Una de les novetats més significatives dels darrers quinze o vint anys en l’àmbit de la filosofia (i perfectament inèdit!) és l’extensió creixent de la influència dels filòsofs d’Amèrica Llatina en el món acadèmic nord-americà i en les Universitats de l'Europa protestant. Mentre a l’Estat espanyol interessa una mena de fast-food filosòfic postfoucaultià (Zizek, Agamben, Butler…), cada vegada és més fàcil que quan surts nord enllà et preguntin per la filosofia de l’alliberament d’Enrique Dussel o per Xavier Albó (sí, el jesuïta català i bolivià que aquí no coneix gairebé ningú). Teories com les del decreixement, cada cop més influents a França, o el “bene comune” italià enllacen directament amb aquest paradigma, que té fins i tot una mena de “bíblia” del bon urbanisme en La città non è solo un affaire (2012), el discutit llibre de l’urbanista Edoardo Salzano que sembla ser el llibre de capçalera d’Ada Colau. La filosofia del “buen vivir” llatino-americana ha vingut per quedar-se?
La filosofia del “buen vivir” es pot presentar en esquema com l’evolució de la la teoria de l’alliberament quan la filosofia i la teologia de formació europea va assumir de debò el món de les nacions oprimides i les cosmovisions tradicionals. Es fa difícil dir quin serà el futur del pensament “indígena” (amb totes les cometes que vulguem posar-hi des del nord blanc). Un món globalitzat, però, no es podrà fer sense aportacions africanes, asiàtiques i indígenes, per molt que avui encara es mirin amb una indissimulada condescendència. En tot cas, es fa difícil entendre conceptes com “la mort del jo” subsumit en el “jiwansa” (el “nosaltres”, en llengua aimara, un concepte que resulta, però, difícilment traduïble). Però d’aquí en deriva tota una antropologia del “apthapi”, (reciprocitat en aimara), expressada en el costum de compartir aliments en una comunitat i que cada vegada apareix més en textos més o menys supersolidaris elaborats al Nord per filòsofs molt ecologistes. “Matar l’ego” és una proposta que posaria els pèls de punta a tot bon il·lustrat liberal perquè l’ego a Occident és el subjecte de la llibertat. I, en tot cas, no sembla factible portar a la pràctica aquesta idea sense un grau de desesperació important… que curiosament va guanyant terreny en el pessimisme ecològic i pandèmic que ens envolta.
En les cosmovisions andines totes les coses tenen tres elements, i no dos. El món, com a totalitat de l’existent s’explica mitjançant tres grans comunitats que han de viure en equilibri, les humanes, les de la natura i les de la divinitat. Aquesta lògica del terç incorporat és antitètica amb la posició clàssica del terç exclòs, que prové d’Aristòtil. La pregunta és si obre possibilitats de pensar el medi ambient d’una manera més creativa. Hi ha gent de l’àmbit de les ètiques aplicades que ho creu seriosament. Però es guanya alguna cosa aplicant “lògiques del terç inclòs” més enllà de recordar-nos que la vida és un escenari d’incerteses, una realitat dinàmica i contradictòria? Parlar d’un món amb tres “pachas”, o tres formes de vida, afegeix alguna cosa al que sabem de la dialèctica que també dona a la mort un paper estranyament creador de vida? Un pensament no-antropocèntric, sinó centrat en aspectes com l’equilibri ecològic seria finalment compatible amb una cosmovisió molt tocada per elements mitològics -ni que siguin vinculats a mitologies no occidentals?
Potser hem passat d’un model imperialista de submissió dels diferents a una concepció postimperial (i paternalista) de beneiteria davant la diferència. En tot cas, caldria reflexionar en profunditat sobre el poder i el conflicte en la multiculturalitat, perquè aquest serà un dels temes centrals del món globalitzat que determinarà el món l’endemà de la covid-19.