A la vora de les carreteres que uneixen els municipis del sud del Priorat les vinyes dibuixen rengles perfectes. Entre els pàmpols es distingeixen algunes figures humanes. Som a l’inici de la verema i a molts camps es preparen aquests dies per recollir els gotims de raïm. A la comarca conviuen dues denominacions d’origen, la Montsant i la Priorat. De portes enfora, la identificació de la comarca amb el món del vi és absoluta. Els qui viuen més al nord no s’estan de recordar que, a més del vi, al Priorat també es produeix bona cosa d’oli. Siga com siga per a molts el Priorat és terra de vi, de vi molt bo, excel·lent. En l’imaginari col·lectiu hi ha els anomenats “Cinc magnífics”: René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, José Luis Pérez y Carlos Pastrana, que van encimbellar el vi del Priorat a la cima dels rànquings vinícoles. Per tota la comarca hi ha dispersos prop d’un centenar de cellers.
La profusió vinícola i enoturística que el Priorat experimenta des de la dècada dels 80, però, no ha aconseguit redreçar el declivi demogràfic d’aquest territori d’interior. A finals de 2019, la comarca comptava amb 9.245 habitants censats. Falset, la capital, acumula el gruix més important, amb 2.834 habitants. Cap altre municipi, dels 23 que hi ha, supera els 1.000 habitants. Catorze d’ells en tenen menys de 300. De fet, és la tercera comarca amb menys habitants de Catalunya. A principis dels anys 80, quan començà el boom vinícola, comptava amb 1.200 ànimes més. El despoblament també és un problema en aquestes contrades de renom internacional. En molts casos, amb el pas dels anys i el declivi demogràfic, s’han tancat escoles, els bars han abaixat la persiana i els forns s’han quedat sense relleu generacional. A hores d’ara, el 25,4% de la població supera els 65 anys.
I entre totes aquestes problemàtiques ara n’emergeix una de nova: la manca d’habitatge accessible per als qui sí estan decidits a emprendre un projecte de vida en l’ambit rural. No és un problema exclusiu del Priorat, de fet. En pràcticament totes les comarques d’interior del país hi ha aquest dèficit. Hi és al Priorat, però també a l’Alcalatén, a l’Urgell o al Comtat, al Pallars Jussà o als Ports. Tot plegat resulta força paradoxal: són municipis deshabitats en què els qui sí hi volen fer vida tenen dificultats per accedir a l’habitatge. En resum, pobles amb cases buides i potencials pobladors sense cases per assentar-se. La casuística és diversa, si bé es podria resumir en tres factors: les segones residències que els fills del poble emigrants a la ciutat utilitzen quinze dies o un mes d’estiu o bé els caps de setmana; els habitatges que sí estan disponibles en el mercat de lloguer però que prioritzen els turistes abans que no l’inquilí estable, i, finalment, les cases que, fruit d’herències i reparticions entre famílies, estan en estat ruïnós, assolades pel pas dels anys i la manca de manteniment. Fet i fet, un parc immobiliari abundant però igualment immobilitzat.
“Aquest és un problema que fins ara ha estat invisibilitzat. Es parla molt de la gentrificació de les ciutats, però el problema d’accés a l’habitatge en el món rural és igualment greu i no s’està abordant”. Qui així parla és Sebastià Mata, conseller de repoblament al Consell Comarcal de l’Urgell, a més de regidor de la CUP a Maldà. El passat agost, l’Ajuntament d’aquesta localitat de 220 habitants va llançar una campanya per conscienciar els veïns de la localitat —especialment els qui no hi fan vida quotidianament— del problema que suposa l’accés a l’habitatge per a la supervivència del municipi. La campanya explicava que, d’ençà del desconfinament, fins a nou famílies s’havien interessat per instal·lar-se en una casa de lloguer i cap no ho havia aconseguit. I això a pesar que a Maldà hi ha 125 cases buides, això és el 50% del total del parc immobiliari. “El despoblament no és un fenomen espontani. El provoca la deixadesa —assegurava la campanya, que usa l’etiqueta #NoVolemSerCementirisdeCases. Quant estimes el teu poble? Dona vida a Maldà. Lloga la teva casa desocupada”.
