-Quin és, avui, el seu paper dins de la CUP?
-No sóc portaveu ni tinc cap càrrec representatiu dins de la CUP. Parlo en el meu nom, exclusivament.
-Però no en té cap vinculació?
-Si, clar. Soc membre del nucli de Santa Coloma de Gramenet, que és on visc i per tant on em pertoca…
-En quin moment de la seua vida es va començar a vincular amb la política?
-Les meves inquietuds polítiques me les van descobrir els meus companys de l’institut de Mataró. Formo part de la generació de dones que va anar a un institut mixt, l’únic que hi havia a la comarca del Maresme. Els meus companys eren molt més avançats que jo. Ells em van descobrir la política, l’independentisme i moltes altres coses. Jo tindria uns 15 anys.
-A través d’alguna organització?
-Ells sí que estaven organitzats. Llavors jo encara no.
-Quina va ser la primera organització en què va entrar?
-A les Plataformes Anticapitalistes de Mestres. Després entro als Círculos Obreros Comunistas, que es va transformar en Organización de Izquierda Comunista de España. D’ahí passo a l’Organització d’Esquerra Comunista de Catalunya. Ens vam fusionar amb el Moviment Comunista, que més tard es fusionà amb la Lliga Comunista Revolucionària i va passar a dir-se Revolta. Paral·lelament he format part de diverses organitzacions de la societat civil de diferents àmbits: veïnal, internacionalista, antimilitarista, feminista, me solidaritat...
-Tot i que no parla en nom de la CUP, és inevitable preguntar-li sobre la CUP. S’ha estès una sensació, certa o equivocada, que aquest partit a abaixat bastant el to de les seues reivindicacions.
-No diria que la CUP ha abaixat el to de les seves reivindicacions. El que sí que crec és que la CUP, com altres forces polítiques independentistes, va experimentar un canvi important en les projeccions polítiques després de l’1 d’octubre de 2017. Avui encara ningú no ha fet una valoració oberta i clara sobre què va passar el dia 2, el 10 o el 27 d’octubre. Tenim una ciutadania independentista disposada i mobilitzada, autocrítica, però les forces polítiques no han fet una valoració sobre què va passar, sobre per què no es va declarar la República, per què es va tirar enrere, per què no es va arribar fins al final… Tot això no s’ha explicat a la gent. Per tant, per molts llibres que facin els meus estimats i respectats presos i preses polítics, no hi ha cap llibre que aclareixi què coi va passar. Per què Puigdemont no va proclamar definitivament la República? Per què va aixecar la declaració? Quins eren els escenaris que realment contemplaven les forces polítiques de Govern? La CUP, com a força política, en té una part de responsabilitat, però una part molt diferent, atès que no governava. I sense aquests aclariments ara sorgeix qui diu que encara no som prou gent? Ara, fins i tot, algunes veus diuen que aquell no era el moment. Però cap partit no ha explicat clarament què va passar, ni quines eren les diferències entre els partits –que n’hi havia– ni quina era la finalitat real d’aquell 1 d’octubre. Hem entrat en una fase de maresma en què tothom intenta construir una alternativa a partir d’un buit d’autocrítica que no s’ha fet.
-I segons la seua versió, què va passar el 2 d’octubre?
-M’agradaria saber-ho. Aquells anys, que van ser molt intensos, van fer entendre que el fet de tenir un full de ruta comú entre totes les forces independentistes era la prova que entre l’independentisme hi havia una unitat sòlida. Això mai no ha sigut així. Mai. L’independentisme a casa nostra, i no d’ara sinó de sempre, mai no ha respost a una única ideologia. Això ens condueix a una altra pregunta que em genera una mica d’angoixa i que evidencia que, fins i tot jo, també tinc una part de responsabilitat. Petita, però la tinc. Per què no vam posar les cartes sobre la taula en aquell moment? Per què no vam fer veure a l’opinió pública les diferències que hi havia entre nosaltres quan teníem centenars de milers de persones a la Ciutadella o a la Plaça de Sant Jaume? Hi havia diferents visions amb què es mirava el resultat de l’1 d’octubre. Estem construint sobre fals i això a molta gent li tira enrere i se sent traïda. Jo aquesta paraula, traïció, no l’empro. Tenim presos i preses polítics i jo no sóc qui per parlar de traïció. Però sí que diré que no es va fer la tasca que, des del meu punt de vista, s’hauria d’haver fet, i que era ser molt més transparent i publicitar molt més quines eren les diferències que hi havia al darrere del full de ruta.
