Els crítics

Els infants soviètics que van nàixer sent majors

Amb 'Últims testimonis: un solo de veus infantil', Svetlana Aleksiévitx arreplega desenes de testimonis que van viure de ben joves l'ocupació nazi a Bielorússia. L'exercici de periodisme social transformat en novel·la de primer ordre va valdre per a aquest llibre el Premi Nobel de Literatura del 2015. L'edició en català, elaborada per Raig Verd, transmet el deure d'explicar a través d’unes veus que compleixen amb l'objectiu de l'autora: rememorar tragèdies per evitar banalitzacions que posen en perill la dignitat de molts que encara poden contar l'horror viscut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Per a Hitler, els pobles eslaus eren Untermenschen –subhumans–, 'una massa servil que clama a crits el seu amo'. El pla de Berlín era matar de gana els eslaus –el conegut com Hungerplan– i utilitzar els qui quedessin amb vida, convenientment reubicats en una altra regió del país, com a mà d'obra». Aquestes paraules de l'epíleg signat per Marta Rebón i Ferran Mateo descriuen un dels múltiples menyspreus que el nazisme va desenvolupar contra els pobles considerats aliens: una de moltes tenebroses pràctiques.

Per això, aquesta descripció encaixa amb la gran quantitat de veus –segurament més d'un centenar– que narren l'agonia d'aquell temps d'ocupació i de maldat vanagloriada. De foses excavades pels imminentment afusellats, amb els familiars obligats a ser testimonis d'aquelles escenes sota l'amenaça de rebre els trets si no mantenien el somriure mentre contemplaven l'execució del pare, mare, marit, dona, fill, filla, germà o germana ajusticiada pels ocupants.

Testimonis assenyalats als inicis de cada capítol amb nom, cognom, ofici actual i l'edat amb la qual van viure la tragèdia. Tots van passar per Bielorússia: uns eren nadius, uns altres havien arribat fugint del setge de Stalingrad i tots, sota el denominador comú d'una infància perduda, expliquen les circumstàncies personals que fan comprendre un context general allunyat de la visió del lector: la d'una zona pobra, rural, cruïlla de fronteres disputades entre la Unió Soviètica i l'Alemanya de la supremacia racial, víctima d'enfrontaments entre potències alienes.

Tothom, dels que regentaven fàbriques de nines fins a aquells que no veien més enllà del camp, en formaven part de la claveguera social soviètica producte d'un temps d'entreguerres i de canvis constants que mai no assolien les aspiracions utòpiques amb els quals eren presentats: el militarisme polític, la bel·ligerància i l'endarreriment econòmic els hi ho va impedir. L’únic avantatge d’aquestes persones era el desconeixement: no aspiraven a res més que a sobreviure entre gelades i escassetat. La inòpia d'alternatives satisfeia aquest conformisme si s’assolia la penúria, estat ideal entre els que ho poden perdre tot.

L'ocupació alemanya va fer de la supervivència un propòsit d'allò més exigent i aquells «xicons tan ben plantats que mataven persones», tal com els veia Zina Gúrskaia amb set anys, una de les dones que donen veu a l'obra, van acabar imposant un clima de misèria en el qual «la gent, com ombres, s'arrossegava lentament per la ciutat, com somnàmbuls, immersos en un són profund» provocat per la gana i pel no-res posterior a la desolació forçada pels conflictes bèl·lics. Ho narra Galina Fírsova, que va contemplar tot allò amb només deu anys.

Últims testimonis: Un solo de veus infantil Svetlana Aleksiévitx Ciclogènesi 6 / Raig Verd, 2016, 375 pàgines Premi Nobel de Literatura 2015 Traducció de Marta Rebón Últims testimonis: Un solo de veus infantil
Svetlana Aleksiévitx
Ciclogènesi 6 / Raig Verd, 2016, 375 pàgines
Premi Nobel de Literatura 2015
Traducció de Marta Rebón

Dos anys més en tenia Ània Grubina, avui artista, que va haver de menjar gats amb els seus companys d'orfenat després d'haver acabat amb l'herba insípida que decorava els paisatges i que la desesperació va convertir en succedani d'aliment. I és que l'arribada dels alemanys va fer fugir les famílies, moltes d'elles ramaderes, amb un bestiar que anava morint a mig camí per la inaccessibilitat a qualsevol bé de consum.

Aquesta era, potser, la menor de les tragèdies. Perquè també hi havia la xiqueta que moria jugant amb una granada. La bressolava com una nina. O l'infant que per vantar-se innocentment de son pare el va delatar, sense adonar-se, als confidents dissimulats dels polizei. Només amb cinc anys, Liuda Andréieva ja era conscient de les dificultats de tenir una mare jove amb els alemanys, famolencs de sexe i de protagonitzar humiliacions, presents al seu poble. Xiquets de pell fina, marcada pels ossos que visibilitzaven la fam extrema, que aprenien a pregar en un entorn polititzat per l'estalinisme, enemic del culte religiós però incapaç de generar una altra alterativa a demanar sort a un ésser que no sabien ben bé si existia. D'infants com Zina Ximànskaia, que amb onze anys rebia amb entusiasme l'esclat d'una guerra que l'ajudaria a complir amb les seues fantasies bèl·liques incentivades pels llibres d'aventura. Poc tardaria a penedir-se.

I mentrestant, detalls encara més macabres com arreplegar els bocins del cervell d'un familiar; la histèria d'una dona que ha de ser rescatada de la fossa del seu marit, on s'havia capficat viva perquè volia compartir la mort amb els familiars i no la realitat oferida per un context cruel i absurd. O la mare que deixava caure el seu fill nadó dels braços quan era obligada a contemplar un afusellament.

La cruenta guerra des dels ulls que se la van trobar sense haver-la provocat, allunyada de ficcions hiperbòliques adreçades a la venda fàcil i no exempta d'històries familiars que atorguen emotivitat però fugen d'intentar donar connectivitat secundària i artificial a les històries. Són les veus supervivents d'aquells que van patir els enfrontaments, sense condiments d'atractiu banal. L'agonia transmesa pels testimonis és el gran patrimoni d'aquest recull reconegut pel seu realisme i no per efectes especials. Un exemple més que el periodisme també és literatura i que les veus dels implicats poden ser complementàries o substitutòries al talent literari dels autors. O que sovint el talent és la capacitat de reunir veus per atorgar a les obres el caràcter més realista possible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.