-Als sis mesos vas patir una paràlisi celebrar causada per un herpes que et va provocar el 76% de discapacitat física. Els metges et van dir que només hi havia dues opcions: morir o acabar amb cadira de rodes. Com va rebre aquesta notícia la família?
-Jo era molt petit i no recordo molt bé com ho van rebre, però sí que és cert que els meus pares m’ho han explicat repetides vegades. Va ser molt fort per ells. Tenien una vida com qualsevol pare i mare que espera un fill, i que et diguin que el teu fill petit de sis mesos ha tingut un herpes al cervell i pot morir-se, jo penso que per qualsevol pare és una notícia molt forta. A més, per ells va ser molt difícil perquè van haver de canviar el seu estil de vida i la forma de desenvolupar-se dia a dia. Però la veritat és que van lluitar molt. Des del primer dia, en lloc de dir “aquí ens quedem aturats”, el que van dir és: “anem a veure què es pot fer, com es poden millorar les coses i com podem avançar”.
-I per sort, cap de les dues.
-Em van donar una medicació que es diu aciclovir, que dura entre set i nou dies i és per vida intravenosa. Em van dir que hi havia aquestes dues opcions, però per sort l’herpes es va aturar a temps i no va causar tants danys. Em va provocar certes lesions, però sempre m’han dit, tant a l’hospital Sant Joan de Déu com els diversos metges que m’han vist, que era la joia de la paràlisi cerebral.
-Qui és ben bé l’Àlex Roca Campillo?
-L’Àlex Roca és una persona molt lluitadora, crec. Sobretot, un motivat de la vida que lluita per complir els seus somnis i fer allò que li agrada. Odia estar estirat al sofà i li agrada pensar i anar complint somnis a poc a poc. Una persona que li encanta la paraula no i que li diguin que no pot fer alguna cosa, per motivar-se, fer-se més fort i tirar endavant. I també una persona molt familiar que li encanta passar estones amb els amics.
-Com va ser la teva infantesa i adolescència? Les recordes com unes etapes complicades?
-De petit tenia dos mons. El de l’escola i el de casa, on em sentia molt bé. De l’escola conservo molts bons amics. A l’escola es podien riure de mi, però vaig tenir la sort que sempre em van incloure d’una forma increïble. El segon món que tenia era el del carrer, en què tothom em mirava i molts cops havia pensat si jo era un monstre o per què em miraven. A mesura que vaig anar creixent, em vaig adonar que si era feliç i tenia un entorn que m’estimés, què més feia que miressin?
-En quin moment de la teva vida et comences a involucrar en el món de l’esport?
-Des de petit que vaig començar a jugar a futbol a l’escola, com molts nens i nenes. Soc molt del Barça i mirava el futbol a la televisió i pensava: “jo algun dia vull ser en Ronaldo”. Però em vaig quedar pel camí... Vaig deixar el futbol de l’escola perquè veia que els meus companys estaven més forts i jo no tenia massa estabilitat. Vaig provar l’esquí i el tenis i no em van agradar. Fa cosa d’uns vuit anys, vaig pensar: “Àlex, tu has de recuperar allò que tant t’agrada”. Vaig buscar per internet a veure si hi havia algun club amb diversitat funcional i vaig trobar Disport Futbol Club, que és un equip format per persones amb paràlisi cerebral, però no per la mateixa raó. Uns van tenir paràlisis en accident, d’altres al moment de néixer i persones com jo, que van tenir un virus al cervell. Actualment jugo a l’equip i m’encanta. Però el fet de començar a competir va ser perquè jo penso que córrer és una cosa increïble. A mi m’encanta, perquè penso que córrer és la lluita de la teva ment contra el teu cos. A part, córrer és com la vida. Quan veus la meta, que és el teu objectiu, has d’anar cap a ella, i si caus t’has d’aixecar. I així vaig començar, amb curses de cinc i set quilòmetres, i m’encantava. Vaig començar amb la bici perquè el meu germà feia triatlons i jo l’anava a veure, i pensava: “tant de bo algun dia poguessis fer un triatló”. Però jo no sé nadar, no tinc estabilitat per anar en bici... Vaig utilitzar una bici de tres rodes i ho vam aconseguir, però va ser allà quan vaig veure que no m’agradaven les bicicletes de tres rodes. Un dia, el meu tiet em va dir: “Àlex, vine un dia i, per què en comptes d’utilitzar una bicicleta de tres rodes, no provem de llogar un tàndem?”. I allà va ser on jo vaig començar a tastar què era anar en bici.
