Els titulars de la premsa de diumenge, de la premsa d'Alacant, de València, de Castelló i de Barcelona, ho deien tot. Milers i milers de persones. Entre deu mil i quinze mil, segons la policia municipal i les agències informatives. Vint mil, segons els organitzadors. Una brillant pausa en la campanya «Alacant, sí a la nostra llengua».
Durant més d'una hora, una ampla filera de manifestants van recórrer els carrers d'Alacant, cridant nombroses consignes i duent més i més pancartes, de sindicats i partits, dels pobles i les ciutats de totes les comarques del sud, «en contra d'unes actituds que aboquen la capital a una dialèctica suïcida que l'enfronte a la seua terra, la seua gent, el seu futur», segons assenyalava un «Manifest de les comarques, les ciutats i els pobles», del sud del País Valencià, firmat per centenars de personalitats culturals, polítiques i cíviques, i per desenes d'entitats de tot tipus. Inclosos disset alcaldes del PSPV-PSOE. El nombre de manifestants va .ultrapassar totes les previsions dels organitzadors, les dels més optimistes. I hi havia el risc evident de convocar només les comarques meridionals, centrant el problema en les localitats que tenen Alacant com a capital administrativa. Després de la convocatòria, que va durar una hora llarga, les declaracions dels responsables d'Acció Cultural del País Valencià a la premsa evidenciaven la satisfacció pel triomf d'una convocatòria que volia mostrar, de cara a l'exterior, el treball d'un col·lectiu de gent que ha perfilat una campanya plena de convocatòries, de debats, de taules redones, d'actuacions de roc i cançó...
Darrere la pancarta que encapçalava la manifestació, hi havia l'ex-conseller d'Educació del consell preautonòmic, Josep Lluís Barceló; l'ex-senador Josevicente Mateo; els alcaldes de Xixona, Lluís Garrigós, i de Muro del Comtat, Joaquim Llorca; els dos vice-rectors de la Universitat d'Alacant, Emili Feliu i Àngel Poveda, i alguns professors; el secretari comarcal de Comissions Obreres, Miquel Segarra. Entre els manifestants, també, alguns alcaldes del PSOE.
Absències entre els convocants, el mateix PSOE. I el PRD, amb un nou cap «regional» precisament d'Alacant. Entre els qui van fer-li costat, PCE, Joventuts Comunistes, Joventuts Socialistes, Unitat del Poble Valencià, Comissions Obreres, Sindicat de de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, Unió de Llauradors i Ramaders, el Moviment de Defensa de la Terra, la CNT...
Els carrers d'Alacant, una festa. Tot el sud s'hi va aplegar. Bandes de música, dolçainers. I, convé remarcar- ho, poques mostres de rebuig entre els espectadors que s'ho miraven des de les voreres, tan sorpresos com la policia municipal per la gentada. Una de les manifestacions amb més assistència dels darrers anys va ser la que es va convocar arran del 23-F, i aplegà unes 12.000 persones. Només alguns incidents, escassos; l'un, davant la presència d'un manifestant amb una bandera municipal de València, que al final continuà en la manifestació. I, també, algunes mostres d'afecte des dels balcons, des de les botigues, en tots els carrers.
En arribar a l'Esplanada, prengué la paraula Josep Lluís Barceló, amb un parlament trencat, de tant en tant, pels crits dels manifestants: «País Valencià parla català», «Alacant parla valencià», «No volem, no volem, un ninot de president». Durant tot el trajecte, festiu, n'hi hagué algunes més: «A Alacant volen viure en valencià», «Volem la TV3, Aitana no val res». I una pancarta expeditiva: «El castellà, voluntari». Al costat d'altres, on hi havia els noms d'Elx, de Pedreguer, d'Altea, de Calp i Benidorm, de Muro i d'Alcoi, de Petrer i de l'Alguenya, tocant Múrcia.
«Aquest catorze de desembre —afirmà Barceló— és un dia de festa per a tots nosaltres. No sols per als qui acabem de manifestar-nos, sinó per a tots els alacantins, per a tot el País Valencià». «Estem ací per manifestar la nostra voluntat de viure en valencià, sense imposicions, sense discriminacions». «Estem demostrant activament que la recuperació de l'idioma de tots els valencians és possible, necessària, imprescindible per a la plena reconciliació d'Alacant i les nostres comarques, les nostres ciutats i els nostres pobles». «Tots, però, hem de ser ben conscients que tot aquest esforç que hem realitzat en les darreres setmanes és l'inici d'un llarg camí que només acabarà quan el nostre idioma reba el tractament normal i que com a llengua pròpia i discriminada mereix i necessita».
Després del breu discurs de Josep Lluís Barceló, va intervenir un representant dels convocants, que assenyalà: «No podran dir mai que Alacant no parlarà valencià, Alacant parlarà valencià, perquè tots els pobles del sud ho volem, perquè tot el país ho volem. Alacant parla valencià».
Aquest «dia històric», també a parer dels organitzadors, no és el final, però, de la campanya «Alacant, sí a la nostra llengua». Ja ho va advertir Barceló, i ja han començat els treballs organitzatius per posar en marxa unes quantes comissions de normalització lingüística, que són la primera passa cap a l'estructuració definitiva de la campanya, una campanya que ha trobat una tribuna pública de primer ordre en la manifestació, però que té uns objectius, evidentment, més ambiciosos. En primer lloc, «el fet que la Generalitat, la diputació i els ajuntaments apliquen, sense més inhibicions suïcides, la legislació lingüística aprovada per les nostres Corts a la nostra ciutat».
Els dos manifests per l'idioma, amb centenars d'adhesions, han de començar, doncs, a materialitzar-se en un treball. A Alacant, mentrestant, queda el ressò d'una convocatòria oberta, sense exclusions, enfront de la manifestació en contra de la Llei d'Ús que s'hi va celebrar al maig passat, amb una assistència sensiblement molt reduïda, convocada pel sector més reaccionari de l'ensenyament privat, amb el suport d'Alianza Popular del Reino de València, Solidaridad Española i l'Asociación Cultural de Afirmación Española; «sectors minoritaris —també en paraules de Josep Barceló—, però recalcitrants en la intolerància».