-Per tant, què perseguien els partits amb l’1 d’octubre?
-Hi ha moments que penso que els partits independentistes majoritaris contemplaven tres escenaris. El primer, que el referèndum no es faria. Evidentment, això havia d’estar present. Podia passar. Em costa molt d’entendre que les forces polítiques de Govern pensessin que, amb els piolins al Port de Barcelona, amb tota la despesa econòmica que comporta i amb el significat polític que té això, aquest fet fos només una mostra de prepotència per part de l’Estat. Per tant, la possibilitat que el referèndum no es fes calia tenir-la en compte.
-Quin era el segon escenari, segons vostè?
-Ateses totes aquestes condicions de por i d’incertesa, crec que els governants pensaven que aniria poca gent a votar i que, per tant, aquest referèndum no tindria prou legitimitat.
-I el tercer?
-Que el referèndum es faria, que la gent aniria a votar però que el “sí” no seria majoritari. Tot això hauria servit, hipotèticament, per fer una demostració de força democràtica davant l’Estat.
-Cap d’aquests escenaris no es va complir.
-Cap ni un. El referèndum es va fer malgrat la repressió policial. Moltíssima gent va anar a votar. La repressió no la va espantar, sinó que encara la va esperonar a anar a votar. I a més a més, el “sí” es va imposar clarament. Això no estava prou previst. Si ho hagués estat, se suposa que les persones que estan al davant d’un Govern haurien previst que davant un Estat que no ha deixat d’amenaçar amb intervenir el territori i amb el 155, calia tenir un pla B. On era? Aquí reconec que ni tan sols la CUP no tenia un pla B.
-Però el missatge era molt clar, i fins i tot s’havia dotat de legalitat al Parlament a través d’una llei: si guanyava el “sí” al referèndum es proclamava la independència.
-Sí. Però no hi havia pla B, que hauria d’haver consistit a saber què fer si la repressió era tan contundent. Podríem haver cridat la gent a ocupar el territori. Podríem haver cridat a una vaga general de manera immediata. Podríem haver fet una crida a paralitzar el país. I n’hauríem patit les conseqüències, evidentment. Però no hi havia pla B. I l’Estat sí que en tenia: era el 155, la por, els empresonaments... I ja està. El seu pla B era el de sempre: repressió, repressió i repressió.
-Hi ha gent que acusa els impulsors de l’1 d’octubre d’haver-los enganyat per haver assegurat que si es guanyava el referèndum es proclamaria la República.
-La paraula enganyar és massa dura en aquests moments. Però no van dir tota la veritat ni van explicar tots els inconvenients, limitacions, contratemps... Alguns s’omplien la boca parlant d’Europa durant la campanya del referèndum. I jo els hi discutia, perquè estava segura que Europa no mouria un dit per la nostra independència. Qui ho havia de fer? La França jacobina, amb tots els problemes que té amb els corsos o amb els bretons? Alemanya, amb els que té a Baviera? El Regne Unit, que els té amb Escòcia i Irlanda? Itàlia, amb l’extrema dreta de la Lega?. Quin Estat d’Europa pot reconèixer el resultat d’un referèndum il·legal?Cap, tal com s’ha demostrat. Ara ens han ajudat en el sentit que els estats de dret i les cúpules judicials d’aquests països van ser molt més depurades que la nostra, que no ho va ser mai. I això s’ha notat, és clar. I en l’àmbit de l’aplicació de la justícia s’han mostrat molts més “justos”. Però és l’únic en què els hem vist actuar. Hi havia unes confiances que no estaven fundades. No crec que jo conegui millor com funcionen els estats europeus que el conseller d’Acció Exterior, per posar un exemple. Això es podia veure amb facilitat. Per què, després de tot, encara confiaven que Europa ens ajudaria? El nostre referèndum era un acte de desobediència civil. No era un referèndum normal. No era el referèndum d’Escòcia o el del Quebec, que eren referèndums permesos, ajustats a dret i convocats pels Governs. Per tant, es van barrejar conceptes que tenien molt poc a veure amb la realitat. Però ara seria molt trist -per tots els presos i preses polítiques, pels exiliats i exiliades, pels gairebé 3.000 companys i companyes que encara estan pendents de judici per fer possible l’1 d’octubre i per respondre a la repressió que es va desfermar-, que perdéssim quelcom molt important, i és la força que vam demostrar tenir aquell 1 d’octubre. Això no ho hauríem de perdre.