-Parlaves del teu germà, en Víctor. En més d’una ocasió l’has elogiat.
-El Víctor és molt important per mi. De petit, els meus pares tenien més atenció cap a la meva figura perquè jo havia d’anar al metge, al fisioterapeuta, i ell mai no havia tingut enveja. Al contrari: feia que tots tinguéssim un bon clima familiar i que tots lluitéssim. Si algun dia tingués algun problema, el primer a qui trucaria i enviaria un missatge és a ell.
-Quins són els principals valors que et transmet l’esport?
-Penso que l’esport és la sort de la meva vida. El principal valor que em transmet l’esport és la inclusió. Jo parlo amb llengua de signes i en algun moment m’ha costat relacionar-me, però en canvi, a través de l’esport no cal parlar, i amb el moviment ja es crea socialització. A més, l’esport és respecte, cooperació, treball en equip, superació personal, lluita i constància, que és essencial. L’esport dona uns valors increïbles que totes les persones en el seu dia a dia haurien d’aplicar.
-Tens algun ídol?
Sí. Tinc un ídol que és clau per mi: en Rafa Nadal. Penso que, entre cometes, és fàcil arribar a la cúspide de tot. Però un cop en baixes, és molt difícil tornar a pujar-hi. I ell ho ha fet quatre o cinc vegades. Crec que la seva força mental i la seva motivació i ganes de lluitar són increïbles. Jo mai les havia vist en la meva vida abans de veure’l.
-A dia d’avui, t’hi dediques professionalment?
-Part de la meva vida professional és l’esport. També dono xerrades a empreses, escoles i institucions per intentar trencar els estereotips i prejudicis de la gent i motivar les persones, i ensenyar-les que tots som iguals i, alhora, únics i diferents.
-De la Maria Carme, la teva parella, què és el primer que et passa pel cap quan sents el seu nom?
-Jo penso que és el meu tàndem i la meva simbiosi de vida. És la meva veu. Qui pot dir que té una parella que és la seva veu? L’estimo molt. Fa quatre anys vaig anar a fer una conferència amb el meu millor amic i ell em va dir que una noia em mirava molt. Jo li vaig dir “vinga va, què dius?”. I a la nit, em va enviar un missatge molt bonic. Sempre dic que segur que serà la mare dels meus fills. Em dona la meva felicitat i confia en mi, que crec que és essencial.
-“El límit te’l poses tu” és el teu lema. Te n’has posat mai cap, de límit?
-La veritat és que no m’agrada limitar-me. M’agrada descobrir els meus límits, perquè és cert que cada persona té un límit diferent. Segur que jo mai no podré fer una Ironman o una cursa superior a les que estic fent actualment, però jo lluito contra els meus límits. Fa aproximadament set anys em van fer una entrevista i vaig dir que mai podria córrer 21 quilòmetres. El 10 de febrer de 2019, vaig fer-ne 21. I ara mateix m’estic plantejat poder fer 42 quilòmetres. Amb això vull dir que els límits els vas lluitant a poc a poc i que la teva ment és el motor per complir els teus somnis. El límit, realment és psicològic. És cert que el cos et pot limitar, però sempre dic que el límit te’l poses tu perquè mai ningú no et pot dir que no pots fer alguna cosa. Primer de tot, si no em coneixes, no em pots limitar. I encara que em coneguis, si jo caic, jo mateix m’adonaré que no puc, però tu no m’ho diràs.
-De la teva història de superació personal i esportiva fins i tot n’has escrit un llibre. Amb què es trobaran els lectors?
