Sortosament, les noves generacions tenen uns altres hàbits, però quan les pantalles no ocupaven el gruix de l’oci dels més joves, quan la vida es feia als carrers, les colles anaven a “fer harca” (arca en opinió d’alguns filòlegs), que no era una altra cosa que acaçar-se a pedrades amb grups d’un altre carrer, d’un altre barri o, fins i tot, d’un altre poble. És la denominació al País Valencià d’aquesta activitat de dubtós valor pedagògic i, suposem, vigència limitada. En uns altres indrets del domini, el sentit és més genèric, d’apedregar-se o barallar-se a pedrades, sense marcador generacional.
La introducció ve a tomb perquè resulta difícil imaginar —a hores d’ara ja seria impossible— un nom artístic, Harca, que resumira millor la trajectòria de Juli Sanchis Aguado, un dibuixant que ha dedicat tota una vida a llançar pedres i rocs de gran tonatge contra els poderosos i el poder. Pels traços i els textos de les seues obres han passat institucions com l’Església catòlica, l’exèrcit o la corona, però també els polítics de cada moment històric. Amb els dibuixos ha denunciat els obscurs intents de la dreta d’aigualir la identitat valenciana, però també la corrupció i els abusos de poder. I sense deixar de fer humor, ha defensat els drets dels treballadors i les dones. Focus, per tant, que no sols estava posat en el territori valencià, sinó que abastava més àmbits, com la denúncia de l’imperialisme nord-americà.
Una obra ingent, amb uns 3.000 dibuixos publicats, als fulls de mitjans diversos com Pueblo, Valencia 7 Días, Levante, El País, Valencia Semanal o Saó, entre molts més, però que també ha tingut una important projecció exterior, per la participació en certàmens internacionals amb els quals ha acumulat un bon grapat de premis. Una producció que demanava un esforç antològic per donar a conèixer la seua ingent tasca a les noves generacions tot i que fora de manera més o menys sintètica.
‘50 anys fent Harca’
L’any 2017, l’Ajuntament de Picassent, en col·laboració amb la Generalitat Valenciana, publicava el volum 50 anys fent Harca, una antologia que reproduïa un bon grapat de les obres més significatives, entre vinyetes —el gruix de la producció—, cartells i caricatures. Aquest llibre és el germen d’una exposició amb el mateix títol que es va poder veure a Picassent i que ara arriba, ampliada, al Centre Octubre de Cultura Contemporània. Vora un centenar de les seues creacions en una mostra comissariada per Vicent Ros i que estarà oberta al públic entre el 16 de desembre i el 23 de gener. Una ocasió única d’acostar-se a “un dels millors humoristes gràfics de l’Estat espanyol”, com el definia en el llibre Francesc Martínez, professor de periodisme de la Universitat de València.
Aquest estudiós feia un paral·lelisme entre Voltaire i el dibuixant valencià pel “combat contra la irracionalitat amb un humor crític i punxós que té com a objectiu despertar la reflexió i l’acció entre la gent”. I abundava: “El discurs humorístic d’Harca en defensa dels valors de la llibertat i de la tolerància, i contrari a tot tipus de fanatisme i opressió, es caracteritza per la sàtira com a arma més eficaç contra el poder. I això ha sigut una constant al llarg de la seua carrera”.
Martínez destacava la crítica contra les arbitrarietats en el món de la política, l’economia i la religió. “Harca és especialment sardònic contra les malifetes dels governs, el fonamentalisme religiós i l’avarícia dels rics sense escrúpols que s’aprofiten dels treballadors i les treballadores”. Una solidaritat amb les lluites obreres, però també amb la defensa del sector agrícola —en consonància amb els seus orígens en un poble eminentment agrari com Picassent— que fa compatible amb la defensa de la normalització de la nostra llengua “en tots els àmbits”. Una mirada local, “picassentina-valenciana”, que apunta amb el seu llapis a uns altres indrets del món, entrant en terrenys temàtics com la contaminació, els atacs a la cultura i la pau o els drets humans. “Harca és un dibuixant universal”, conclou el professor de la Universitat de València.
Per la seua banda, el teòric de l’estètica Romà de la Calle, reivindicava la seua trajectòria “experimental i creativa”, i “la pràctica generosa del dibuix, amb constància i obsessió autodidacta”. I posava en valor uns papers que “mai deixen de parlar-nos i ens fan pensar i somriure des de la vida, a peu de carrer, amb la secreta imantació del seu humor, com a determinant categoria estètica i moral”.
Cronologia d’una obra
La mostra que podrem veure al Centre Octubre conserva el relat cronològic que articulava el llibre, la qual cosa permet no sols apreciar l’evolució artística d’Harca, sinó traçar un itinerari històric del darrer mig segle a través de les seues inquietuds socials i polítiques.