-I què cal fer per no perdre-ho?
-No es pot parlar més de fulls de ruta. S’ha d’elaborar un pla de treball basat en fenòmens que siguin equiparables al impacte d’aquell 1 d’octubre. Una transformació com la que nosaltres volem, l’objectiu d’arribar a la independència quan tenim en front un règim del 78 que està molt desgastat, sí, però que encara té prou força i està prou viu –només cal mirar avui com actuen el PSOE i Unidas Podemos al Govern, que ni tan sols han sigut capaços de qüestionar la monarquia i que han augmentat el pressupost de la Casa Reial, la despesa militar–... Això només es pot fer sumant compromisos que facin impossible la convivència amb l’Estat si no és acceptant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquest és el repte que caldrà assumir.
-No li agrada parlar de fulls de ruta. Però la CUP ha plantejat un nou referèndum abans de 2025. Això no és un full de ruta?
-No crec que la CUP hagi dit que s’ha de celebrar un referèndum abans de 2025. Això ho ha dit la premsa. El que intueixo que hi ha darrere d’això és la concepció que en la pròxima legislatura, tal com he dit abans, s’han de continuar generant les condicions per obtenir, potenciar, realitzar tot una sèrie d’esdeveniments capaços de tensar suficientment la relació amb l’estat de manera clara. Vol dir cercar aliats que ens facin costat per aconseguir la celebració d’un referèndum. Un dels errors que vam cometre va ser que, mentre que ens preocupàvem per convèncer als governs d’Europa de la necessitat d’un referèndum, no ens preocupàvem suficientment de fer això amb els distints pobles i països que hi ha a la península ibèrica. Modestament, crec que va ser un greu error. El republicanisme ha crescut arreu de l’Estat, i això no és casual. El que vull dir és que l’1 d’octubre va servir per obrir nous horitzons que avui no estan suficientment concretats per les forces polítiques catalanes. Però vam aconseguir quelcom, i és que malgrat que això no agradi a l’Estat ni al règim del 78, no han tingut més remei que reconèixer que Catalunya és un subjecte polític. Això vol dir moltes coses. Hem canviat alguns paradigmes que semblaven inamovibles. Hem estat capaços d’esqueixar-los. Això, penso, és el que hem d’aprofitar. És cert que molta gent qüestiona els partits. Per exemple Esquerra Republicana, que ja fa temps que va posar les seves cartes sobre la taula i va dir clarament que encara no som suficients com per anar més enllà. És la seva manera de plantejar les coses, i condiciona la seva manera d’actuar políticament. Pots no estar-hi d’acord, però ho han dit clarament. I això ens condueix a constatar que l’1 d’octubre també havien de saber que aleshores tampoc no érem prou gent.... Per què no ho van dir llavors?
-Tots els partits han canviat el seu discurs després de l’1 d’octubre…
-…No tots, però Esquerra Republicana, agradi o no, és el partit que més clar ho ha deixat. Agradi o no, han estat més transparents.
-I això és bo o és dolent?
-Per mi és bo. Cal deixar-se de discursos contemporitzadors i anar al gra. Em costa més d’entendre la postura aparentment més bel·ligerant de Junts per Catalunya, quan no sé si la seva la base electoral està en condicions de qüestionar-se el seu modus vivendi i la seva estabilitat. Quan parlem d’aquest nou pla de treball cap a la independència cal tenir clar que hem d’estar preparats per jugar-nos-la. La llibertat no és gratis. I Junts per Catalunya, amb aquest discurs actual, no sé si realment està decidida a orientar la seva política cap a un enfrontament constant i permanent amb l’Estat. Tant de bo sigui així. Però llavors, per què no es va fer el 2 d’octubre?
-La CUP no va permetre la investidura del president Artur Mas, però sí la del president Quim Torra. Quin balanç en fa?
