Un autor jove (24 anys) i una novel·la arriscada guanyen el VIè premi Llibres Anagrama. Napalm al corés una novel·la sense un temps i un espai definits, tot i que és contemporània (apareixen una nevera i un cotxe). Segons l’autor, Pol Guasch, l’espai de la novel·la «és una zona militaritzada, el món després» d’alguna cosa que no està tampoc definida, potser una guerra, potser un desastre.
Un dels protagonistes, que no té nom –«el deu tenir però no apareix a la novel·la», segons Guasch–, és el narrador i l’altre és en Boris -que deu el seu nom a l’admiració de Guasch per Boris Vian. El narrador «viu en cases acantonades, que han quedat al marge de la civilització, i Boris viu en un context urbà».
Aquest punt de partida el concreta una mica més en Guillem Gisbert, membre del jurat, en la seva valoració de l’obra: «Guasch s’ha mirat el gènere distòpic amb ulls de poeta i li ha sortit una suggeridora novel·la postnuclear ambientada al marge dels marges. Napalm al cor és una faula d’oprimits i opressors, una descripció de l’horror feta des de la fascinació que normalment es reserva a la bellesa, i captivarà el lector amb una combinació sorprenent: l’asfíxia imperant en el món que descriu i la voluptuositat dels recursos expressius que desplega per fer-ho».
L’autor diu que la inconcreció en les coordenades espacials i temporals té un raó de ser: «Intento crear una novel·la que no traeixi la forma com experimentem les coses». Per tant, una geografia concreta o un determinat conflicte podrien interferir en aquest objectiu seu.
Pol Guasch (Tarragona, 1997) és poeta, autor de dos llibres premiats -Tanta gana, amb el Francesc Garriga 2018, i La part del foc, amb el López-Picó 2020-; ha estat professor associat de literatura i crítica de la cultura a la UB i ara investiga sobre teoria i literatura contemporània al King’s College de Londres.
Segons l’escriptora Imma Monsó, tamé membre del jurat, el llibre «evidencia la confiança infinita -tot i que això potser ho hauria de dir l’autor- en el poder de la paraula i en el poder de la poesia per alliberar-nos de l’asfíxia que ens provoca la monotonia cataclísmica que estem vivint».
I afegeix que «Cada frase és d’una bellesa palpable» i això fa que sigui un gran llibre «per ser llegit i rellegit». En tot cas, alerta, «no és un llibre per amants de les obvietats».
Pel que fa a l’estructura del llibre, Guasch ha explicat que «no és lineal sinó que és complexa, de mirall trencat o de mosaic».
Mita Casacuberta, també membre del jurat del premi Llibres, aclareix que, a pesar d’aquestes aparents inconcrecions i de la dificultat de descriure la novel·la, a Napalm al cor «hi ha trama i hi ha una pulsió lectora». Confessa que ella se la va llegir «ràpid» i que «enganxa».
L’autor, per la seva banda, ha reconegut que s’inscriu «volgudament» en una tradició literària «que té poc cabal en la nostra literatura, que és aquella que ficcionalitza el jo per pensar qüestions de gènere, de sexualitat i d’horror en un marc sociològic i comunitari». I posa els exemples de«Retorn a Reimsde Didier Eribon, de les novel·les d’Éduard Louis, de la prosa de Maggie Nelson».
Guasch afirma que la novel·la «és una exploració de la manera que tenim de crear identitats col·lectives sobre espais de vulnerabilitat i d’opressió». I, «de fet», continua Guasch, «l’exploració sobre la llengua que apareix a la novel·la pretén dinamitar la lògica maniquea dels bàndols. Els més vulnerables ens podem, o es poden, inscriure en els espais de la violència sistèmica per reproduir marcs identitaris des de la mateixa violència que es pateix».
Guasch afegeix que «el narrador està travessat per una idea de l’amor a l’hora d’entendre les seves relacions». I explica, acte seguit, que «el procés d’escriptura també era una recerca en aquest sentit: què fa més mal, evitar els marges pel que fa a cultura, llengua, sexualitat i comunitat o bé creure en una idea d’amor que és hegemònica, que és heretada, que és antiga?».