Resulta cridaner. Però el periodista i cineasta Albert Abril (Barcelona, 1947), corresponsal de guerra i enviat especial per cobrir processos electorals en mig món, entre moltes més coses, tenia una espina clavada: no haver marxat, com desenes de joves catalans, com a voluntari per treballar una temporada en un dels cèlebres kibbutz, les comunes agrícoles israelianes d’inspiració socialista i sionista que van tenir un paper decisiu en la creació de l’Estat d’Israel.
A finals de la dècada del 1960, quan Abril deixava enrere l’adolescència, les estances de joves catalans en aquestes comunes “era un fenomen molt estès”. El futur periodista es va plantejar fer-se voluntari, com passava amb gent del seu entorn, però el viatge no es va poder materialitzar. Aviat, tanmateix, va poder alimentar l’esperit d’aventura: el 1972 arrencava el seu periple professional fent d’enviat especial a la guerra del Vietnam per a Tele/eXpres, primera estació d’un llarg periple per Cambodja, Moçambic, Irlanda del Nord o l’Orient Mitjà, on va fer reportatges sobre l’OAP de Yasser Arafat.
La resta del llarg currículum d’Abril és conegut. Així i tot, malgrat el temps transcorregut i les experiències acumulades, la història dels catalans als kibbutz, que no havia pogut viure en primera persona, encara li rondava pel cap. Una vegada acabat el seu darrer documental sobre Carles Fontseré [llegiu número 1771 d’EL TEMPS], estrenat el 2018, Abril va començar la tasca de buscar persones que havien tingut l’experiència que ell no va tenir. Amb un resultat sorprenent. “No saps com de relativament fàcil és trobar gent que va estar als kibbutz. En el documental hi ha testimonis d’una dotzena dels antics voluntaris, però podíem haver reunit algunes dotzenes més”, assegura Abril. Per fer-ho, el documentalista es va posar en contacte amb els intel·lectuals que “no senten una especial antipatia per Israel, perquè la norma és això”, assegura.
El resultat de la recerca és el documental Generació Kibbutz: L’aventura de joves catalans als kibbutz d’Israel dels primers temps. En el film aporten el seu testimoni un grapat d’antics voluntaris, en alguns casos persones bastant conegudes: Jaume Barberà, Oriol Pi de Cabanyes, Alicia Fingerhut, Roser Lluch, Carme Soler, Josep París, Miquel Sellarès, Isaac Levy, Imma Puig Antich —germana de Salvador Puig Antich— Eulàlia Sariola, Laura Manaut i Josep M. Renyé. Per la seua banda, l’historiador Joan B. Culla, el periodista Vicenç Villatoro i el politòleg Xavier Torrens ajuden a conèixer una mica el context. Així mateix, el documental compta amb el testimoni d’Aya Sagi, directora del programa de voluntariat dels kibbutz.
Per raons que no cal explicar, uns altres voluntaris cèlebres com l’exministre socialista Josep Borrell o quatre dels fills del matrimoni Pujol-Ferrusola, no han estat convocats per donar el seu testimoni.
El film s’estrena el 28 de gener al Canal 33, la jornada posterior al Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.
Socialisme i sionisme
La pel·lícula comença fent una mica de context sobre una experiència nascuda el 1909 amb la creació de Degania, molt abans de la construcció del nou estat, partint de les idees del filòsof rus Aaron David Gordon sobre el retorn a la terra dels orígens i al treball agrícola com a via de redempció per al poble jueu. Això, més el sionisme socialista promulgat per l’escriptor ucraïnès Dov Ber Borojov.
Amb la creació d’Israel, els kibbutz, en els quals es practica un esperit igualitari i col·lectivista, agafen embranzida i esdevenen importants per a l’economia del país, com a instrument per fer productives terres que eren un erm. Altres funcions són la colonització del territori, la defensa de les fronteres i servir com a centre d’adaptació per als nouvinguts al país. Els kibbutz, com explica Joan B. Culla en el documental, “tenen una gran importància econòmica, però també simbòlica”. I no poques singularitats: com contava l’escriptor Amos Oz, als kibbutz s’arrepleguen persones carregades d’ideals i traumes, llocs on cada nit es llegia Hegel i cada matí es conduïa un tractor.