Romà de la Calle posava èmfasi en el tarannà autodidacta de l’artista. L’itinerari, certament, podria haver estat un altre, perquè als tretze anys cursa estudis a l’Acadèmia de Belles Arts Sant Carles de València, però les circumstàncies econòmiques van maner i Juli Sanchis, sols un any després, hagué de canviar els pinzells pels estudis administratius, quelcom que li facilitava una eixida més ràpida al mercat laboral. Entrevistat pel seu fill Guillem Sanchis per al llibre, Harca confessava sentir-se condicionat per la manca de formació artística. I explicava el següent: “Jo sempre he tingut més ambició que capacitat. Em costa molt dibuixar. Vull fer un dibuix que estiga bé, i topes amb proporcions, perspectives i altres coses que t’ho dificulten. Hi ha qui no s’ho planteja. Fa quatre ratlles i té gràcia. Però crec que soc perfeccionista i m’ho he de treballar”.
La inquietud artística, sortosament, va romandre i va començar a prendre forma cap al 1968, quan comença a publicar en la publicació Raons del Club Cultural Picassent. Aviat, en els anys que van del final de la dictadura a la democràcia, va fer el salt a publicacions de més difusió, tant en els diaris del Movimiento que comencen a articular un cert aperturisme, Levante o Pueblo, com en publicacions no oficialistes, Dos y dos, Camp Valencià, Agricultura Jove o la revista promoguda pel catolicisme progressista i valencianista, Saó, en la qual s’expressa per fi en la llengua autòctona.
Sobretot els inicis són complicats, per l’allargada ombra de la dictadura. “Quan jo comence en la revista Raons, abans de publicar-la l’havíem de passar al Govern Civil (...). En aquesta censura prèvia llevaven moltes coses (...) Franco era intocable. Intentaves tractar temes socials, de justícia, però la veritat és que era una realitat aclaparadora”.
Limitacions que no li impedeixen, fins al 1977, tocar temàtiques molt crítiques com les esmentades adés. Llavors, ja s’albiren les seues inquietuds globals, com ara la mofa de l’imperialisme americà, personalitzada en un personatge com Henry Kissinger. Dibuixos incisius, encara adustos pel que fa al traç, però que ja deixen veure el potencial artístic i crític de l’autor.
Amb l’arribada de la democràcia, Harca pot fer derivades com l’humor amb càrrega sexual en El pardalot engabiat (publicació hereva de La Traca), però al País Valencià el final del franquisme arriba de la mà dels anys de plom de la batalla identitària, en la qual Harca desenvolupa bona part del seu treball en la premsa progressista d’orientació valencianista i que havia fet seus, no sempre de manera ortodoxa, els postulats de Joan Fuster. D’aquesta etapa són algunes vinyetes demolidores, com una en què es parla d’un Consell “incolor, inodor i insípid” i presenta Maria Consuelo Reyna apuntant amb un fusell els polítics d’esquerres i preguntant Manuel Broseta si ja pot disparar. O una taula que representa polítics d’esquerres i de dretes en què expressen a l’uníson que “encara que diferim en lo accessori (en referència al nom de la llengua), estem d’acord en lo fonamental: ens importa una merda l’autonomia”. Harca no disparava focs artificials, sinó munició (humorística) real.
Els anys de l’hegemonia socialista al País Valencià continuen oferint material, amb la qüestió identitària mal tancada. El dibuixant, segons explica Francesc Martínez, “donarà suport a la Llei d’ús, a la creació de RTVV i als plans de normalització del Consell, però criticarà els entrebancs i la lentitud del procés de normalització del valencià”.
Amb tot, l’arribada del PP d’Eduardo Zaplana i Rita Barberà al poder, les dues dècades de bombolla urbanística i d’esdeveniments, de prepotència i corrupció, seran una de les temàtiques que abordarà el dibuixant més profusament, sense abandonar temàtiques socials i econòmiques, fins i tot les d’abast internacional. Una tendència accentuada per la crisi que arrenca el 2008 i la consolidació del neoliberalisme, les retallades i la doctrina de l’austeritat.
Una manera d’entendre la política que serà durament combatuda per Harca amb les armes al seu abast, sense oblidar la pútrida flaire a corrupció que ja no és una sospita, sinó una realitat que s’estén com una taca d’oli. Dibuixos implacables que Harca fa amb un segell artístic ja molt definit i identificable, amb una gran riquesa cromàtica i expressiva.
Una desimboltura i creativitat que el condueix a ser conegut i reconegut molt més enllà del territori valencià, en multitud de certàmens internacionals que li reporten un envejable currículum de guardons. També cal recalcar la tasca com a president de la Federació d’Associacions de Dibuixants a Espanya, a la qual hi arriba a través de la Federation of Cartoonists, creada a Holanda el 1988.
Una figura admirable, de trajectòria llarga i prolífica, que sempre ha sostingut que “val més una llapissera curta que una memòria llarga”. I que sempre ha deixat clar que dibuixarà mentre puga. Que avisa que la mort l’agafarà “amb el retolador a la mà”.