Arribava en un moment dolç de la seva carrera artística: amb 30anys, vint-i-un discos i molta experiència als escenaris. Sabia prou coses sobre Espanya com per sacsejar tota l’audiència de Televisión Espanyola, des d’un dels programes més vistos de la cadena, «Esta noche... Fiesta», que presentava Jesús Hermida. Baez li va dedicar «No nos moverán» a Dolores Ibárruri, la Pasionaria, líder comunista que feia només cinc mesos que havia tornat de l’exili. I diuen que això li va costar el càrrec al director del programa.
Tanmateix, sobre Barcelona i Catalunya sabia poques coses. Ho reconeix sense embuts a la seva autobiografia (Y una voz para cantar, Seix Barral, 1988): «Jo, idiota de mi, no m’havia adonat que Barcelona és Catalunya i que allà la majoria de la gent parla, o prefereix parlar, català, una llengua suposadament semblant al francès provençal però totalment inclassificable per les meves oïdes. Jo havia preparat el recital amb cançons i explicacions en espanyol. Quan vaig sortir a l’escenari em van rebre amb grans aplaudiments, però quan vaig deixar anar les frases i expressions que havia assajat, la reacció va ser només tèbia. És terrible provar tots els recursos del mètode, tots els recursos de bona llei i adonar-te que no vas enlloc, que no arribes al públic».
Baez assegura que va ser Serrat qui la va guiar per guanyar-se el públic: «Aquella nit em va salvar la vida Joan Manuel Serrat, un cantautor català la música del qual coneixia, un home de bona planta, bona veu i bon cor. Abans del segon recital, Serrat va entrar en el meu camerino amb els seus amics i un enorme ram de flors, va seure al meu costat i em va explicar que només havia de dir un parell de coses en català i la nit se salvaria com per art de màgia. Jo li vaig dir que m’havia après la seva cançó 'Rossinyol'».
Serrat li va aconsellar una salutació que tornaria bojos els catalans. Baez ho contextualitza: Serrat «Em va dir que, quan Franco va pujar al poder, l’ara president del govern de Catalunya Josep Tarradellas, es va haver d’exiliar a França i no va tornar a la seva estimada pàtria fins després de la mort del dictador. Va tenir una tornada triomfal. Pel que es veu quan va aparèixer davant del seu poble va dir: «Bona nit, amics, ja sóc aquí!». I la gent es va tornar boja d’alegria».
La idea de Serrat va esperonar Baez: «Allò em va commoure i em vaig posar a escriure frases en català fonètic per a tot el que desitjava dir. Serrat em va abraçar i em va desitjar sort, i jo vaig sortir a fer un altre recital. Quan em vaig acostar al micròfon i vaig començar com ell m’havia suggerit, el local s’ensorrava. El desig d’aquest poble per ser reconegut frega el frenesí. Jo vaig dir les meves frases i, a partir d’aquell moment, en realitat tant se valia el que cantés».
Però l’anècdota més significativa del concert la va protagonitzar un espontani i queda recollida en un enregistrament d’aquell concert que es pot escoltar a Youtube: «Durant la interpretació de «Poor Wayfaring Stranger» es van sentir les notes tristes d’una harmònica que arribaven del públic [Minut 53,20 de l’audio]. Vuit mil persones van començar a dir-li que parés però els vaig dir: «Oh, no. No hi fa res. Que toqui.» I, durant una llarga i exquisida estrofa, un músic català va vessar la seva ànima i al palau d’esports no es va sentir més que una guitarra, una veu i una harmònica que plorava».
EL TEMPS ha consultat diversos membres de grups de folk de l’època com Falsterbo Marí i el Grup de Folk (Isidor Marí, Jaume Arnella, Eduard Estivill, etc) sense trobar-ne un que fos present en aquell concert i pogués identificar el jove de l’harmònica.
Joan Baez també descriu amb emoció la interpretació de Rossinyol: «Cap al final de la vetllada, vaig cantar ‘Rossinyol’ (‘31 de l’audio) i en el local s’hi va fer de dia amb la resplendor de milers d’espelmes. Els catalans escoltaven no només una cançó en la seva pròpia llengua, sinó una cançó que, segons vaig poder comprovar encantada, tots coneixien perfectament i corejaven de peu, a la llum de les espelmes. Després hi va haver un esclat de joia, una alegria infantil, i llavors vaig començar «No serem moguts» entre crits d’entusiasme (1h. 24’ 30’’). Un senador antifranquista va pujar a l’escenari convidat per mi. Serrat va pujar també i tots vam cantar «We shall overcome» (1h. 31’ 50’’) i els catalans que duien tant de temps sota terra es van aixecar i es van donar les mans, i es van bellugar i cantar, i la seva lluita va acabar feta somriures entre les nostres llàgrimes.»
Abans d’això, però (Baez no ho recorda al llibre), la cantautor va fer una pausa per especificar que el concert estava dedicat al Col·lectiu d’Acció No-Violenta dels Països Catalans (Minut 58,50) i que part de la recaptació aniria a aquest grup. Acte seguit un portaveu del CANVI va parlar en nom del «company lluitador no-violent» Lluís Maria Xirinacs, que hauria volgut ser-hi però, en aquell moment, s’hi trobava «assegut davant del Senat en protesta demanant l’indult per als presos socials». I va enviar un missatge que reproduïm íntegrament:
«Joan Baez ha fonamentat la seva lluita en la feblesa de la guitarra. És un exponent de la força dels febles i dels oprimits. S’enfrontà i alçà els ànims contra la guerra del Vietnam. S’enfrontà i alçà els ànims contra els poderosos. No ha estat només foc. Ha estat lluita i compromís.
Quan encara no cantava ni escrivia les lletres de les meves cançons, Mahatma Gandhi, a la llunyana Índia, ja havia escrit i practicat el que jo avui penso. El desafiament de la força de l’esperit. El desafiament de la força de la no violència. És un crit revolucionari de compromís, risc i responsabilitat. Els éssers humans tenim mandra de ser éssers humans i preferim actuar com la bèstia actua. Vint segles de cultura militarista no s’esborren així com així. L’esclavatge roman a les casernes i té els tentacles a totes les escoles i llars del món. Ens cal encendre la guspira de la força creadora. Els dits fins de Joan Baez poden més, criden més, que una campanya orquestrada per una multinacional. Com el vent, aquests dits, aquesta veu ha recorregut el món d’una banda a una altra i l’hem recordat en moments difícils de la nostra lluita. Tots junts vencerem. Hem de simplificar la nostra lluita material. Hem de simplificar les fonts de la nostra felicitat. Podem renunciar a les discoteques creades pel consum; podem retornar a la senzillesa i la vibració de la guitarra. Pot ser un símbol del canvi del nostre esperit. Ens cal potenciar la nostra força creadora, la meravellosa i espontània capacitat del poble. És un crit a l’autogestió. Sempre he dit que la no-violència era una estranya lluita, difícil d’entendre pel món occidental. Sempre he dit, però, també, que la no violència era l’única sortida que tenia la humanitat per tal de sobreviure’s a ella mateixa. Un cop més avui ho torno a dir: lluitarem, lluitarem tots amb tota la nostra fúria per la victòria de la pau».
Va ser el primer concert de Baez a Barcelona, però no l’últim, ja que hi ha tornat diverses vegades. La seva última visita, per actuar als Jardins de Terramar de Sitges el juliol de 2019, va anar precedida d'una visita a Carme Forcadell a la presó de Mas Enric.