El radicalisme és una opció política que té, com tot en la vida, un munt de matisos. No és el mateix ser radical quan es pretén anihilar l’altre que quan es defensa el dret a la pròpia paraula. Anar a l’arrel de les coses sempre està bé i, a més, resulta inevitable en la majoria de les situacions. La radicalització és la resposta immediata quan algú se sent ferit i maltractat. Però la metàfora fructícola té els seus límits en política i, en la vida en general. Els arbres i les flors no tan sols tenen arrels i per això cal establir matisos quan s’abusa d’algunes metàfores i, molt especialment, quan es fan servir debades. En el matís, en la consciència del grau i del nivell, hi ha la saviesa política. Aquesta és la diferència entre la crítica i l’anatema o entre la blasfèmia i l’ofensa. Està bé criticar i blasfemar pot ser fins i tot un acte creatiu. Però no cal ofendre.
En filosofia política hi ha tota una línia de pensament que va de Hobbes a Carl Schmitt (i que avui representa Chantal Mouffe, la filòsofa que inspirà Podemos), que nega directament la vàlua de cap mena de consens en política. Per a ells tot consens és una il·lusió, una ficció destinada a no durar gaire, perquè bàsicament la política consisteix en una guerra perpètua i la “reconciliació” dels enemics és una ficció. Establir un marc idíl·lic, consensual representa exactament el mateix que autoenganyar-se. Ni en la democràcia tindria sentit evitar la guerra de tots contra tots. Per als qui defensen aquesta mena de concepció “antipolítica” del poder, la democràcia no és mai compromís. I això és així perquè la política democràtica ha de donar respostes també als somnis i al desigs de la gent, que tenen sempre un punt d’irracional i d’explosiu.
En l’opció conflictual, que és el marc mental del populisme, l’exhortació moralitzant és la forma, l’agressió és la norma i “tot és política”, començant pel sexe. Al món només hi ha dos bàndols, la llum i les tenebres. Fiat iustitia et pereat mundus. No hi ha interlocució autèntica entre enemics perquè buscar compromisos significa autocondemnar-se a la impotència. A l’enemic ni aigua. Aquest model de política del ressentiment, del tot aliè a la tradició il·lustrada, però fruit d’un curiós empelt entre marxisme i cristianisme, sempre ha estat una opció de pobres que confonen la indignació moral primària amb l’acció política.
Molly Crockett, una especialista en neuroètica que us recomano molt efusivament, ha publicat recentment algun estudi sobre la indignació moral a l’era digital. D’entrada hi ha una considerable contradicció entre el nombre d’actes socials que en la nostra vida quotidiana considerem “immorals” (menys del 5% segons tots els estudis fets a Europa) i el nivell d’indignació que s’arrossega a les xarxes, plenes de denúncies sobre immoralitats i escàndols, la majoria dels qual s’esvaeixen al cap de tres o quatre dies. Són, però, suficients per al linxament de la víctima. De fet, a les xarxes es pot expressar indignació, fins i tot sense sentir-ne, simplement posant un “like” a qualsevol denúncia d’algun aspirant a Savonarola, una mena de personatge cada cop més abundant.
Culpar (i castigar) als altres és desagradable en el món natural perquè, en principi, fer mal a una altra persona resulta desagradable. Les manifestacions d’indignació entre els éssers humans es fan, sobretot, en públic i per pressió social. Però el món digital redueix aquest estrès en presentar les persones com a icones bidimensionals, de manera que el seu patiment sigui menys visible. Resulta més senzill castigar un avatar que a algú que estem veient personalment amb cara de dolor.
En el cas de l’estat espanyol la nova violència populista de les xarxes s’afegeix a la política tradicional, la de model legionari-amb-cabra, que arrela en la Inquisició i els autos de fe. La política d’Espanya respecte als Països Catalans és òbvia: no hi ha ningú disposat a escoltar. L’estat existeix només al servei de la confrontació i, de fet, l’únic que a Espanya funciona com una màquina és l’aparell repressiu. La gent mor com xinxes de covid-19, una de cada quatre empreses tancaran per la crisi (al País Valencià una de cada tres i a les Balears la cosa anirà encara pitjor). Però a l’Estat se li en fot. La testosterona ha derrotat a la neurona per golejada. Cap deliberació que pugui introduir en el debat solucions noves a problemes compartits. La discussió sempre és una bona eina per limitar els problemes derivats del fet que tothom té interessos diferents i una racionalitat limitada. Però aquí no funciona i és més fàcil la independència de Catalunya que la reforma d’Espanya, per molta filosofia que hi posin Manuel Cruz o Victòria Camps.
Mentre en les polítiques de confrontació no cal escoltar l’adversari, les polítiques de deliberació impliquen una conversa on els individus parlen i escolten consecutivament i d’una manera ordenada. Plantejar dubtes sobre les opinions d’altri no significa convertir-les en anatema. La conversa deliberativa (un tema que fa més de vint anys van estudiar el filòsof Jon Elster i els seus deixebles) se situa en algun punt entre la negociació pura i dura, que implica intercanvi de promeses i amenaces segons el cas, i el raonament que afecta qüestions de principis. No cal que el debat sigui massa fred, ni massa tècnic, perquè no interessaria a ningú. Però cal que hi hagi un mínim de regles i de tecnicismes. Si tothom crida, parlen tots al mateix temps i s’insulten, no hi ha condicions per a una deliberació. En situacions normals no caldria dir-ho perquè és obvi, però la llibertat d’expressió no té sentit quan no hi ha ningú disposat a escoltar.
El més greu és que aquest estat mental de guerracivilisme populista s’ha imposat de manera òbvia en la política catalana, i ho està fent més lentament a la resta de Països Catalans. És una tendència europea i la pandèmia ajuda força a limitar la llibertat expressiva i, fins i tot, el discurs polític. Com que la sobirania popular demana de manera absoluta la llibertat d’expressió, tota política convertida en lluita de trinxeres i en apassionament futbolístic banal no anuncia res de bo. Si les polítiques de deliberació no són possibles perquè no hi ha ningú amb ganes d’escoltar, l’únic dubte raonable és el del temps que trigarà tot a petar i quanta gent se’n durà per davant.