-El meu llibre és bàsicament la meva història de vida, des que vaig néixer fins a l’actualitat. El que vull ensenyar a través d’aquelles pàgines és que jo, amb el meu hàndicap i dificultats, he lluitat per complir els meus somnis i per tenir una vida equiparable al que anomenen normalitzada, tot i que a mi la paraula normal no m’agrada. Vull mostrar que tothom pot dintre els seus límits i nivells. Però que han de lluitar, i el fet d’estar al sofà estirat i tenir mandra, amb això no vas enlloc! Això no vol dir que tothom hagi de fer 500 quilòmetres al desert. Això vol dir que si t’agrada llegir, escriure o qualsevol cosa, ho has de fer i lluitar per aconseguir-ho.
-El 2019 vas fer realitat un dels teus somnis: finalitzar la Titan Desert, una de les curses de ciclisme de muntanya més reconegudes. Com vas viure aquesta experiència?
-Va ser molt dur. L’any 2018 vaig intentar fer-la. Vaig entrenar un total de 7.000 quilòmetres durant un any per afrontar-me a la cursa i no ho vaig poder aconseguir perquè em vaig deshidratar. Però a vegades, metafòricament parlant, és necessari deixar la bicicleta, reflexionar i preguntar-te: “estic fent les coses bé, o he de canviar alguna cosa?”. Així va ser com l’any 2019 vam intentar tornar a la Titan Desert i la vam acabar. Per mi, la Titan és un reflex de la meva vida. Com abans em deies, la meva infància i adolescència va ser dura i vaig tenir moltes barreres i moltes persones que van voler limitar-me, o que van dir que alguna cosa no l’aconseguiria. I la Titan Desert són sis dies, 650 quilòmetres, amb uns 45 graus de temperatura, i estàs de vuit a deu hores sobre la bicicleta en el desert. A vegades et planteges per què estàs allà. Per mi la Titan va ser un reflex de la meva vida i la lluita que he tingut al llarg dels anys, però alhora va ser una experiència molt gratificant i que me l’emportaré la resta de dies.
-Amb un dels companys de la Titan Desert, en Valentí Sanjuan, a inicis del desembre us vau proposar pujar cinc ports de muntanya. En què consistia aquest repte i quin missatge es volia transmetre?
-Com que aquest 2020 ha sigut molt dur i hem hagut de pujar muntanyes d’estat d’ànim, va ser el fet de mostrar al món que lluitàvem per tota aquella gent que no hi és. I no calia tenir un dorsal per complir els teus somnis. Tu mateix, sense tenir una cursa, et podies despertar al matí, córrer, anar en bici o fer aventures tu sol o en companyia. Vam fer uns dels cinc ports més durs de Catalunya. Va ser dur però molt maco, i ho vam dedicar a tots aquells que ja no hi són i hem perdut durant aquest any per la Covid-19.
¡RETO CONSEGUIDO: 5 puertazos a la saca: Montserrat, Rat Penat, St. Grau, Turó de l'Home y Tibidabo!
— Alex Roca Campillo (@alexroca91) December 4, 2020
acompañado de un gran amigo, deportista y un toraco @valentisanjuan
Gracias @bwin_es@Nike@Garmin_Iberia@ScottSpain por acompañarme siempre. pic.twitter.com/psplTYjwaz
-Mitges maratons, triatlons, competicions en tàndem... Què és el primer que et passa pel cap quan creues la meta d’una cursa?
-La meta que més recordo és la de Mitja Marató de Barcelona. Però sí que és cert que les gaudeixo totes com si fossin la primera. Recordo tant la de la Mitja Marató perquè pràcticament tothom es pensava que en aquell moment no l’acabaria. La vaig acabar, vaig arribar i vaig pensar: “la dedico a totes aquelles persones que em van dir que no podria viure, que no podria caminar, conduir un cotxe, tenir amics, parella, estudiar...”. Sempre dic que a les metes pràcticament arribo dels últims, però crec que arribo molt més feliç que el que arriba primer.
-Un dels majors reptes que afrontaves aquest 2020 era participar a la Marató de Nova York, però ha estat suspesa a causa de la pandèmia de la Covid-19. Ja carregues piles per l’any que ve?