Aquesta barreja de sionisme i intel·lectualitat comunista atreu l’interès i està en la base del prestigi en aquells anys entre el progressisme internacional. I la Catalunya de la dècada del 1960, aixafada per la bota del nacionalcatolicisme, no és una excepció. “Els kibbutz atreien per proximitat ideològica. I també hi ha una raó geogràfica, un lloc del món exòtic i desèrtic, l’espai de l’aventura”, abunda Vicenç Villatoro. Hi havia això, l’èpica, però també la d’un estat jueu amb una imatge “impactada per la compassió davant l’holocaust”.
En tot cas, les raons de cadascuna de les persones que apareixen en el film per viure aquella aventura no eren exactament les mateixes. El polític Miquel Sellarès apunta les ganes de “fugir del franquisme i viure la meva pròpia revolució, vivencial i sexual”, diu. Hi ha també qui vol submergir-se en el socialisme utòpic del segle XIX. I fins i tot, joves de família jueva, com ara Alicia Fingerhut o Isaac Levy, els quals participaven en programes d’Israel per conèixer la realitat del país. Per a Levy, que va anar “amb quinze o setze anys”, va ser “una experiència inoblidable”.
Algunes motivacions, tanmateix, eren menys òbvies. Laura Manaut, mestra a Perpinyà, apunta que un kibbutz “era un lloc idoni per viure el tema de la llengua” i assistir al procés d’adaptació de l’hebreu a la vida moderna. “Hi havia una voluntat de recuperar l’hebreu com a llengua del país, quelcom irrealitzable a Catalunya”, abunda.
En relació amb això, hi havia un altre fet que encuriosia els joves catalans procedents dels entorns esquerrans i nacionalistes, la gestació d’un estat naixent i amb voluntat de ser. En un dels moments del documental, Eulàlia Sariola relata el significatiu diàleg amb un israelià.
—Vols la independència del teu país?
—Home, sí.
—I ja s’està preparant un exèrcit?
—Que jo sàpiga, no.
—Doncs ho teniu malament.
En tot cas, foren quines foren les motivacions, les estades als kibbutz deixaren marques inesborrables entre aquells joves. “Eren unes vivències de joventut, molt iniciàtiques. És una cosa que els devia marcar per a tota la vida”, assegura Abril. I posa com a exemple el cas de Roser Lluch, una persona que ha anat tornant a Israel, ha après hebreu i ha fet carrera professional com a traductora. No és l’única.
La vida als kibbutz
Els viatges a Israel des de l’Espanya dictatorial no eren fàcils. Els voluntaris s’havien d’embarcar en vaixells turcs fins a Atenes i d’allí a Tel-Aviv en avió. Però hi havia més variables. Alicia Fingerhut recorda que, per alguna raó, el capità del vaixell va tenir l’ocurrència d’anar directament a Gaza amb una nau plena de jueus. Lògicament, ningú no va baixar. El vaixell va fer la volta i va anar cap a Haifa. Fingerhut recorda també tenir com a companys de travessia “pagesos del nord d’Àfrica que anaven amb els animals”. “Un viatge extraordinari”, rebla.
Una vegada al kibbutz, els voluntaris tenien tres dies per habituar-se al seu nou entorn. Al quart, o es posaven a treballar o havien de marxar. Tot i que els voluntaris catalans van tenir diferents experiències pel que fa als horaris, la tònica habitual era llevar-se a les cinc de la matinada i treballar de matí al camp unes cinc hores, abans que els rigors del clima feren la tasca massa feixuga. Els cooperativistes del kibbutz se’ns presenten a través dels testimonis com gent dura, bregada, que no estava per a bajanades. Que treballaven dur. Els voluntaris també pencaven, però no tenien la percepció d’estar sent explotats en cap moment.
Després, hi havia temps lliure que s’omplia amb esplai a la piscina, cinema o fer música en comunitat. Molts dels kibbutz tenien orquestres que tocaven danses populars i música clàssica. I a la caiguda del sol hi havia ball.
El contrast més gran, sobretot per a les voluntàries, era el clima de llibertat sexual. Per a les joves catalanes, normalment educades en col·legis de monges, les dutxes mixtes, amb xics i xiques, suposaven “un xoc brutal”. Però l’ambient no era incòmode, no se sentien acaçades pels mascles.
