Sensació de final de viatge amb The Mandalorian. La sèrie continuarà i s'expandirà en altres sèries i pel·lícules. Però tinc la sensació que la història que vam començar a seguir, la del vincle que s'ha anat formant entre els seus dos protagonistes, ja ha acabat. I quin regal. Quina història més especial que m'ha fet xalar com el nen que era i emocionar com el pare que sóc. El més intel·ligent que ha fet The Mandalorian ha estat adonar-se de com havia canviat el públic d'Star Wars amb els anys i detectar aquesta dualitat, convertint-la en el centre de la sèrie. Et fa sentir com el nen que va al·lucinar amb la trilogia original perquè en manté la mateixa energia, la de les portes que s'obren amb un personatge amb una espasa làser a les mans i comença a avançar per un passadís derrotant heroicament tots els enemics, la del pilot que se'n surt a l'últim moment i fa un crit triomfal. I et fa sentir com el pare que ets avui perquè al centre de la història hi ha un personatge que ho sacrificaria tot per una petita criatura que li inspira protecció i tendresa, i ha après a supeditar-se a un altre ésser. Totes dues emocions s'han combinat d'una forma extraordinària al final de la segona temporada de la sèrie (a partir d'ara trobareu spoilers), fent-les coincidir en dues escenes: l'espectacular entrada del jedi i el moment del comiat del mandalorià, que diu adéu a en Grogu.
El comiat és emotiu perquè reconeixem els gestos infantils de la criatura, la maneta estirant-se buscant el contacte amb el seu pare circumstancial, i perquè el mandalorià decideix treure's el casc per estar-hi a prop i simbòlicament posa la criatura per sobre de la seva principal creença, que és també la seva identitat. L'arc d'aquest personatge ha estat molt ben treballat i ha passat de la inflexibilitat sobre el credo del seu poble al dubte, i del dubte a considerar que potser no és tot tan senzill. El viatge amb en Grogu l'ha canviat, tal i com els fills canvien els pares, per molt que creiem o vulguem creure que som nosaltres que els canviem i modelem a ells. Sumant a l'emotivitat de l'escena hi ha l'aparició de Luke Skywalker. El nostre heroi d'infantesa que ens mira per recordar-nos qui érem i connecta les dues emocions principals que és capaç de convocar la sèrie. És una llàstima que s'hagi optat per un deep fake imperfecte, en comptes de provar altres fórmules com un actor que s'assemblés a Mark Hamill (com ara Sebastian Stan) però el moment, perfectament acompanyat per la banda sonora de Ludwig Göranson, té un impacte emocional tan gran que pot amb aquest detall.
L'aparició d'en Luke Skywalker també serveix per connectar la història d'aquest petit viatge, iniciat a la perifèria de la galàxia, per connectar-la amb la gran història de l'univers d'Star Wars, amb el cor de la nissaga. És molt evident a The Mandalorian que els seus responsables tenen un gran amor per aquest món. Ho han demostrat adherint-se a l'estructura de l'aventura setmanal, sabent que aquest univers és tan ric que se'n podien treure tota mena d'històries que entusiasmarien els seguidors i al mateix temps els permetrien tocar múltiples referències cinematogràfiques més enllà del western, que és la base de The Mandalorian. Entenent que Star Wars és precisament això, un cúmul d'influències on hi cap de tot, de Kurosawa a Ridley Scott. Al mateix temps han introduït personatges del cànon menys coneguts i elements de la trilogia original per alegrar el cor dels fans. I tot plegat sense perdre mai de vista el centre de la història, aquesta criatura perduda i aquest pare encara més perdut. Quin viatge que ens ha regalat aquesta sèrie, i quin comiat. Com a crític, com a espectador, em trec el casc.
The Mandalorian
Creador: Jon Favreau
Repartiment: Pedro Pascal
Temporades: 2
Plataforma: Disney+