Un brutal document literari sobre la infàmia dels refugiats

Teclejant missatges d’amagat en un telèfon. Milers de textos en persa enviats clandestinament, per WhatsApp, a un amic, el filòsof Omid Tofighian, qui va traduir-los a l’anglès. Aquesta és la increïble gènesi de Cap altre amic que les muntanyes, el sorprenent llibre de Behrouz Boochani, nascut el 1983 en el Kurdistan iranià, que documenta el seu llarg viatge com a refugiat fugint de l’Iran cap a Austràlia i que va acabar amb un il·legal i vexatori internament de sis anys en el que no es pot qualificar d’una altra manera com a presó malgrat la seua eufemística denominació oficial, ManusIsland Regional Offshore Processing (Centre Regional de Tramitació Extraterritorial de l’Illa de Manus).

Un esforç d'escriptura que, al mateix temps, compaginava amb la tasca de donar a conèixer enfora, amb tots els mitjans al seu abast, la infame situació que centenars de refugiats patiren a aquest centre. Maltractaments físics i psicològics que tingueren conseqüències: es calcula que entre l’any 2002 i el 2019, quan el centre es clausura degut a la pressió social, havien perdut la vida disset persones.

Un llibre “de mal llegir” per a qualsevol australià, com denuncia l’escriptor Richard Flanagan en el prefaci, molt crític amb unes polítiques sobre refugiats del govern australià “en les quals els dos partits majoritaris han competit públicament en crueltat”. En realitat, un text que despulla el drama dels refugiats en una clau global, mal de llegir també per a qualsevol ciutadà de bé de les democràcies suposadament avançades de l’hemisferi occidental. D’una vigència i actualitat a casa nostra que obri les carns i que justifica l’edició en català en el segell Raig Verd amb traducció de l’anglès de Josefina Caball. Publicació no sols justificada per l’impacte global que va provocar el llibre al llarg del 2019, sinó també perquè, literàriament, es tracta d’un volum que combina prosa i poesia amb un sentit estètic i una volada impactants.

“Quan els humans lluiten pel territori / sempre se sent pudor de violència i de sang vessada / encara que la lluita sigui per un espai de la mida d’un cos / en una petita embarcació / i només per un període de dos dies”. Amb aquests versos, una de les moltes composicions poètiques que van esquitxant el text, a mode d’originals anotacions líriques sobre la narració, Boochani encapçala un dels primers capítols, quan després d’una fugida d’Iran i vagar tres mesos per Indonèsia, troba un transport precari cap a Austràlia. 

Es tracta d’unes primers pagines terribles, que narren sense concessions la lluita per la supervivència amb el ganivet a les dents que és un llarg viatge de refugiats amuntegats en una petita embarcació, lluitant contra els elements. Moments crítics que fan emergir el millor i el pitjor de les persones. I que ens ajuden a visualitzar el drama que es produeix a les nostrs costes i que no acabem de copsar en tota la seua magnitud per desinterès o per l'efecte anestèsic de l'acumulació. “No queda cap vestigi d’aquells joves arrogants i insolents que han turmentat les dones i criatures a l’inici del viatge. Els seus músculs no ens serveixen de res ara”, escriu Boochani sobre uns companys fatxendes que s'enfonsen en els moments més crítics, en una de les moltes vegades que analitza la condició humana amb una estranya precisió, amb el bisturí de qui ha operat a cor obert durant segles.

Hores angoixants de bregar contra l’onatge, contra la pèrdua de senderi d'alguns, de fam i set, d’acceptació de la mort quan el perill fa les pitjors queixalades. De conscienciació sobre el que ha estat a punt d’ocórrer: “Ara que la mort és més lluny, tinc més por de morir; la mort és més aterridora, més esfereïdora”. Odissea colpidora que després d’un rescat a càrrec de la marina australiana esdevé un colp de realitat cruel: quan els viatgers, criatures incloses, creuen que són a prop de culminar amb èxit el seu esgarrifós viatge, són tractats com a delinqüents. “Quin delicte he comès que justifiqui que m’emmanillin i em facin pujar a aquest aviò”, es pregunta el poeta. Preguntes sobre més preguntes: “Com es possible que jo, que buscava asil a Austràlia, ara estigui exiliat en un lloc del qual no sé res?”.

“Tot està connectat: l’alegria, la por, l’odi, l’enveja, la revenja, la rancúnia i fins i tot la bondat”

Un indret perdut en una illa, una presó ruïnosa, que “et destrueix l’ànima”. Sis llargs anys de captiveri que formen el gruix de la narració, una lluita contra un sistema alienant, el “kiriarcat”, neologisme de la teòloga feminista Elisabeth Schüssler per definir els sistemes socials de domini i repressió que tenen com a objectiu el patiment i el sotmetiment. Lluita a través de la creativitat, de l’escriptura, de l’esforç per sobreviure sencer al sofriment i la fam. De bellugar-se per la supervivència, de por a la solitud que es posa per sota la pell, el “turment de la ferum d’alè pudent que circula per aquest espai”. Reflexions que adopten per moments la forma d’un estudi filosòfic de la reclusió. “Tot està connectat: l’alegria, la por, l’odi, l’enveja, la revenja, la rancúnia i fins i tot la bondat”, diu.

En uns altres passatges, l'autor fa un relat cru i directe, escatològic quan s’escau, de les condicions infrahumanes d’un recinte dissenyat per doblegar la voluntat dels refugiats i fer-los acceptar la repatriació, renunciar al seu somni de l'asil. Quelcom que s’acosta a la tortura. Referit no sols a través de les seues experiències, sinó també sobre la d’uns personatges que l’autor presenta com a creacions. “Cap detingut ni refugiat que apareix en aquest llibre es basa en un individu concret (...) Els seus trets no són reals (...) Són personatges compostos, un collage”. Tampoc no és rellevant: el que es conta té l’olor inconfusible de la veritat i la vivència. Història d’idees de vegades reiterades, però sense un paràgraf sobrer. Llibre-testimoni, fusió de versos i prosa de gran volada, que és gairebé un gènere.

Lluita a través de la creativitat, de l’escriptura, de l’esforç per sobreviure sencer al sofriment i la fam. De bellugar-se per la supervivència, de por a la solitud que es posa per sota la pell, el “turment de la ferum d’alè pudent que circula per aquest espai”.

Un llibre que, per tancar el cercle que explica el cicle de la vida d’un refugiat, denúncia “una guerra inútil”, absurda, “amb objectius ridículs”, anota en referència al conflicte entre Iran i Iraq. Una guerra que “no era la nostra guerra”. “Que potser tenen cap altre amic que no siguin les muntanyes, els [kurds?”, es pregunta en el vers que presta el títol al volum. “Així i tot, la infantesa és més forta que la guerra”, afegirà després, sobre uns primes anys en els quals els primers records són “avions de guerra que assaltaven el cel sense pietat”.

Des de la seua publicació, Cap altre amic que les muntanyes ha recollit diversos premis, tant pel que té de document històric, un llibre fonamental per entendre aquest tram del segle XXI i el drama inabastable dels refugiats, com per l’enorme qualitat literària que atresora. Un llibre indubtablement important que, tal vegada, amb el pas dels anys, siga un volum referencial. Una fita per a un autor encara jove que fa poc va ser distingit amb el Premi Veu Lliure Pen Català 2020 “pel compromís amb la defensa dels drets humans i la llibertat d’expressió”.
 
Un símbol, si no ho és ja, del paper de la literatura com a eina de resistència i conscienciació.