Davide i Chiara van arribar a Almedíxer el passat 17 d’agost. «Després del confinament vam veure que necessitàvem canviar d’aires, anar a un lloc on poguérem estar en contacte amb la natura, sobretot per Gael. Així que vam començar a mirar per pobles al voltant de València. En la zona de l’Espadà vam visitar diversos pobles». La rebuda que els dispensaren a Almedíxer, però, superà les expectatives. «Ho vam tenir clar des del primer moment. Ens hem acabat instal·lant en un molí rehabilitat», expliquen aquests dos joves d’origen italià que han rodat per tota Europa i combinen l’activitat immobiliària amb l’organització d’esdeveniments vinculats a l’aero-ioga. Mentres parlen de les seues aventures (i desventures) al molí, Gael, de vuit anys, vagareja amb León i Xalok entre els ametller d’un camp pròxims. Riuen i corren, entremaliats, amb la motxilla penjada a les espatlles.
Ells són tres dels quatre xiquets -el quart just avui està malalt – que han fet possible la reobertura, la setmana passada de l’escola d’Almedíxer, un xicotet municipi de l’Alt Palància encaixonat en el barranc d’Almanzor. Un d’ells ja vivia a Almedíxer; els altres tres s’hi han instal·lat les darreres setmanes, atrets pel model d’escola que hi propugnen. La notícia ha transcendit l’àmbit municipal i ha situat aquest indret envoltat de sureres, d’una bellesa feréstega, en el centre de totes les mirades. Ràdios, televisions i mitjans escrits estatal se n’han fet ressò. Les famílies s’ho prenen amb una paciència exemplar. Al capdavall no passa tots els dies que un centre educatiu recupera el xivarri de la canalla després de sis anys clausurat. Si no hi ha cap imprevist, les pròximes setmanes, s’incorporaren altres tres alumnes. La mestra, Ana Galiano, natural d’Alacant, que tot just acaba d’aplegar d’un centre amb 400 alumnes a Catalunya, ja els té el lloc reservat.
«La recuperació de l’escola al poble és essencial perquè significa haver assolit el primer objectiu que ens havíem marcat per arribar allà on volem arribar: omplir el poble de vida». Qui així parla és Marcos Gijón, coordinador d’Almedíjar Vive, un col·lectiu veïnal que ha estat determinant en tot plegat. Perquè ha estat la societat civil, organitzada, qui ha aportat l’energia necessària per reobrir l’escola, qui ha empentat amb determinació i entusiasme i bona cosa de tossuderia per convertir el que semblava impossible en possible. El que aquests dies festeja el veïnat no hauria succeït sense una feina prèvia d’articulació i participació, sense una voluntat de pervivència que s’ha canalitzat a través dels mecanismes adequats. El que ha passat en Almedíxer aquests darrers dos anys qüestiona les moltes veus funestes que en els darrers temps s’han entestat a donar l’extremaunció als municipis rurals. “Hem demostrat que si es vol, es pot”, diu amb certa satisfacció Maite Regidor, mentre conversem al portxe de la seua casa, on totes les setmanes peregrinen unes quantes decenes de visitants per adquirir els formatges artesanals que ella i la seua parella, Ángel Valeriano, produeixen amorosament.
L'origen de tot plegat
Tant Maite com Ángel són un pilar fonamental per entendre tota aquesta moguda. Tots dos, madrilenys de naixement, van arribar a Almedíxer fa tres dècades, ja com a parella. Abans havien coincidit al Mas de Noguera, un alberg rural situat a la veïna Caudiel on s’han cogut tot d’iniciatives alternatives que han acabat irradiant a tot l’interior de Castelló. Foren neo-rurals abans que el terme s’inventara. A Almedíxer van fer niu i el negoci formatger cuallà. Primer a espentes i redolons, després amb pas ferm. “Nosaltres vinguérem ací a involucrar-nos. Volíem aprendre, col·laborar, adaptar-nos a les seues formes i intercanviar sabers”, relata. Almenys de viva veu ningú al poble no es va atrevir a qüestionar aquell atreviment lacti. I van anar fent fins convertir la formatgeria Los Corrales en un establiment artesà de referència a les comarques del nord.
A ells, doncs, els anava bé, però no tant al poble. Almedíxer, com tant altres municipis d’interior, patia un èxode poblacional intens. Alguns se n’anaren a Sogorb, capital comarcal amb abundants servei, a només vuit quilòmetres. Molts altres directament feren el salt a València. La majoria tornaven a l’estiu, moment en què la població és duplicava o triplicava.
I a partir d’ací, la història de sempre, alimentada per unes polítiques públiques basades en la concentració de recursos: a menys població, menys dotació de serveis; i a menys serveis, menys atractiu per quedar-s’hi. Tancà la carnisseria; després el forn; a continuació es desmantellà la biblioteca; la planta embotelladora, que generava uns pocs llocs de feina, baixà la persiana; i el 2013 es decidí clausurar l’escola per manca de criatures. No tot era roín. També en els últims anys s'obrí un celler i de l’aigua del manantial es començaren a produir glaçons de gel per a un tipus d’establiment premium. No era suficient, però, per fer que el peix de la despoblació deixara de mossegar-se la cua.
