“El gordo” Baglini fou advocat, diputat i senador de la Unión Cívica Radical argentina durant vint anys (1983-2003). Pesava més de cent cinquanta quilos i es presentava ell mateix com “bàsicament, economista autodidacta”. No va passar a la història pels seus èxits polítics. Més enllà de ser objecte de fortes sospites de corrupció fent d’intermediari en negocis d’Alfredo Yabrán (una mena de Mario Conde o de Ruiz Mateos argentí) i d’haver tingut la presidència de la comissió de pressupostos i hisenda als anys més durs del dramàtic deute extern a l’època del president Alfonsín, Baglini no va fer gran cosa digna de memòria. Però no tenia preu com a personatge histriònic. Era capaç com ningú de provocar bronca, d’explicar anècdotes i d’embrancar-se en debats cos a cos (alguns de memorables amb el peronista Oscar Lamberto). Foteta, romancer i capaç de riure’s d’ell mateix i del seu físic aparatós, Baglini va ser allò que es diu “un populista” en la més estricta accepció del mot. En un país com l’Argentina, on el populisme no és una ideologia política sinó una manera de viure, destacar en aquest art literari té el seu mèrit.
L’excessiva figura de Baglini quedarà, però, a la breu història de la democràcia argentina pel seu famós teorema sobre la responsabilitat en política, que enuncià, tot seriós, mentre es discutien els pressupostos de l’any 1986, amb el país en la més profunda ruïna. El teorema de Baglini diu el següent: “el grau de responsabilitat de les propostes de un partit o d’un dirigent polític és directament proporcional a les seves possibilitats d’accedir al poder”. Aquesta és una de les lleis de ferro de la política (populista o no) i convindria no perdre-la de vista quan llegim el diari o quan escoltem declaracions abrandades dels nostres polítics. Qui molt botzina és que no té res més a fer. Dit d’una altra forma, si vostè no té cap possibilitat de manar tampoc té cap incentiu de fer propostes sensates i raonables. Com més a prop de tocar poder (i de trobar-se amb castanyes difícils de coure) més conservador es torna un partit. En canvi es poden vendre duros a quatre pessetes si no s’ha d’administrar el pressupost. És un fet constatable, però s’oblida sovint.
En línia amb el teorema de Baglini, és obvi que les promeses irrealitzables dels partits polítics en campanya electoral, senzillament, no es realitzaran. Qui esperi altra cosa és, simplement, un il·lús. Així en teoria política cal diferenciar entre (a) partits a distàncies intergalàctiques del poder, (b) partits amb probabilitats d’accedir al govern, tot i que n’estiguin encara a prou distància, (c) partits que se senten amb capacitat d’accedir al govern, però que perden l’esperança i (d) partits que governen. Cadascuna d’aquestes quatre circumstàncies implica una retòrica absolutament diversa i una manera de fer les coses perfectament pautada. Ignorar l’evidència no serveix de res.
Com més lluny s’està de tocar poder, més irresponsables son els enunciats polítics; com més a prop, més sensats i raonables es tornen. És el que té saber que el bla-bla-bla surt gratis. A mesura que un grup s’acosta a manar, més febles es tornen les seves crítiques al govern. Com més se n’allunya, més embolica la troca. La realitat, com deia el poeta, esfondra la barca de la poesia utòpica contra les roques de la prosa administrativa. En el país dels somnis, en canvi, tot resulta senzill. El fet es pot comprovar a tot arreu i en tota circumstància; i no té res a veure amb la corrupció ni amb la suposada eròtica del poder. Senzillament, es diu responsabilitat.
No cal posar gaire exemples, però n’hi ha a cada casa. Resulta fins i tot de mal gust comparar el que deia Montse Venturós a Berga fa uns anys i el que ha acabat fent. O retreure les prèdiques insurreccionals dels dirigents de la CUP fins fa quatre dies. Les 155 monedes de plata de Rufián, quan Puigdemont era un traïdor, contrasten tan i tan poderosament amb el seu posat de mixet bonic quan ha de pactar pressupostos amb Sánchez, que quasi fa pena humana (per ell i pels seu votants) recordar-les; i la radicalització de JuntsxCat té molt a veure amb la distància creixent respecte als consells d’administració on en altres temps eren ben rebuts. L’idealisme augmenta en proporció directa a la distància a la gestió. És el poder de la prosa, simplement.
En una política de responsabilitat, els arguments de la diferència excloent (“o blanc o negre”) no tenen gaire sentit, perquè es treballa amb una realitat que no té gaire a veure amb la perfecció platònica de les idees. En la política de debò es fa el que es pot i mai no et deixen fer tot el que vols. Sovint es juga amb uns límits tan estrets que és impossible fer-ho bé. Pregunteu-ho a les conselleries de sanitat d’arreu. D’altra banda és segur que sempre hi haurà qui no està conforme, com diuen a Nàpols, ni tan sols amb el tros de cementiri que els ha tocat (“neanche di terreno di camposanto”).
En la irresponsabilitat política d’ara mateix hi té molt a veure la bombolla que s’ha creat a les universitats. Les idees més absurdes en la política catalana actual provenen de professors universitaris de lletres (politòlegs, antropòlegs, historiadors o filòsofs) que actuen en la vida pública com si es tractés de “tifossi” del Nàpols en temps del difunt Maradona. El messianisme polític que propugnen, mentre tiren de generalitzacions extretes de la retòrica d’Agamben, Zizek o de les postfeministes “decolonials” foucaultianes, prové, senzillament, del fet que ni han manat mai ni tenen esperances de fer-ho. Però políticament expressa impotència, i senzillament, no deixa sortir del pou. Aplicar-los, el teorema de Baglini actua com salfumant. "Intellettuali impegnati" a la italiana són l’últim que es necessita ara al país.
Ignorar el joc del poder i creure’s la retòrica de les xarxes socials no portarà res de bo. A Catalunya molt especialment, però també arreu dels Països Catalans, cal menys política de Twitter i més coneixements d’economia a nivell principiant. Potser així ens estalviarem (entre altres coses) demagògies amb les vacunes, independentistes màgics que esdevenen espanyolistes a la primera de canvi, o promeses irrealitzables a les eleccions. A l’any que comença li demano més anàlisi realista de la viabilitat de les propostes polítiques, més coneixement de la història, i més teorema de Baglini. Però, sobretot, menys soroll banal, sisplau.