Un altre aspecte de la vida al kibbutz que els cridava poderosament l’atenció era com vivien els nens i nenes de la comunitat. Les criatures convivien per edats i no dormien amb els pares, però a la tarda es podien reunir unes hores amb els progenitors. L’excepció, com recorda Jaume Barberà, eren els moments d’alletar els més petits. El periodista rememora que li donaven instruccions per arreplegar dels camps algunes mares i portar-les en tractor on eren els xiquets. Després, les retornava. “Jo pensava: mare de Déu, infantes una criatura i la dones a la comunitat”, explica Barberà.
Tot i això, l’impacte més gran per a la majoria dels voluntaris era la presa de consciència sobre l’holocaust a través del contacte amb persones que havien estat als camps de concentració i portaven el seu número tatuat. Una d’aquelles persones era una dona gran de somriure apagat i mirada perduda. Una dona que acostumava a anar-se’n a dormir amb alguna cosa de menjar entre les mans, record de l’experiència traumàtica i amarga de supervivència als camps.
Barberà relata també la coneixença d’una parella de jueus polonesos superviventsd’Auschwitz. El matrimoni tenia dos fills el rastre dels quals el van perdre en pujar als trens. No havien tornat a saber-ne res. Quan li contaren la història al periodista, conclogueren amb una frase que Barberà explica commogut. “I tu, moltes vegades, ens has recordat el nostre fill”.
Una altra experiència significativa va ser la consciència d’estar en zona bèl·lica. Barberà, que va fer de voluntari en un kibbutz a prop dels Alts del Golan, a tocar de la frontera amb Síria, conta que el primer que els explicaven en arribar era on s’ubicaven els refugis, en els quals hi havia menjar que es renovava cada tres mesos, apunta Puig Antich. També se’ls preguntava si volien fer guàrdies, passant prèviament per un curs per saber muntar i desmuntar armes. I emprar-les, si arribava el cas. “Un dia em vaig posar a fer guàrdia. I en acabar els vaig dir que ja havia tingut prou”, relata el periodista.
El documental conclou explicant l’evolució dels kibbutz. Tot i que encara hi ha una seixantena que funcionen amb criteris de col·lectivisme estricte, els kibbutz del segle XXI han evolucionat per ser empreses rendibles, en les quals hi ha salaris diferenciats i la privatització dels mitjans de producció i serveis. Una vintena, fins i tot, cotitzen en borsa. El conjunt representa el 10% del PIB israelià.
Un altre aspecte que ha canviat substancialment és el del voluntariat. Les comunitats dels anys 60 i 70 necessitaven els voluntaris per funcionar, però les transformacions van modificar això. Un procés, explica Abril, que arrenca el 1978, amb la irrupció en el govern del Likud, partit conservador que va canviar-ne el model. Així i tot, Abril nega qualsevol analogia amb un altre fenomen impulsat per aquesta formació. “Els colons no tenen res a veure amb el kibbutz, no eren instruments de colonització. És un tema que comença molt més tard”. Comptat i debatut, la pel·lícula llança una mirada nostàlgica, amb un to èpic que el director reconeix haver buscat, a una època molt concreta. A la vivència catalana d’un model que, com subratlla Xavier Torrens, està considerat una de les grans experiències d’aplicació dels valors d’igualtat i fraternitat emanades de la Revolució Francesa, juntament amb el sistema nòrdic de protecció social.
Una recreació que ha estat possible gràcies a l’abundós material fílmic que ha pogut arreplegar el director. “El gruix del material és de l’època; té un valor impagable”, diu el cineasta. Després de descartar recórrer a la Fundació Spielberg, pel preu que demanava per les imatges, Abril va trobar el que buscava a l’arxiu d’una mena de microtelevisió local d’un kibbutz. Així i tot, com a bon melòman, el cineasta està especialment satisfet d’haver pogut contar amb la música del saxofonista jueu John Zorn, un referent en el món del jazz que va veure amb bons ulls cedir temes per al film. “Per a mi, és un dels grans quès de la pel·lícula”.
La banda sonora juevoamericana per a la història d’uns kibbutz que parlaven català.