual, o quasi igual. Per això els dos primers capítols són semiidèntics. M’ho vaig passar molt bé, però era una feinada, el gran repte de la novel·la. Volia donar veu a tots. I desculpabilitzar-los: en aquell circ cadascú fa el que ha pogut.

—També és una manera de generar material per als seus alumnes d’escriptura.

—També! [Riures].

—Tornant als protagonistes, Ara i Aran són personatges molt potents, que malgrat la mancança que comentàvem han triomfat en el terreny artístic, una com a cantant i l’altre com a ballarí. I són com a molt visuals: sols imaginar Aran fent dansa sense un braç, es genera un impacte visual potent. Tenen els escriptors de la seua generació una influència molt gran de l’audiovisual?

—Jo, segur que sí, sempre dic que la meua educació literària ha estat amb el cinema, de menuda veia clàssics a casa. I la narrativitat que he mamat ha estat la de la pantalla, la de les bones pel·lícules. Vull que el lector veja el que jo estic veient. El personatge d’Ari sorgeix escoltant en la ràdio una rapera molt boja. I vaig estar investigant-la, la seguia per Instagram. Ari per a mi és una imatge, les fotos i els videoclips d’aquesta persona. Pel que fa al tema de la dansa, el meu pare i el meu germà són ballarins. He mamat molta dansa. Crec que les persones mancades de vegades tendim també a buscar el que falta en l’art. I és el que fan els personatges, per això són tan artistes, és gent que busca de manera incansable, estan inquiets. El que no faran és posar-se a estudiar biologia.

—Ari és un personatge de ficció basada en la imatge d’una rapera, però els seus versos són reals, tots estan escrits per Xavi Sarrià.

—Xavi va ser la primera persona que vaig trobar en la meua cerca constant. Com a persona, em va marcar moltíssim, també com a escriptora. I em segueix marcant encara que tinc molt poca relació. Que les frases d’Ari siguen de Xavi no és estrany. Em fa molta il·lusió.