El seu compromís venia de lluny. Tant que amb 21 anys, Miquel Tarradell va ser un dels fundadors de la revista clandestina Ariel, una de les escasses publicacions culturals en català durant la dictadura. Era el 1946 i mentrestant, Tarradell, que havia nascut el 1920 a Barcelona, prioritzava la seua carrera acadèmica, que es va desenvolupar més enllà del seu país. I que va ser ben exitosa.
De fet, el 1948 Tarradell ja treballava com a alt comissari en les excavacions al nord del Marroc, quan encara era Protectorat, mentre desenvolupava la seua feina en la direcció del museu de Tetuan. Ho recorda Carmen Aranegui, catedràtica d’Arqueologia a la Universitat de València, qui assegura que l’autoritat de Tarradell en el seu àmbit acadèmic ja era «enorme» malgrat la seua joventut. Aranegui, deixeble de Tarradell, explica que l’arqueòleg «va aprofitar moltíssim» la seua estada al Marroc, prèvia a altres etapes que va passar a Nova York o a París, «on va contactar amb persones clau de la professió». A la capital francesa, precisament, Tarradell establiria vincles amb Pere Bosch i Gimpera (1891-1974), també arqueòleg, que acabaria morint a l’exili mexicà després d’haver liderat la Conselleria catalana de Justícia durant la Guerra d’Espanya. Però els treballs de Tarradell més destacats fora de la península van ser, justament, al Marroc, on «va aprofitar per convertir-se en l’arqueòleg més internacional de l’Espanya del moment», diu Aranegui. Era el moment en què es preparava les oposicions per convertir-se en catedràtic.
Joan Sanmartí també és catedràtic d’Arqueologia. Exerceix la docència a la Universitat de Barcelona i, com Aranegui, la seua tesi doctoral també va ser dirigida per Tarradell. La de Sanmartí analitzava la Laietània ibèrica, i la d’Aranegui estudiava la ceràmica ibèrica. Sanmartí va conèixer Tarradell més tard, allà pels anys setanta, quan era el seu alumne. Més tard s’incorporaria a la seua càtedra com a professor ajudant. «Vam desenvolupar una relació personal i professional molt estreta».
El catedràtic de la UB relata que l’aportació de Tarradell a la disciplina és «llarguíssima». «Va ser un home molt polifacètic des de molts punts de vista i en èpoques molt diverses: des de la prehistòria fins l’època romana es pot dir que ho va tractar tot». Sanmartí rememora que el seu mestre «va posar en ordre tota la prehistòria recent del Magreb occidental, que fins la irrupció de Tarradell era bastant desconeguda. Ell ho va endreçar tot a través de les excavacions. També va treballar el món fenici en un moment en què se’n sabia molt poc. Es va interessar per les civilitzacions autòctones de l’Àfrica del nord en l’època prehistòrica i això era molt important», narra Sanmartí. «L’arqueologia colonial i colonialista de l’Àfrica septentrional centrava molt els seus esforços en l’estudi del món romà per una raó senzilla: els francesos, italians i espanyols es presentaven a si mateixos com els nous romans, i intentaven justificar la colonització en el passat més remot, en el romà, fent un joc pervers a l’hora de presentar el món romà i l’Àfrica del nord com èpoques daurades de la civilització, mirant de fer veure que la colonització europea moderna era una rèplica de la colonització antiga». D’aquesta manera, Tarradell contribuiria a l’interès per l’estudi de les cultures indígenes, «que pràcticament no se’n feia».
Aranegui, al seu torn, valora el coneixement de Tarradell sobre l’edat de Bronze (entre el 1700 i el 800 abans de Crist) i la seua contribució «notable a la consideració de la pluralitat de les cultures» d’aquella etapa, «tant al Marroc com a la part oriental de la península ibèrica». També al Marroc, el món púnic rescatat per Tarradell el va fer destacar en la disciplina arqueològica. I segons Aranegui, la cultura ibèrica era altra de les seues especialitats. «No en tenia només d’una», insisteix. De fet, Tarradell va canviar el paradigma que llavors predominava a València sobre el fet que una bona part de l’elit acadèmica valenciana «s’identificava amb el món ibèric, tal vegada per diferenciar-se de Catalunya o d’altres territoris. I Tarradell, sobretot, va reforçar la tesi que les principals ciutats de la zona tenien origen romà, cosa que va demostrar amb arguments arqueològics». El treball de Tarradell no només es va centrar en València, atès que les investigacions van arribar a zones com les d’Alacant, Benidorm, Alcoi o fins i tot a Eivissa, illa sobre la qual va publicar diversos treballs. A l’illa de Mallorca va excavar en diversos punts, inclosos dos cementiris del primer mil·leni abans de Crist, Son Real i l’illot dels Porros, tots dos ubicats al municipi de Santa Margalida.
