“Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley”. El començament de Rebecca és un dels més famosos de la literatura. La seva autora, Daphne du Maurier, va aconseguir una novel·la de suspens i ambientació opressiva que va conquistar milers de lectors, entre els quals Alfred Hitchcock. I aquest va convertir aquella primera frase en una de les més cèlebres del cinema. De fet, el director ja n’estava enamorat abans de canviar Anglaterra per Hollywood i ja havia dut al cinema una novel·la anterior de Du Maurier, La posada Jamaica, amb Charles Laughton i Maureen O’Hara.
Si a Rebecca, la protagonista era una dona innocent, sempre pendent del misteriós marit i aclaparada per l’opressiva atmosfera de la mansió (Manderley) i els seus habitants, a La cosina Rachel, Du Maurier va voler que fos un home —també innocent però confiat a la seva mansió— qui es trobés enamorat i alhora espantat per una dona misteriosa —la cosina Rachel, és clar.
Aquest canvi de rols serveix a Du Maurier per exposar els prejudicis sexistes que envaeixen la societat de la qual està parlant —però també la seva pròpia societat, la del 1951, any de publicació de My cousin Rachel.
El protagonista d’aquesta novel·la, Philip Ashley, narra en primera persona igual que Rebecca explicava la seva història. I és en les seves paraules on descobrim els errors clars d’apreciació de la personalitat de Rachel, tot i que això no influeix en la trama de suspens: fins a l’últim moment no es descobrirà si Rachel està implicada o no en els luctuosos fets que s’hi expliquen.
El misteri està narrat amb les dosis precises de verí per enganxar el lector. Du Maurier no només domina els recursos d’aquest tipus de novel·les sinó que escriu amb estil, ambició literària i lluny de l’austeritat de Conan Doyle o Agatha Christie. La caixa d’eines literàries i estilístiques de De Maurier està més ben nodrida que la d’altres autors de misteri que han excel·lit per la serialització de personatges o una obra molt prolífica.
L’habilitat de Du Maurier és que la narració en primera persona de Philip Ashley suggereix —no per “voluntat” del personatge sinó per l’estratègia de l’autora— que els fets poden estar succeint d’una manera diferent a com Ashley ens els està explicant. I, en el moment que les accions del mateix Ashley semblen equivocades, és quan l’autora posa en boca seva un monòleg sobre les dones, un text que destil·la prejudicis a dojo i ens fa dubtar alhora del narrador i de la Rachel: “Potser l’Ambrose coneixia poc les dones, però jo encara menys”, reconeix el protagonista, abans de formular-se preguntes tan simples com: “Quin flux de pensaments confusos i indirectes corria pel cap de les dones, que els enterbolia l’enteniment? Quines onades d’impulsos les empentaven, què les feien passar a la fúria i a l’abandó, o a una generositat imprevista? Era evident que nosaltres érem diferents, amb la nostra comprensió més tosca, amb el nostre canvi més lent pels diferents punts de la brúixola, mentre que elles, erràtiques i inestables, seguien el seu curs empeses per vents capriciosos”. La gràcia de De Maurier és que l’acció immediatament anterior a aquestes reflexions les contradiu clarament i Du Maurier aconsegueix destacar el perjudici dels prejudicis.
És cert que Du Maurier es refugia sota alguns convencionalismes de la novel·la de suspens i l’herència de la novel·la gòtica per bastir la trama. El protagonista respon a l’arquetip d’orfe criat amb un oncle, i lluny de les dones, un perfil excessivament simplista per la novel·la de mitjans de segle XX. Sense pulsions sexuals fins que apareix l’amor romàntic, Ashley és un personatge excessivament pla per a una escriptora que sí sabia retratar els personatges femenins amb tots els matisos necessaris. De fet, Rachel, amb totes les seves ombres, contradiccions i dubtes és un personatge més rodó que el narrador mateix. Aquest petit punt feble, però, no impedeix que la novel·la funcioni com un rellotge suís pel que fa als mecanismes del suspens. I cal insistir que els equívocs són aquí una forma de denúncia dels prejudicis masclistes.
Cal destacar també l’excel·lent traducció de Marta Pera Cucurell, que ha optat per La cosina Rachel en compte de la fórmula que repetidament fa servir Ashley per referir-s’hi, i que seria l’opció literal: “La meva cosina Rachel”.
