Excursió als confins d'una existència abonyegada

L'escriptura té un punt d'observació que hauria de fregar l'obsessió. Per reflectir un món cal submergir-s'hi fins les darreres conseqüències, amb l'entestament i la recerca del detall d'un científic que observa la dansa dels virus en el microscopi. Alguns escriptors se'n surten. Molts altres, no. Hi ha qui, a més d'haver mirat el món i haver-lo entès, disposa de les armes addicionals del coneixement o l'experiència. I no m'agradaria descartar que el bagatge professional de Guillem Sala (professor de Sociologia en l'Autònoma) no tinga a veure en bona part amb l'eficàcia com a retrat social d'El càstig.

Amb tot, fer literatura no és exactament fer sociologia. Hi té a veure, però no. Res no et garanteix que de la comprensió d'un món sorgisca una bona novel·la. Però Sala, avancem ja el diagnòstic, se'n surt. Amb una novel·la que atrapa i et fa preguntes, que t'acompanya molts dies després d'haver girat l'última de les pàgines. Per la senzillesa i potència de la història. Per les reflexions al voltant del càstig i la culpa, de com la infantesa ens pot condemnar. I per un rotund final que, òbviament, deixem per als lectors.

En essència, El càstig conta la història de Sandra, una professora de secundària en un institut del barri de Sant Andreu amb un passat familiar dens i persecutori i una relació amb un antic professor d'universitat que no l'ompli. Una dona segrestada pels seus dimonis, que vomita i s'autolesiona sovint, en una referència que podria remetre a La pianista de Michael Haneke. Els trets van per una altra banda, tanmateix, tot i que sí que hi ha alguna cosa, deliberada o no, del to pertorbador i l'esquematisme del cinema de l'austríac. “La Sandra està plena de vida però no sap què fer-ne. S'atipa i vomita. Quan s'ho passa bé, després es castiga. / Per què?, no ho sap ni ella. Només li agrada parlar de tonteries”, explica el narrador en algun moment.

En la vida de Sandra es creuarà Izan, un projecte de fracàs social amb el despertar hormonal desfermat que es posa en un jardí seriós per una agressió sexual a una nena magrebina. Amb aquests elements, i algun més, Guillem Sala construeix un relat absorbent, cru i directe, sense florilegis, que té un dels punts forts en la veritat que traspua tot el llibre. Hi ha detalls que semblen pot rellevants, però per posar un exemple, l'autor, que també ha fet incursions en la narrativa juvenil, conta amb precisió que sols pot ser experiencial com és la visita d'un escriptor a un institut. I passa el mateix amb els conflictes, allò realment important per a la història, que tenen lloc entre les quatre parets d'un centre educatiu.

La recerca de la realitat té fruits també en els diàlegs, expressius, directes, molt vívids. I es reflecteix en una decisió que pot provocar urticària en els puristes i en els estudiosos de la diglòssia. Per dibuixar un entorn fortament castellanitzat, els escriptors no tenen gaires opcions políticament correctes. D'una banda, catalanitzar tot el contingut indicant què és en castellà i que no, una solució que acaba sent postissa. També es poden reflectir els diàlegs en estil indirecte, operatiu que també fa perdre plomes pel camí.

Un llibre que té un no se sap què, quelcom de magnètic i inexplicable que resulta difícil de fer entendre als no lectors del llibre. Un bon símptoma. Podríem dir que el millor.

L'opció més realista és tirar pel dret, reflectir en castellà allò que té sentit que només siga en castellà, sense cursives ni punyetes. Això és cada vegada més freqüent en la nostra literatura, però Sala s'hi aplica amb la màxima radicalitat, el que es tradueix en un percentatge inusitadament alt de presència del castellà en el text. Té sentit si parlem d'un barri com el de Sant Andreu. I es tracta d'un alliberament de cotilles que atorga al llibre una veritat i una expressivitat que no aconseguiria amb subterfugis. Com explicava Sala en una entrevista, El càstig forma part de les conseqüències de la substitució lingüística, no de les causes.

Comptat i debatut, l'escriptura flueix. I amb ella ho fa una història senzilla en aparença, en la qual alguns lectors -em podeu incloure-hi- trobaran a faltar una mica més de prospecció en el passat de la Sandra, contestar a algunes preguntes que ens van saltant als ulls durant la lectura. Ben mirat, tanmateix, el personatge està ben construït. I cal posar en valor el joc de les elisions, allò que queda suggerit a còpia de pinzellades.

La prova és que el brutal tram final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se'ns ha contat prèviament en aquesta novel·la breu però intensa. Un llibre que té un no se sap què, quelcom de magnètic i inexplicable que resulta difícil de fer entendre als no lectors del llibre. Un bon símptoma. Podríem dir que el millor.