“Calia fer alguna cosa”, sentencia Maite. El 2017 va cridar a un amic seu, el sociòleg de la Universitat Jaume I Artur Aparici, especialitzat en el món rural, i el va invitar a impartir una conferència sobre “ferramentes per a la reactivació dels pobles menuts”. “Pensàvem que en seríem quatre o cinc. I la sala es va omplir de gom a gom. Va venir gent d’Eslida, de Caudiel,... Hi havia un interès pel tema que no ens esperàvem”. Aparici els parlà de bastir un “projecte de poble”, una metodologia d’activació de comunitats rurals basada en la creació d’un relat compartit. “Al contrari que altres metodologies, no es tracta tant d’analitzar el punt d’on partim sinó més bé focalitzar la mirada cap endavant, tenir una visió de cap on es vol anar”, explica aquest sociòleg, que és membre del Fòrum de la Nova Ruralitat. Fruit d’aquella conversa, nasqué una agrupació d’actor econòmics d’Almedíxer. Tanmateix, la cosa no arribà a rams de beneir.
Fou aleshores quan entrà en escena, el Programa d’Extensió Universitària (PEU) de la UJI, un departament de la universitat que dóna servei, més enllà d’allò estrictament acadèmic, als territoris d’interior. “A través d’Artur Aparici ens vam assabentar que el PEU podia facilitar-nos un treball d’acompanyament per canalitzar les nostres inquietuds i la nostra voluntat de fer coses”, explica Maite Regidor. Era l’any 2019. A primera vista, semblava fàcil, sobretot perquè a Almedíjar hi havia una pila de persones, especialment joves, que disposaven de l’energia per escometre aquell procés. “Teníem l’entusiasme necessari per fer alguna cosa, però anàvem un poc perduts sobre com fer-ho”, explica Marcos Gijón.
Fou en aquest punt que el PEU contractà els serveis d’Heterotopia, un centre d’estudis i d’innovació per a la participació que té la seua base a Sagunt. La seua tasca era la de canalitzar aquella inquietud per canviar les coses, acompanyar el procés sense determinar-lo, ser-hi al costat. No es tractava tant de fer un diagnòstic sinó de “crear un relat comú, una direcció cap a la qual volien avançar”, explica Xelo Bosh, junt a Cyrille Larpenteur, ànima d’Heterotòpia. “Moltes voltes des de l’àmbit de la sociologia, quan ens apropem a la realitat rural, ens quedem molt en la teoria. Nosaltres, en canvi, optem per l’escolta i per l’estratègia col·lectiva. I a partir d’ací, passar a l’acció”.
De seguida, es va fer present la necessitat de consensuar un nom per aquell col·lectiu que germinava. Dit i fet: el maig de 2019 naixia oficialment Almedíjar Vive, un nom que era una declaració d'intencions. “Hi havia, òbviament alguna veu pessimista, però el repte era decantar la balança cap a l’optimisme i ho vam aconseguir”, expliquen els responsables d’Heterotopia. L’altre gran èxit ha estat “saber generar i aglutinar a gent de sensibilitats diverses i amb projectes de vida diferents. També respectar els temps i la disponibilitat de cadascú”. "Una de les coses bones de treballar per al PEU és que ens han deixat temps, no han exigit resultats en terminis determinats. Això no t'ho trobes quan l'encàrrec te'l fa un ajuntament"
“Recordo la primera reunió. Era molt bonic veure com connectaves amb gent d’edats diverses i com cadascú, des de les seues vivències, aportava coses distintes i positives. Fou una ocasió per reconèixer-nos i fer xarxa”, explica Marlen Andrés, una de les persones que més activament participa en Almedíjar Vive. “Heterotopia ens ha ajudat a posar en ordre les nostres idees”, explica Marlen, que és mare de Dídac, un dels xiquets que des de la setmana passada van a escola al mateix poble.
Ella forma part de dues comissions. Perquè una volta es va donar carta de naturalesa a Almedíjar Vive, i a la vista de la magnitud de la tasca que tenien al davant, s’organitzaren en comissions de treball: de comunicació, de xarxes, de benvinguda (per ajudar les persones que volgueren instal·lar-se en el municipi), d’habitatge i de nous horitzons. “De seguida va eixir la reivindicació de l’escola com un element aglutinador. Difícilment algú podia posicionar-se en contra de reobrir un servei públic com aquest”, expliquen els responsables d’Heterotopia.
