A diferència de la portada italiana original, la coberta de la versió catalana d’El colibrí reprodueix aquest ocell aturat davant d’una flor, disposat a libar-ne el nèctar. Edicions del Periscopi l’ha encertat amb aquest disseny perquè l’autor també juga a dosificar-se, agafant d’aquí i d’allà la proteïna de la seva història, mentre bat les ales a les ales a tal velocitat que l’ull humà no ho pot captar. Sandro Veronesi (Florència, 1959) elimina l’ordre temporal i juga amb diversos gèneres però sap mantenir enlairada la tensió dramàtica, l’interès del lector i l’estil.
El colibrí
Sandro Veronesi
Edicions Periscopi
Barcelona, 2020
350 pàgines
Veronesi va sacsejar el panorama literari italià el 2006, ambCaos calmo, una novel·la, sense versió catalana encara, que narra la reacció d’un home a la mort sobtada de la seva dona. Ara ho ha tornat a fer amb aquesta història de relacions i històries -moltes de les quals funcionen com un conte- amb final optimista, un protagonista carismàtic i molts psicoanalistes.
El colibrí fa un salt temporal a cada capítol i va endavant i enrere en el calendari però manté, amb una habilitat prodigiosa, l’orientació del lector, que no perd mai el nord.
Sandro Veronesi explicava fa uns dies en una roda de premsa virtual que El colibrí pot semblar «una novel·la muntada», perquè «hi ha lapses de temps, períodes molt diferents entre ells que sembla que s’hagen conjuntat i ajuntat». Però no ho és. Assegura que la va escriure directament d'aquesta manera. «El que jo volia era trencar la tirania del temps cronològic perquè pretenia, en els moments dramàtics, que el lector i jo mateix (mentre l'escrivia) tinguéssim molt present que hi ha un demà, un futur, i que seria bo explicar el futur abans que el moment dramàtic».
Veronesi diu que no l’ha reordenat a posteriori, que va ser fruit d’un pla molt estricte: «Vaig a escriure la novel·la, em vaig plantejar, asseient-me cada dia i escrivint el que m’abelleix sense tenir en compte les connexions cronològiques. I el criteri serà el que em vingui en aquell moment. No és una estructura», insisteix Veronesi. Però, pel resultat de la novel·la, s’hi assembla molt. Assegura l’escriptor que el secret és «tenir molta confiança i molta esperança» en el domini de la novel·la. Tot i això, reconeix que «de nit, moltes vegades no dormia».
Varonesi assegura que ha creat aquesta història «amb la part més fosca que va descartar a les anteriors novel·les, aquella que havia decidit no desenvolupar». A pesar d’això, El colibrí no és una novel·la fosca ni dolorosa i té un final optimista. L’escriptor italià ho explica així: «He hagut de baixar a les parts fosques del meu soterrani, allà on tinc guardades les coses que no vull veure, allà on pensava que tot estava ple de floridura, i treballar amb aquest material, separar-lo de les escombraries i anar-hi pescant un sentit d’humanitat que hi havia amagat. Això m’ha permès una certa positivitat».
Aquest esforç per rebuscar en els racons més íntims i ocults és la forma de Varonesi de crear literatura: «Parlar d’altres coses és un art menor. L’art major és parlar del concret, del vertader i cadascú de nosaltres tenim coses veritables, coses molt atractives que governen la nostra vida, però difícils de gestionar: perquè són el nostre motor però un motor que, de vegades, no som conscients de tenir», conclou el florentí.
Explica Varonesi que aquesta no és l’única manera de fer literatura, però sí l’única que a ell li funciona: «Hi ha escriptors molt bons que no s’han despullat mai, que no han anat mai al seu soterrani a veure què hi han deixat, i han volat molt alt pel seu talent, la seva inventiva, o genialitat: Italo Calvino, per exemple, mai va escriure un llibre realista. Però cal ser genis com Calvino i jo no tinc aquest talent».
Varonesi és, sens dubte, una de les veus literàries més potents d’Itàlia i aquesta novel·la ho confirma. Veronesi és l’únic escriptor, amb Paolo Volponi, que ha aconseguit el Premi Strega dos cops. L’altra vegada va ser amb la novel·la Caos calmo, de 2006.
El colibrí ha tingut un gran èxit de públic a Itàlia i Varonesi ho atribueix al fet que ha sabut transmetre confiança en la salut de la novel·la: «L’èxit d’El Colibrí a Itàlia depèn de la gran confiança que continuo tenint en la novel·la». Segons Veronesi, la bona salut de la novel·la ha contradit els apocalíptics, entre els quals Umberto Eco, que vaticinaven el seu final: «A Itàlia, grans autors de la segona meitat del segle XX, eren contraris a l’ús de la novel·la perquè era una cosa massa vinculada a la idea burgesa de la vida i durant un temps se la va combatre ideològicament».
Veronesi considera que, a pesar d’això, i «tot i ser un instrument del XIX, la novel·la segueix produint els monuments més importants de la literatura arreu del món: Richard Ford, Thomas Pynchon, Vargas Llosa o Don de Lillo».
L’última novel·la afirma Veronesi, posa en pràctica la seva defensa a ultrança de la novel·la: «Un boig com jo, que segueix creient en la novel·la sense condicions, es dedica a la construcció d’un món inventat fet de records».
I és per això que El colibrí volarà també molt alt.