La idea de llançar la campanya va nàixer, segons explica Sebastià Mata, de “la frustració i la necessitat” de comprovar que hi ha una demanda de potencials pobladors que a hores d’ara no poden satisfer la seua voluntat per establir-se a l’interior. Es tracta, sobretot, de fills o nets del poble, però també procedents d’indrets dels voltants que valoren la possibilitat d’establir-se en un poble. Per a molts d’ells, el període de confinament a la ciutat ha estat l’esperó definitiu. “A Maldà tenim un problema d’immobilització de l’habitatge, o bé a causa de les segones residències que només es fan servir en estiu o bé, sobretot, a causa de les cases velles. Hi ha una degradació del parc immobiliari que degrada el poble en el seu conjunt. És un peix que es mossega la cua”, lamenta Mata, que en l’actualitat gestiona el bar d’aquest municipi de l’Urgell.
Un entrebanc per al repoblament
“El despoblament no se solucionarà si no hi ha disponibilitat d’habitatge”, adverteix Santiago Agustina, que és alcalde d’Atzeneta del Maestrat, a la comarca de l’Alcalatén. Aquest municipi, situat a 40 minuts en cotxe de Castelló, és un dels que els últims mesos ha experimentat un increment significatiu del padró municipal. Des del confinament, ha guanyat 30 habitants. Saber quants d’ells hi faran vida contínuament és impossible. La possibilitat que els pobles recuperen la població perduda durant dècades a causa de l’experiència viscuda durant el confinament a la ciutat sembla més un desideràtum que una possibilitat real. Però alguna cosa està passant en el flux ciutat-camp, com evidencia el cas d’Atzeneta. I la disponibilitat d’habitatge ha esdevingut un entrebanc per fer efectiu el repoblament.
“Durant tot l’estiu, hem rebut peticions d’informació a l’Ajuntament. Hi ha gent jove que es voldria establir al poble, però no ho pot fer perquè no troben on viure. Al nucli antic el 80% de les cases són segones residències o bé cases tancades”, lamenta l’alcalde. En indrets com aquest, la qüestió sentimental té un paper fonamental. A la gent li costa desprendre’s de la casa que van heretar dels seus pares o avis o bé prefereixen disposar-hi en exclusivitat durant dues setmanes l’any. “No hi ha lloguer d’habitatges en bon estat i per la compra d’una casa es demanen quantitats desorbitades”, exposa Agustina, qui troba a faltar línies d’acció de la Generalitat o les diputacions per resoldre aquesta problemàtica. Al País Valencià, el Fòrum de la Nova Ruralitat, una entitat on és representada la societat civil dels municipis d’interior, ja fa uns anys que crida l’atenció sobre aquest dèficit. “Per als pressupostos de 2021 estem valorant tenir una línia d’ajudes a la rehabilitació en el món rural, tot tenint en compte els condicionants i les necessitats específiques”, explica Alberto Rubio, director general de Qualitat, Rehabilitació i Eficiència Energètica. A aquest respecte, Rubio recorda que aquest any els municipis xicotets ja s’han pogut acollir a ajudes per a la rehabilitació en el sector residencial a través del Pla Renhata autonòmic i el Pla d’habitatge cofinançat amb el Ministeri. “La idea és que les persones beneficiàries, tant particulars com ajuntaments, disposen d’habitatges que, una volta rehabilitats, puguen posar-se a disposició de la ciutadania a través del lloguer social”, explica el director general.
A Catalunya, per la seua banda, i després que hi insistira l’Associació dels Micropobles, el Departament de Territori i Sostenibilitat té previst posar en marxa una taula de l’habitatge rural per començar a abordar aquesta situació.
després de la pandèmia ha sumat 30 nous empadronats // CARME RIPOLLÉS
Gentrificació rural
Montserrat Solà és natural de Reus, però fa 15 anys que viu al Priorat. Antropòloga de formació, treballa com a tècnica d’ús públic i patrimoni cultural al Parc Natural de la Serra de Montsant, a la part nord del Priorat. Quan aplegà a la comarca, s’hi establí a Cornudella de Montsant, un municipi de 964 habitants. Fa quatre anys, va haver de marxar de la casa que tenia llogada. Com que els preus estaven pels núvols, aleshores es plantejà d’anar a viure al sud de la comarca. Va preguntar als bars, als ajuntaments i als coneguts per l’oferta de lloguer en la zona, però no en va traure l’aigua clara. Ni als Guiamets, ni a Marçà ni enlloc.
