A l’abril d’enguany pocs diaris van portar la notícia. Passava a l’Àfrica i, per tant “no interessa a ningú”. Dotze guardes forestals del parc dels Virunga, la més antiga reserva natural de l’Àfrica, a la República Democràtica del Congo, eren assassinats per un grup de guerrillers del moviment Mai-Mai, els independentistes katangesos, que des de fa més de setanta anys lluiten per separar-se del Congo. Els Virunga són el paradís de Goril·les en la boira, la pel·lícula, que mitificà la vida de Dian Fossey, també assassinada l’any 1985 en un episodi confús i encara obert. De fet, el parc és pràcticament tancat al públic internacional des que l’any 2018 la guerrilla va assassinar una guarda i va segrestar durant dies un grup de turistes.
Aquesta és la història d’una altra forma de colonialisme. Del segle XIX, amb les grans expedicions de Richard Burton, Stanley o Du Chaillu (el “descobridor” dels goril·les), el fantasma d’una naturalesa africana salvatge, suposadament verge i amenaçada pels mateixos africans, perdura en l’imaginari occidental. D’exageració en exageració hem convertit Àfrica en el “continent verd” de la mateixa manera que quan pensem en Algèria o en Marroc només ens imaginem el Sàhara, obviant la gran complexitat paisatgística del Magrib. Però la situació dels habitants autòctons de les grans reserves africanes, atrapats entre la misèria i el conservacionisme obligatori (i gestionat amb criteris de National Geographic) no para d’anar a pitjor. Rere les fotografies dels grans espais suposadament “naturals” i suposadament virginals, s’hi amaguen grans misèries desconegudes.
Ara, però, un llibre de força èxit a França, La invenció del colonialisme verd, de l’historiador Guillaume Blanc, ha encetat el debat sobre el “neocolonialisme ecologista”. Es tracta d’un llibre feixuc, repetitiu i amb 35 planes de notes erudites. Però, amb tot, planteja un tema apassionant: la creació d’una Àfrica de postaleta technicolor a l’abast de la bona consciència. Blanc explica la història de la mirada occidental i colonial que buscava a l’Àfrica el bon salvatge de Rousseau i/o el paradís d’Adam i Eva i que va elaborar una imatge perfectament irreal del continent. I explica, sobretot, com aquest mite ha estat fatal per a la població africana. De pas, desqualifica les tesis d’Al Gore i mostra com des dels orígens les entitats conservacionistes han estat la cara amable del colonialisme.
Un dels temes més fascinants en la teoria moral és el del mal que fan els bons. El mal (sovint irreparable) fet amb la millor intenció té alguna cosa de tràgic. El que explica Blanc no és només la història d’una distorsió cognitiva: és la crònica de com funciona la bona consciència progre.
A l’Àfrica, la ideologia que defensa les bestioles condemna les persones a la misèria i ho fa amb tota la bona consciència. Des de l’any 2000 hi ha hagut més de mil morts als parcs nacionals del Congo, Uganda i Ruanda. Milers d’agricultors i de pastors n’han estat expulsats i milions de persones que vivien de la terra han estat criminalitzades en nom de la “preservació” d’un ecosistema que els naturalistes (blancs i urbans) imaginen suposadament salvatge. Tot en nom de la preservació del mite de l’Edèn africà.
La història ve de lluny. Entre 1850 i 1920 el colonialisme va menar una explotació sense precedents de la terra, la fauna i els boscos de l’Àfrica i l’Àsia. 95 milions d’hectàrees van ser desforestades per conrear la terra. Només en els darrers deu anys del segle XIX, van matar-se al voltant de 65.000 elefants perquè els objectes de vori es van posar de moda. I els col·leccionistes de fauna van ser els primers predadors. L’any 1875 el Museu d’història natural de Berlin recollia fins a 600.000 objectes zoològics i quasi la meitat eren d’origen africà. La vitrina dels orangutans obra de Herman H. Ter Meer (1918) encara és considerada avui una obra d’art de la taxidèrmia.
El colonialisme es va acabar formalment cap a la dècada de 1960, però de fet va continuar en forma de conservacionisme. Avui a l’Àfrica hi ha al voltant de 350 parcs naturals que expulsen sistemàticament la població autòctona per “recrear” el bosc o la sabana (amb la fauna corresponent) tal com els blancs la volen veure. Associacions mediambientals i administradors de la bona consciència, com el Nobel Al Gore, es dediquen a explicar-nos les delícies d’un món verd que, segons documenta Blanc, significa misèria per a la pobra gent que hi viu. Com més desapareix la natura a Occident més busquem l’Edèn a una altra banda i així el procés de deshumanització de l’Àfrica culmina en els parcs naturals d’on cal expulsar les persones per deixar a la natura “verge” que recuperi el seu espai. No cal ni dir que els suposats especialistes africans en fauna que diuen allò que els nostres ecologistes volen sentir, són els que històricament sempre havien col·laborat amb les autoritats colonials i els seus hereus.
Al turisme, ara respectuós i desarmat, li agradaria que fos real el món de Karen Blixen (Out of Africa, 1937), de Romain Gary (Les arrels del cel, 1956) o de El rei lleó (1994). Però aquesta entelèquia només ha servit per donar més poder als militars. “Naturalitzar l’Àfrica” és una operació que s’ha fet contra els propis africans, reconvertint en “experts ambientals” els administradors de les velles administracions colonials. Ningú no vol pagar per protegir la fauna i els boscos africans. l les bones consciències progressives tampoc no volen escatir massa la complexitat africana.
Escriu François-Xavier Fauvelle, professor d’història i arqueologia africana al Col·legi de França, al pròleg de La invenció del colonialisme verd : “La nostàlgia d’una naturalesa africana intocada és tan vella com la idea que les societats africanes viuen fora del temps, i que serien del tot incapaces de sostreure’s a l’ordre natural del temps”. La curiosa idea que els africans han de ser salvats d’ells mateixos i la perpetuació del colonialisme, ara en “verd” és una de les tragèdies morals més significatives d’ara mateix. Ell mateix rebla: “No hi ha ni un parc natural africà sense cases cremades, pobles arrasats poblacions expropiades, antics habitants esdevinguts criminals a les seves mateixes terres i desallotjats manu militari”. La turistificació i els viatges solidaris ecopijos es fan al preu de la violència contra les poblacions locals i té com a contrapartida l’aparició de l’integrisme islàmic i l’enfortiment de les guerrilles que s’hi resisteixen.
Si fem un salt al Pirineu i al debat sobre l’os bru, potser resultarà que la mirada urbana sobre la natura i el mal que provoquen els bons sentiments no és només un tema africà. La detenció recent a l’Aran d’un guàrdia forestal acusat d’haver matat per enverinament l’ós Cachou no està tan lluny en esperit de les pràctiques que denuncia Blanc. Pel que sembla, el tema de la gestió tecnocràtica i urbana del medi natural té les mateixes misèries a tot arreu. Africa is here?