-Dissortadament, hem tingut dos anys en què no hi ha hagut Govern. El president Torra no ha governat. Què s’ha governat en aquest país fora de la pandèmia? Que també n’hauríem de parlar... Però aquí no hi ha hagut govern, sinó una baralla constant i una inoperància permanent al si del Govern, que s’ha traduït també al Parlament. Què s’ha aprovat durant aquesta legislatura al Parlament que hagi sigut cabdal? Les forces de Govern han fet realment allò que varen dir que farien? No, oi? Això la ciutadania ho veu. Però, dissortadament, estem acostumats a una democràcia absolutament delegada, i no es fa cap seguiment als polítics per comprovar què han complert i què no. I això, en aquesta situació, és greu. On està la voluntat de transformar les coses pel bé de la gent?
-Va ser un error que la CUP desencallara la investidura de Quim Torra?
-No. Algú havia de portar el país. La CUP va anar dient que no fins que ens va tocar la persona que potser mai no va pensar que arribaria a ser president. I aquest ha sigut un altre dels elements difícils de gestionar. Quan hi ha un president a l’interior, un altre a l’exili que compta amb la legitimitat i que dona orientacions a l’altre president... Tot això és molt difícil de gestionar, més encara quan també has de parlar amb la gent que està a la presó. La complexitat té com a conseqüència la situació que patim. Crec que el president Quim Torra es va equivocar en no convocar les eleccions molt abans. Sembla ser que la directriu que venia des de Junts per Catalunya era que allargués el que pogués la legislatura per guanyar temps per definir la definitiva reconfiguració o transformació del vell partit de Convergència, després PDECAT, en l’interregne Junts per Catalunya... Però per no fer més qüestionable la institucionalitzat catalana, el president Torra hauria d’haver dimitit molt abans.
-Si la pròxima investidura torna a dependre dels vots de la CUP, què caldrà per investir un president o presidenta?
-Això dependrà molt de com quedin els percentatges. Les enquestes no me les he acabat de creure mai. No crec que les forces que poden governar estiguin disposades a repetir l’espectacle de l’elecció d’un nou president o presidenta. Crec que tot això ja estarà parlat. D’altra banda, sembla que Pedro Sánchez acabarà la legislatura, i això condiciona les coses a l’hora de prendre decisions. En tot cas, penso que tot això ja es deu estar parlant. No només es negocia la presidència del país i la presidència del Parlament, sinó tot un munt de càrrecs de Govern que sempre aniran condicionats a qui guanyi les eleccions.
-Hi ha qui parla de Govern de concentració. Què en pensa?
-Es molt complex. Unidas Podemos són al Govern de Madrid i mira com s’estan cremant. Unidas Podemos no ha aconseguit derogar la llei mordassa, ni aturar els desnonaments, ni la reforma laboral.... Són qüestions que han desaparegut de l’agenda del Govern. El progrés s’ha de demostrar, no s’ha de pregonar. A Catalunya ara tenim un govern de concentració, i? Sóc més del parer d’arribar a certs acords clars, precisos i transformadors que no pas compartir govern amb ideologies molt diferents. I el que és imprescindible és potenciar, animar i escoltar aquest subjecte polític, que és el carrer, com expressió de la força de la societat civil..
-La manca d’un lideratge clar és un problema per al partit?
-Desconec com s’està acabant de configurar la candidatura. Però et puc dir, per experiència, que no és gens fàcil ser diputat o diputada d’una organització com la CUP, basada en la militància. L’activitat parlamentària absorbeix molt. I si ho vols fer bé necessites una dedicació que a l’estructura organitzativa de la CUP la pot arribar a estressar. Evidentment, això no els passa als partits de la “política professional”. Penso, en tot cas, que la CUP resistirà amb dignitat i que no ha d’estar en cap govern de concentració. Un altre tema és cercar acords puntuals, temàtics, emancipadors amb altres forces d’esquerres i democràtiques.
-Per qui apostaria, en tot cas, vostè com a cap de llista de la CUP?
-No li ho diré. Sobretot perquè no faria cap bé. Això significaria ressaltar un lideratge i, al mateix temps, menystenir-ne un altre. Això no és correcte políticament. A més a més, podria succeir que menystinguéssim que el que realment cal és tenir un bon programa polític, lluitar-lo i i fer-ho arribar a la gent.