“La recerca d’un habitatge digne és actualment una missió impossible en aquesta àrea, i les polítiques en aquest sentit són inexistents”, lamenta Solà. A tot el Priorat, segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya més recents, corresponents al 2011, hi ha 7.826 habitatges familiars. D’aquests, 4.021 són principals, 2.511 són secundaris i 1.294 són buits. El febrer passat, uns propietaris que només venien puntualment a la casa del poble s’ho van repensar i va aconseguir llogar una casa a Ulldemolins, el municipi més septentrional de la comarca. “Potser no ho sembli, però en aquests moments els problemes que una família pot tenir per establir-se al barri de Gràcia de Barcelona són molt semblants als que té una família a Cornudella o Ulldemolins”, lamenta Solà.
Perquè en aquestes contrades a la problemàtica dels habitatges buits i les segones residències se n’afegeix el de la competència turística. Els propietaris s’estimen més llogar per caps de setmana a turistes passavolants que no a gent que s’hi vol establir i desenvolupar un projecte de vida. La situació s’agreuja en municipis com Margalef o Cornudella de Montsant, que en la darrera dècada han viscut un boom de turisme vinculat a l’escalada. Les parets rocoses de la serra del Montsant i les moltes vies obertes en la zona han actuat com un imant per a escaladors de tot el món. Margalef, que compta amb 94 habitants censats, pot arribar a tenir una població flotant de 300 habitants en la temporada alta d’escalada.
Aquest turisme de temporada —com el vinculat a l’enologia— genera riquesa, sí, però també té una cara B: la de l’encariment del preu del lloguer. “Als propietaris no els interessa llogar una casa per 300 euros al mes si saben que poden llogar-la per caps de setmana i arribar a aconseguir-ne 2.000 —lamenta Solà. Experimentem una ‘borratxera Airbnb’ també a les àrees d’interior”. A la plataforma internacional es poden trobar apartaments de lloguer per 300 euros el cap de setmana. I més, molt més.
El turisme rural, que durant molt de temps es va vendre com una alternativa econòmica per als territoris deprimits d’interior ha acabat sent un arma de doble fil. “Hem de prendre consciència que el turisme no fa poble ni comunitat. Hem de preguntar-nos si el que volem, en el mitjà i llarg termini, és convertir-nos en un escenari perquè la gent vinga a fer escalada o tasti el vi. No volem pobles plens de gent, sinó pobles on la gent hi visqui”, exposa aquesta antropòloga que és militant de la CUP.
A la vista d’aquesta problemàtica, la CUP del Priorat va decidir llançar una campanya de conscienciació a finals de juliol passat. Als carrers la campanya s’ha concretat en forma de cartelleria; a les xarxes s’hi pot fer seguiment a través de l’etiqueta #UnPrioratperViurehi!. “Si no hi ha una oferta d’habitatge real i realista ho tenim magre i el despoblament continuarà. Abans es deia que la gent no vivia als pobles perquè no hi havia feina. Ara hi ha persones que tenen feina però no troben on viure-hi!”, expressa Miquel Perelló, alcalde dels Guiamets des de 2015 alhora que conseller comarcal de la CUP. “Estem vivint un procés de gentrificació semblant al d’alguns barris de les ciutats, amb un agreujant: ací el poble es mor i aquest és un procés irreversible”, adverteix Perelló, qui lamenta “la falta de ferramentes que tenim els ajuntaments per fer front a aquesta problemàtica”. La intenció de la CUP del Priorat és incidir en aquesta campanya els pròxims mesos i fer-la extensiva a altres col·lectius. “Fins ara, s’ha posat molt l’accent en la problemàtica social de l’habitatge, sobretot vinculada a problemes econòmics. Ací la casuística és diferent”, explica Sebastià Mata, regidor de la CUP a Maldà, qui recorda que el darrer Pla d’habitatge de la Generalitat de Catalunya estava dotat amb 270 milions d’euros i preveia exclusivament les zones urbanes. En aquest sentit, Vicent Querol, sociòleg i membre del Fòrum de la Nova Ruralitat, insisteix en la necessitat de “dotar el territori d’una doble legislació, una que atengue la realitat urbana i una altra que atengue la realitat rural. Són realitats diferents i no poden abordar-se amb els mateixos paràmetres”.
“Hem de començar a repensar aquesta lògica segons la qual el món rural només pot ser subsidiari del món urbà i ha d’estar al seu servei —afegeix Montserra Solà. Ja n’hi ha prou d’aquesta visió romàntica i urbanocentrista. Hem de plantejar-nos si volem pobles que només són escenaris per als visitants o pobles amb vida on ens hi podem establir”.