-L’any 2021 la Mitjà Marató de Nova York s’ha cancel·lat i sembla que no es farà. El 2022 es farà si millora la situació de la pandèmia i tot està correcte per viatjar. En tinc moltes ganes ,perquè la primera no la vaig gaudir perquè estava lesionat del genoll i vaig patir moltíssim. Espero el 2021 poder córrer una altra mitja marató de Barcelona i el 2022, poder fer una marató. M’encantaria.
-Ets ferm defensor del fet que tots tenim discapacitats i coses que no som capaços de fer.
-Penso que tots tenim discapacitat. Veritat que hi ha persones que porten ulleres o que no els van bé les matemàtiques? A tots se’ns dona bé tot? Sí que és cert que hi ha discapacitats molt diferents i que visualment es veuen més. Però crec que tots som diferents. Quina gràcia tindria la vida si tots fóssim iguals... Però una persona que té una discapacitat petita, com que hi ha tanta gent que no té traça per a les matemàtiques, per exemple, ja ho normalitzem. Però persones com jo, que tenen una paràlisi cerebral i que a simple vista s’observa molt més, ja la fiquem dins el col·lectiu de diversitat funcional. Penso que tots tenim alguna discapacitat.
-Creus que la societat li dona prou valor a la vida?
-Penso que no. No li donen valor perquè fa falta una pandèmia per valorar una abraçada, un missatge o simplement xocar la mà amb un company. Veure els avis, la família, fer un cafè amb un amic... És cert que hi ha persones de tot tipus. Però en general, les persones no valorem les carícies ni les simples coses que ens ofereix la vida. Quan tot va bé i tot és estable, no tenim la capacitat de valorar i assimilar tots els elements de què disposem i la sort que tenim. Però quan tenim aquesta situació com la de la pandèmia, ens fa adonar-nos d’aquestes coses. Tant de bo no hagués vingut aquesta pandèmia, però és important en la vida tenir alts i baixos per valorar allò que tenim al davant. Si jo miro endavant, hi ha moltes persones que estan molt millor que jo. Però si miro endarrere, hi ha tanta gent que firmaria per estar on estic jo ara mateix... Sempre dic que jo, si tingués les teves cames, potser faria un Ironman o una cursa més forta inclús, però estic segur que hi ha molta gent que pagaria per tenir les meves cames.
-Malgrat les dificultats amb les quals t’has trobat, emprens la vida amb molta passió i il·lusió. En aquest sentit, quin és el missatge que adreçaries a totes aquelles persones que se’ls ha detectat alguna discapacitat?
-Primer parlaria amb els pares i els diria que no sobreprotegeixin el seu fill. Que el deixin fer, el vigilin i l’estimin. Però sobretot, que mai no l’agafin i li diguin “tu no pots fer això”. Després, amb una persona que té un accident i de cop li diuen tens una paràlisi cerebral, li diria que no faci cas de la gent que li diu coses negatives. Que ha de rodejar-se de gent que l’estima i li aporta elements positius i que pensi amb allò que li agradaria fer, i que lluita per fer-ho. Hi ha adaptacions i formes diferents de fer les coses. Si li agradaria, per exemple, fer una cursa de cinc quilòmetres, que comenci fent-ne una d’un si no pot al principi. O fer petits reptes. Aleshores, a poc a poc anirà lluitant i segur que ho aconseguirà.
-Per acabar, quins projectes de futur tens damunt la taula?
-Sempre els separo a nivell familiar i esportiu. En l’àmbit esportiu, en la meva ment hi ha molts reptes, si ens deixa la Covid-19. Mitja Marató de Nova York, la marató d’on sigui... no ho tinc triat. I m’agradaria moltíssim córrer el ral·li Dakar amb cotxe un any. A més a més, no és a nivell esportiu ni personal, però m’agradaria fer una pel·lícula de la meva vida. Algun dia m’agradaria molt poder treballar en una fundació o crear alguna associació. A nivell personal, m’agradaria moltíssim tenir una família. Temps enrere volia tenir fills, perquè un fill no ha de cuidar el seu pare, sinó que és el pare és qui ha de cuidar el seu fill. Però ara mateix penso que puc oferir uns valors als meus fills que potser un altre no. Encara no, però a poc a poc un dia m’agradaria formar una família.