El desembre de 2020 la revista Investigación y ciencia va gastar una innocentada als seus lectors. Explicaven ben seriosament que segons informacions dels Proceedings of the Royal Academy of Natural Knowledge, el dr. Helmut Rosenkohl, treballant amb eines Big Data, havia creat un algoritme capaç de concebre tota mena d’hipòtesis pseudocientífiques i teories de la conspiració capaces d’embrollar qualsevol debat i d’oferir tota mena de respostes inversemblants. El sistema es deia, ni més ni menys, “Chaotic Undirected Neural Networks and Deep Operating Systems”, (CUNNADOS). Òbviament, “rosenkohl” és una col de Brussel·les en alemany i un sistema “cunyat” cantava una mica perquè en castellà un “cunyat” és també el personatge que tot ho soluciona a la barra del bar, amb una argumentació testosterònica.
El titular de la revista feia: “Neix el camp de la estupidesa artificial”. Sense cap ironia, és de destacar que aquesta possibilitat no va sorprendre ningú i la notícia va ser reproduïda per diaris en paper suposadament seriosos, tant a l’estat espanyol com a Amèrica llatina. Que l’estupidesa artificial ha d’arribar algun dia es veu a venir i no només per la llei de Murphy. Ja saben: si una cosa pot anar malament, acaba anant malament. De la mateixa manera que un sistema pot ser usat per resoldre problemes, també pot servir per embrollar-los.
La teoria de l’encriptació fa exactament això: un bon us de l’embrollament. Xarxes “caòtiques i no dirigides” són tan altament possibles que no ens sorprendrien gens. Com no ens sorprenen els “fets alternatius”, ni les tècniques psicològiques per crear lideratges o fascinació emocional, un camp bàsic per al màrqueting. Se sap de tota la vida que no cal que existeixin els marcians per tal que la gent hi cregui. Fins i tot Kant va escriure un llibre sobre extraterrestres.
La ciència també es pot usar per al caos i això no té res de sorprenent. La psicologia, per exemple, no fa altra cosa. No és el seu objectiu primordial, però complicar el que és senzill, per exemple amb l’ajuda de càlculs matemàtics perfectament barrocs, dona una aparença de cientificitat molt impressionant i serveix, com deia Descartes al Discurs del mètode “per fer-se admirar dels no gaire savis”. Els estadístics i els epidemiòlegs posats a fer de gurus en temps de Covid-19 en són un exemple prou clar.
Una de les explicacions més plausibles del fet que la ciència sigui considerada com una nova fe prové d’una teoria a mig camí entre la sociologia i la psicologia que es diu “interaccionisme simbòlic”. L’any 1945, el general John Magruder (1887-1958) va proposar que el serveis secrets militars es dediquessin a un ambiciós projecte de propaganda “en temps de pau” per convèncer la gent de les bondats del sistema polític americà sobre la base de les aportacions de les ciències humanes i evitar així els perills del comunisme. Dos psicòlegs, Hadley Cantril i Herbert Blumer, que ja havien treballat sobre el tema de la felicitat i els sentiments d’impotència en els aturats del crac del 29, van elaborar la teoria de l’interaccionisme simbòlic sobre la base de tres hipòtesis, que es poden posar en llista:
1.- Els humans actuen davant les coses en funció del sentit que les coses tenen per a ells.
2.- Aquest sentit és derivat o prové de les interaccions de cadascú amb els altres.
3.- El sentit és manipulat i modificat en el procés d’interpretació posat en acte per cadascú en el tractament dels objectes.
L’ús d’argumentacions científiques i d’eines estadístiques com a eina de propaganda i per crear pors o per sotmetre els individus a restriccions (polítiques, emocionals, etc.), naixé aleshores. Psicòlegs com Bernays, Cantril o Blumer van mostrar que si s’amaneix el guisat amb una bona estadística i amb moltes opinions d’experts científics diguem-ne “prestigiosos”, la gent es conforma més quan li limiten les llibertats. I si has de crear un caos, l’excés d’informació “experta” serveix perfectament per a desinformar.
La ciència no ens “salva”, però la creença en les suposades virtuts de la ciència pot crear un clima que faciliti sistemes d’estupidesa col·lectiva, de fascinació i de substitució del raciocini per la creença. El sistema per aconseguir que la ciència sigui una eina de confusió col·lectiva és molt obvi, i estava descrit a l’article de Inviestigación y Ciencia. Només cal multiplicar les hipòtesis per comptes de reduir-les.
Fer soroll per comptes de fiar-se a les evidències resulta molt més fàcil amb eines Big Data. No és cap casualitat que en l’any que portem, de covid-19 i de crisi econòmica i atur, tanta gent hagi pensat “això no em pot estar passant” i tingui la sensació de viure dins un videojoc. El soroll que fa la ciència hi ha ajudat molt. Tot depenia de l’atzar i les afirmacions d’un científic eren desmuntades per un altre. Evidentment, et poden “matar” professionalment amb una decisió “científica” que d’avui per demà esfondra el teu modus vivendi i ningú et demanarà perdó o, menys encara, t’ajudarà a sortir del pou. Mai com sota les condicions de la Covid-19 s’havia produït tan soroll i havia estat tan certa l’observació del vell Popper segons la qual, la ciència mai arriba a la veritat sinó que, amb molta sort, ens allunya de l’error.
La substitució del dogmatisme religiós pel dogmatisme científic i la veneració televisiva als “Professors Rosenkohl” nostrats ha arribat a extrems un punt grotescos, si no fossin dramàtics. De fet, si una cosa s’ha creat amb l’abundor de reflexions pandèmiques, científiques, metacientífiques i paracientífiques és confusió i por. Vegi’s, per exemple, les disputes entre viròlegs sobre la gravetat del virus. O el folklore al voltant de l’ús de les mascaretes que-si-sí-que-si-no-que-si-com-que-si-quan. O les batalletes sobre la comenzima convertidora de angiotensina (sic) i la hidroxicloroquina (resic) sobre les quals s’ha predicat des de la trona televisiva amb arguments dignes de l’escolàstica medieval. Tot plegat teatret de barraca de la religió científica.
Al final, s’imposa el “back to basics” i en ciència el bàsic són el principi d’evidència i la regla de les tres ces de tota la vida. Una explicació científica és la resposta a un per què. I la resposta ha de ser “clara, comprensible i clarificadora”. Però si alguna cosa s’ha mostrat en el debat sobre la Covid-19 són els usos ideològics, interessats, de les argumentacions científiques al servei d’interessos no gens científics. Hauria de quedar clar que “molta” informació no és en ella mateix “millor” informació, sinó sofisticació del soroll.
L’augment de la potència de càlcul dels ordinadors i els algoritmes no sembla que afegeixin gaire més lucidesa a la ciència perquè els biaixos ideològics són cada cop més obvis. Allò que no es calcula continua existint, encara que la ciència que treballa amb evidències estadístiques no ho reconegui. Més que llum a la sortida del túnel el que es veu a venir amb l’ús de les tècniques Big data és molt de túnel a la sortida de les Llums. Els principis de la il·lustració (l’autonomia moral, la llibertat de crítica, la confiança en el progrés...) estan quedant cada cop més postergats en la pandèmia i el Big Data com a eina de control polític ajuda cada cop més a tractar la gent com si fóssim ovelles.