L'escola com a atractiu
Fins aleshores, i des de feia sis anys, les criatures es desplaçaven diàriament a Castellnovo. No es tractava, en tot cas, de reobrir les portes del centre, no. Del que es tractava era de convertir l’escola en un element d’atracció de nous pobladors. El col·legi com a element per revertir el despoblament. Per això es fixaren en el Centre Rural Agrupat de Benavites i Quart de les Valls, al Camp de Morvedre, un centre que aplica mètodes d’aprenentatge actiu amb una qualitat tan alta que ha provocat que algunes famílies foranes s’instal·len en el municipi. També s’inspiraren en Olba, a Terol, que en un any va passar de tenir 6 xiquets a 33, atrets pel projecte educatiu. “Des de bon començament vam ser conscients que, al marge d’exigir la reobertura del centre, calia també anar creant una comunitat educativa, és a dir, un entorn de persones i espais més enllà de les parets de l’escola”, explica Marlen Andrés que forma part de la comissió d’educació. "Semblava impossible reobrir l'escola, però jo sempre els deia a la resta que el "no" ja el teníem", explica aquesta mare, que a més és una de les gestores de l'alberg La Surera, dins el mateix municipi.
Els calien, almenys, 4 criatures per reobrir l'aulari, segons els van indicar en la Conselleria d'Educació. Van estar a punt d'aconseguir-ho el setembre de 2019, però quan ja fregaven la victòria, les coses se'ls posaren costera amunt. Calia, els van advertir des de Conselleria, que tots els xiquets estigueren empadronats en el poble. "Ha sigut un procés esgotador. Estàvem en una muntanya russa", relata Marlen. Perquè no només es tractava d'atraure noves famílies sinó, a més a més, trobar-los un lloc on instal·lar-s'hi.
"En el món rural hi ha un problema greu de disponibilitat d'habitatges. Hi ha moltes segones residències i moltes cases velles que no tenen el mínim de confortabilitat per a una família", explica el coordinador d'Almedíjar Vive. "Hi ha un repte de canvi de mentalitat. Cal sensibilitzar a la població del fet que llogar un habitatge té repercussions positives per a tot el municipi", afegeixen des d'Heterotopia. Per això mateixa van crear la comissió d'habitatge, que amb bona dosi de paciència i perseverança ha pogut donar solució als nous pobladors que, fins ara s'han mostrat interessats. "L'habitatge és el gran coll d'ampolla per a la repoblació. Caldria que els polítics en foren conscients i habilitaren alguna mena de crèdit per a la rehabilitació d'habitatge enfocat específicament per al món rural", explica Marlen Andrés, que forma part d'aquesta comissió.
L'abril passat tenien previst organitzar una jornada de portes obertes a l'aulari per donar a conèixer el seu projecte i, ja pensant en setembre de 2020, procedir-ne a la reobertura. Però aleshores vingué la llosa de la pandèmia. "El confinament ens va situar en un cert pessimisme -explica Xelo Bosch, d'Heterotopia-. Ens vam adonar que calia revertir això, que calia convertir-ho en energia positiva". A falta d'una jornada de portes obertes, decidiren fer un vídeo amb fragments gravats pels membres d'Almedíjar Vive per explicar aquella aventura. Era un vídeo rudimentari, casolà, sí, però va aconseguir allò que perseguien: arribar a les persones interessades en un altre mode de vida i en un projecte d'escola engrescador.
L'experiència del confinament, que en algun moment va fer caure Almedíjar Vive en el desànim, ha esdevingut, en última instància, un aliat. Només en mig any, 26 persones s'han instal·lat al poble. Alguns ho han fet atrets per l'escola, altres simplement perquè han trobat en Almedíxer una comunitat acollidora. Amb la connexió de fibra de què disposa el poble, molts poden continuar connectats amb el món i desenvolupar els seus quefers professionals amb total normalitat. "Per a nosaltres -expliquen Davide i Chiara- l'escola ha estat l'element decisiu per establir-nos-hi. Disposar d'aquest model d'escola pròxima i humana, en contacte amb la natura, tenir al voltant una comunitat educativa on ens donem suport mutu és un privilegi dins la xarxa pública". "Gràcies al projecte de l'escola, hem incorporat al nostre veïnat dos dissenyadors gràfics, un fuster, una veterinària i una parella de professors d'aero-ioga. No és només que tinguem escola, és que tenim una gent amb uns sabers i amb els quals podem enriquir-nos mútuament -rebla Marlen Andrés-. Almedíjar Vive és un exemple de com, quan la societat civil rural s'organitza, poden ser el motor de canvi i transformació".
Ara ja els ronda el cap la possibilitat d'obrir un obrador. No és fàcil i hi calen bona cosa de permissos i burocràcia. "Ens cal una flexibilització de les normes per a les realitats del món rural -avisen des d'Heterotopia-. Hi ha projectes de mida xicoteta al món rural que encallen per culpa d'unes normatives que no tenen en compte les especificitats d'aquests espais". A Almedíjar Vive, però, ja saben bé el que és anar contracorrent. "Si em diuen fa 30 anys que la formatgeria funcionaria tan bé -explica Maite Regidor, mentre mira a un horitzó de teulades i sureres-, no m'ho hauria cregut. A voltes cal pensar que alló impossible és possible"