De fet, i tal com indica Sanmartí, tot aquest abast nacional de Tarradell no es limitava, només, a la seua tasca acadèmica. «Tenia una visió molt àmplia i compromesa amb la idea dels Països Catalans», explica el catedràtic, qui recorda que Tarradell es va criar al barri marítim de la Barceloneta. «Quan era petit, als anys vint, el castellà era una llengua pràcticament exòtica al seu barri, i en canvi sí que es podien escoltar totes les varietats lingüístiques del català, perquè a la Barceloneta era constant el contacte amb gent d’arreu dels Països Catalans que arribava per fer feines». Així, segons Sanmartí, Taarradell va desenvolupar «un catalanisme primari, d’adhesió a la llengua, cosa que li va fer reforçar posicions».
Aglutinador d’una idea nacional
No és estrany, doncs, que l’arqueòleg es posara al servei de la recuperació nacional. Especialment a València, on va començar a exercir com a catedràtic el 1956. En aquella València vençuda pel franquisme començava a guanyar força una nova generació conjurada per recuperar la cultura i el país. Una generació llavors jove, nascuda durant la guerra o en els anys immediatament posteriors, que més tard es convertiria en referencial. Parlem de gent com ara l’escriptora Isabel-Clara Simó (1943-2020), la filòloga Rosa Raga, l’editor Eliseu Climent, el cantautor Raimon, l’advocat Vicent Àlvarez, l’antropòleg Joan Francesc Mira, el sociòleg Josep Vicent Marquès (1943-2008), el sociolingüista Rafel Ninyoles (1943-2019) o l’economista Ricard Pérez Casado, posteriorment alcalde de València (1979-1989), entre altres. Tots ells tenien l’assagista Joan Fuster (1922-1992) com a mestre indiscutible a fora de l’àmbit de la docència. A dins de les aules, però, els referents eren uns altres: el llatinista mallorquí Miquel Dolç (1912-1994), l’historiador Joan Reglà (1917-1973) i l’arqueòleg Miquel Tarradell (1920-1995), que contribuïren a l’impuls d’aquesta generació incipient.
En termes d’acció, Tarradell era el més destacat de tots tres. Es va dedicar, per exemple, a connectar els cercles valencians amb distints grups de catalans del Principat. De fet, els seus vincles amb la Casa Catalunya de València –que comptava amb la presència d’empresaris importants com ara Miquel Mateu, qui també va ser primer alcalde franquista de Barcelona–, i amb altres entitats amb cert poder feien possible la relació entre aquells joves valencians inquiets i alguns catalans del Principat amb què compartien ambicions i horitzó polític. Especialment amb Max Cahner (1936-2013), posteriorment conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1980-1984), que en aquell moment estava creant Edicions 62 i mirava de fer evolucionar Germinabit, revista interna del monestir de Montserrat, per convertir-la en una revista generalista en català. Aquella publicació acabaria adoptant el nom de Serra d’Or, i encara està activa. Cahner, introduït en aquell cercle per Tarradell, es va reunir amb alguns d’aquells joves valencians amb l’excusa de fer subscriptors de la revista a València, tot i que aquesta era una excusa per amagar el propòsit real de la reunió, que era el d’articular les relacions entre els nuclis del Principat i del País Valencià. Aquella trobada, que comptava també amb la presència de la historiadora Eulàlia Duran, de Montserrat Martí (1916-2005), bibliotecària de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’Eliseu Climent, entre altres, seria l’origen de molts altres projectes culturals i polítics impulsats per Cahner i Climet anys més tard.
