Dues veus literàriament madures, segons els jurats dels premis Ciutat de Gandia, però inèdites fins ara. Dos escriptors de la mateixa generació, Pepa Aguar (València, 1964) i Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963), han estat els guanyadors, respectivament, del Premi Joanot Martorell de novel·la i l’Ausiàs March de poesia, que arriben aquesta setmana a les llibreries de la mà d’Edicions 62: El que em queda de tu i L’animal que parla.
La novel·la El que em queda narra la història de la mare i l’àvia de la narradora-autoral, Pepa Aguar, tot i que creua dos fils narratius: un, situat al present, explica la malaltia de la mare -una mena de demència semblant a l’Alzheimer- i una anterior que explica la història de l’àvia i la mare.
L’autora explicava, a la roda de premsa de presentació de la novel·la, que és la "història d'una pèrdua", el període durant el qual "la teva mare encara no se n'ha anat però, de fet, ja no hi és" per culpa "d’un procés de decrepitud mental" inaturable.
Aguar explica que, abans de posar-se a escriure, va haver de païr les conseqüències de presenciar aquella malaltia («Primer ho has d’entendre tu») i després s'hi va preparar en el curs de literatura de Lolita Bosch, que no exigeix escriure en una primera etapa: «Al començament no era important escriure sinó pensar què volia dir en la novel·la, què volia reflectir-hi».
Així, Aguar va decidir molt fermament l'objectiu: "No volia que la meva mare fes pena sinó que la volia il·luminar, amb les seves històries, amb els moments radiants que em va deixar -i d’aquí ve el títol de la novel·la-», El que em queda de tu. Per això, avança l'autora, aquesta novel·la «és un cant a la vida i a l’esperança».
L’editora de 62 del premi Joanot Martorell, i membre del jurat, Pilar Beltran, va explicar que l’elecció de l'obra guanyadora va ser fàcil: «No ens va costar gens decidir-nos. De seguida vam veure que aquesta era una novel·la que sortia de les tripes, de l'interior».
Beltran va destacar de l'obra d'Aguar un «llenguatge molt poètic» i una llengua molt particular, perquè combina «la llengua oral de la infantesa i dels espais rurals», la del Benetússer on va créixer Pepa Aguar, i la de la narradora adulta, «el català central de l’autora que viu a Barcelona des dels 18 anys».
Premi Ausiàs March
L’edició del poemari ha estat a càrrec d’un altre editor de 62, i també membre del jurat, Jordi Cornudella, que també assegurava que l’elecció no va ser difícil: «La feina és més fàcil quan un original destaca molt per damunt dels altres. L’animal que parla és esplèndid, dens i alhora fàcil de llegir; intens i procedent d'una veu absolutament nova que no havíem llegit mai com a veu poètica. No es pot demanar més», va concloure.
Cornudella va opinar que Fernàndez haurà de ser un autor que tenir en compte quan es facin antologies de noves autors.
Josep-Anton Fernàndez va explicar que la seva obra té sis parts i 45 poemes. «Originalment -va matisar- en tenia 50 però celebro que m’hagin convençut de treure’n cinc perquè l’obra és més sòlida». És un llibre, va afegir, «sobre el parlar i el dir» que analitza «els efectes i els afectes que la paraula vehicula».
El títol, L’animal que parla, fa referència als humans, òbviament. «Als humans, la paraula ens permet construir la xarxa que establim amb el altres, però també ens limita el que podem comprendre i no es pot expressar tot».
Segons Fernàndez, «s'acostuma a dir que aquell o l’altre és un gran poeta perquè té molta llengua» però considera erroni aquesta visió: «Més que tenir llengua és millor que la llengua et tingui a tu: cal deixar-se posseir per la llengua i d'aquesta manera abandonar l'òrbita de la nostre identitat».
Per aquest llibre, assegurava Fernàndez, «és important el diàleg, en el sentit que hi ha una presència constant de l’altre, i també perquè el diàleg pren diverses formes: transcripcions d’un diàleg, implícit o explícit, per exemple». A més, l’autor va reconèixer que el poemari obre un diàleg amb la tradició poètica catalana: «Amb Riba, Vinyoli, Ferrater, Antoni Clapés o Maria Mercè Marçal. Per mi és molt important perquè el llenguatge que ens precedeix és la tradició poètica també. I inevitablement establim un diàleg amb aquesta tradició».
Els poemes, va descriure Fernàndez, «són tots decasíl·labs excepte els de l’última secció, que són més curts i amb una mètrica irregular». L’autor destaca especialment això perquè dona molta importància a la mètrica. «La rima dona un patró», rebla Fernàndez.
El nou poeta i la nova narradora són a les llibreries a partir del 13 de gener d'aquest 2021. Si la funció dels premis literaris és donar una plataforma de llançament a noves veus, els Ciutat de Gandia de 2020 han complert aquesta missió amb escreix.