Mentre esperem inútilment una mica de justícia (social, o de la que sigui), torna la Marató de TV3 i amb ella, el festival de la benevolència. Per si no havíeu pagat prou impostos i ara que arriba la paga extra de Nadal, torna el festival solidari per excel·lència dels Països Catalans. Ara és la covid-19 com ahir va ser qualsevol altra morbositat a l’ús. Tant hi fa quina sigui la causa generosa que es posi en joc. La gent pica cada any. Patim un empatx de benevolència i de tant ser bons som babaus? Vet aquí la pregunta que em faig quan arriben aquests dies i he d’aguantar que un munt de bones causes intentin clavar queixalada solidària a la meva cada cop més esquifida nòmina. De les malalties més estranyes a les ecologies més inversemblants, passant per les missions de l’Àfrica i els amics dels sandinistes, tothom s’anima a demanar per Nadal. I és clar, toca ser “benevolent” per no passar per un miserable, insolidari i tros de quòniam. Fins al dia que et planteges que al món de dolor n’hi ha molt i que estaria molt bé que algú fos solidari amb el meu.
L’important és ser solidari i benèvol sense mirar gaire la causa. Al final, és Nadal i tot s’hi val. Si ets un catalanet i dones pasta als sandinistes o als palestins, perquè després aquests bons senyors passin de tu el primer d’octubre, suposo que et deu quedar una cara d’idiota francament important. I quan organitzen una marató solidària perquè després el govern respectiu tingui els metges més mal pagats d’Europa (després de Grècia i Bulgària) suposo que racionalment t’hauries d’emprenyar. Però està molt mal vist passar per “insolidari” i no ballar al ritme que et toquen. Particularment, en temes de pasta he decidit ja fa temps ser un mal català i no donar res gratis. O potser, al revés, he decidit ser un bon català i decidir que si volen passar per caixa, portin avals. Deu ser que tinc alguna arrel basca. Avui no es fia.
Tanmateix, la benevolència havia començat prou bé, recordant-nos la humana fragilitat. Però a còpia de empassar-nos sentimentalisme i cursileria, arriba un moment que acabes pensant que al món hi ha molt de dolor i que, vist i vist, no seràs el profeta de les bones causes. El bé gratis? En l’espai públic el valor fonamental és la justícia i el ciment de les relacions social es diu confiança. La benevolència (allò que abans es deia la caritat) és una virtut privada, com la simpatia o el bon humor. En societats sense justícia i on la confiança política està greument malmesa (sí és que en queda!) no té gaire sentit anar d’ingenu. Això era abans. Als Països Catalans de la postpandèmia, la ingenuïtat seria un suïcidi.
A dia d’avui no hi ha res que faci més mal a la igualtat i a la comunitat que la promoció política de la benevolència. Els imprescindibles exercicis d’argumentació s’obvien i es posen per davant les emocions. Massa bé, massa bo, massa bons sentiments. I aquí rau el problema: que el sentimentalisme i la bondat obligatòria amaguen la injustícia en un bol de nata. Les persones tolerants s’esforcen per no jutjar els altres i per respectar a cadascú en la seva singularitat. Però justament per això tenen dret a no veure’s obligats a contribuir “solidàriament” si algú la caga per anar de sobrat i no haver demanat consell.
Promocionant la pena a base de maratons televisives el que s’aconsegueix és privatitzar la justícia i estalviar una pasta als governs, posant en mans de la mala consciència personal el que han de ser obligacions de les administracions. Moralment parlant, voler bé als altres és tan absolutament intrusiu com voler-los mal. El dret a no haver de rebre caritat ni pena hauria de ser un principi de bona educació ensenyat a les escoles. Cadascú té dret a buscar el seu propi bé pel seu propi camí (us sona la fórmula?) perquè això és la llibertat. Però vivim en una societat intrusiva, on s’accepta que la vida privada sigui pastura del bar Twitter, de la mateixa manera que sembla normal que els empresaris privatitzin els beneficis i socialitzin les pèrdues. O que ningú s’estranya perquè es gasten els diners en submarins que no floten. Tanta bondat sorprèn.
En aquests temps la benevolència té un aspecte formal, hipòcrita i no veritablement empàtic, de caixa-cobri. De fet, s’ha convertit en un valor comercial i no en una virtut. Fins i tot desgrava d’hisenda i amb això està tot dit. En el món ensucrat que hem construït no hi ha lloc per reflexionar i tot ha d’emocionar-nos. I compte, que si no estàs d’acord amb la solidaritat obligatòria seràs considerat una mala persona, sense entranyes, ni caritat. Els sacerdots de la bona consciència progre són implacables i sempre tenen a l’abast una malaltia rara o un huracà a les Quimbambes per al conte de la llàgrima.
La cura, l’empatia, l’escolta i el respecte de l’altre són nobles paraules que es manipulen en nom d’una benevolència que tracta com si fossin qüestions personals el que són drames derivats de la incompetència política i de la pèssima gestió. Cal reconèixer que sempre està bé pensar una mica en el patiment de la gent i ajudar en el que es pugui. Però estaria molt millor no oblidar què i qui ens ha portat a una situació de ruïna col·lectiva. Si tinguéssim més igualtat i més comunitat lliurement assumida no ens caldria tanta beneficència.