En un context de persecució, la tasca que va assumir Tarradell no era gens fàcil de desenvolupar. Es tractava de recuperar una cultura i una llengua condemnades per la dictadura i reduïdes al regionalisme més estricte i marginal. I amb aquesta intenció, el catedràtic d’arqueologia va assolir que l’homenatge a Ausiàs March (1397-1459), celebrat al paranimf de la Universitat de València el març de 1959 pel cinquè centenari del seu naixement, adquirira aires d’oficialitat. La normalitat de la celebració d’un acte d’aquest tipus era un objectiu inconcebible en el qual Tarradell va treballar ben a fons. De fet, el rector de la Universitat, Josep Corts Grau (1905-1995), es va negar a promocionar aquella efemèride que no només es va acabar celebrant, sinó que va comptar amb el cardenal Josep Pont i Gol (1907-1995), bisbe de Sogorb-Castelló, que va aconseguir que l’acte es realitzara, en part, en català. Alguns dels qui hi van participar tenen clar que va ser Tarradell qui ho va fer possible, si bé reconeixen que no saben com s’ho va fer. «Ell era la persona que articulava les relacions amb el poder».
Aquell homenatge a Ausiàs March està considerat com la consolidació de la recuperació cultural a la Universitat de València. Parlar català al paranimf era un fet inèdit. L’acte, que havia de ser censurat per les autoritats, es va acabar celebrant amb la participació de l’oficialitat del règim. Entre ells, el rector Corts Grau, que va presidir l’acte, en què també van participar Miquel Tarradell amb la conferència «Elogi d’Ausiàs March», el catedràtic de Literatura Francisco Sánchez Castañer –andalús, que va intervenir en castellà, tot i que era molt pròxim a la cultura catalana– i en què el cantautor Raimon, que llavors només tenia 18 anys, va formar part del grup jove que va recitar versos del poeta de Gandia. En aquell grup també hi havia altres joves, tots triats per Xavier Casp, ben actiu en aquella època i ben allunyat, encara, del posicionament secessionista –en termes lingüístics– que adoptaria més tard.
L’interès de Tarradell pel País Valencià no era nou. Només arribar a la Universitat de València es va adreçar per carta a Joan Fuster per demanar-li una trobada i per declarar-li la seua admiració pels assaigs publicats per l’escriptor de Sueca, que començava a guanyar popularitat. El contacte mai no es perdria entre tots dos. L’arqueòleg, en aquells anys, començava a concretar la Història del País Valencià, el primer volum de la qual eixiria finalment publicat el 1965 per Edicions 62 –editorial impulsada per l’esmentat Max Cahner–, que analitzava la història del país fins la conquesta cristiana. Aquell volum, ben criticat pel regionalisme autòcton pel fet que evidenciava la catalanitat dels valencians, s’havia gestat amb la posada en contacte, per part de Tarradell, entre el nucli universitari valencià i l’intel·lectualitat principatina.
Arran d’aquest contacte es van organitzar viatges de sud a nord, entre els quals destaca l’arribada de 13 joves valencians, liderats per Joan Fuster, a Barcelona, al monestir de Montserrat (Bages) i al santuari de Queralt (Berguedà) durant la Setmana Santa del 1960. Tarradell també contribuiria a la cobertura dels aplecs celebrats en territori valencià, que el catedràtic feia constar com a visites arqueològiques per evitar persecucions. En una trobada entre joves nacionalistes al Desert de les Palmes (Plana Alta) al novembre de 1960 es confirmaria el projecte d’aquella col·lecció d’Història del País Valencià, de la qual es va publicar el primer volum el 1965 i que va ser ideada entre Fuster, Reglà, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) i Tarradell. D’aquell primer volum, Sanchis Guarner i Tarradell en serien els autors.
La tragèdia familiar que va patir Tarradell, el fill del qual es va suïcidar el 1967 amb només 16 anys, evitaria que la seua tasca pel país continuara amb la mateixa intensitat que durant els anys anteriors. Tarradell va morir el 1995 després d’haver estat reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1977), amb la Creu de Sant Jordi (1982) i amb la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (1995). Enguany es compleixen cent anys del naixement d’una figura decisiva en la recuperació del país.