Abandonem definitivament la muntanya. Després de deixar enrere el salt de l’embassament d’Ulldecona el riu encara no s’allibera de la pressió mineral. En un meandre pròxim, al marge esquerre del curs, la cova dels Rosegadors s’obre al peu de la muralla calcària. La balma conserva pintures rupestres d’art llevantí, testimoni de l’antiguitat dels primers pobladors riberencs.
No lluny, apareixen les primeres mostres de l’aprofitament de l’aigua per a tasques productives. El molí de l’Abat, avui convertit en complex turístic, ja era present en el repartiment de les aigües del 1332 i enceta la successió d’obres hidràuliques. Li segueix la peixera del mas de Parra, que, per entendre’ns, es tracta d’una resclosa, o assut. La construcció està orientada en sentit oblic al corrent de les aigües, amb la finalitat de captar part del curs per a ús agrícola, per mitjà de séquies i canals. Malgrat no correspondre amb les hipòtesis científiques de la seua etimologia, la gent del lloc justifica el nom per la quantitat d’espècies aquàtiques que s’hi concentren.
De les diferents peixeres presents al llarg del riu, com les del molí de l’Abat, del mas de Parra o de Sant Joan del Pas entre d’altres, amb tota probabilitat l’assut del Martinet, conegut popularment com lo Partidor, és de les més singulars: s’hi parteixen les aigües cap a dues comunitats de regants, la de la Sénia (Tarragona) i la de Rossell (Castelló). Feu-hi parada, amb finalitats refrescants: la resclosa fa funció, també, de piscina natural, molt freqüentada pels veïns de la Sénia.
Abans d’arribar a aquest poble, la font de Sant Pere invita, com en el cas anterior, a una remullada en el seu toll, mentre que el molí homònim, convertit en restaurant, delecta la clientela amb carns a la brasa.
A lo Partidor s’inicia el Camí Fluvial. El projecte, que la Mancomunitat de la Taula del Sénia ha impulsat, aprofita camins tradicionals per a descobrir el riu. Es tracta d’un sender excursionista, i en un futur també ciclista, que permet recórrer els cinquanta quilòmetres que separen el naixement de la desembocadura. De moment, l’itinerari finalitza als municipis catalans de la Sénia, Ulldecona i Alcanar, mentre que es troba en fase de realització a la part valenciana.
Arribats a la Sénia, la muntanya s’esvaeix; el canvi d’escenari és radical: un cop superat el meandre del molí de Malany i fins al molí de l’Hospital, les hortes acompanyen el riu als peus d’aquesta població assentada en un turó. Al seu voltant, el pla vessa suaument cap al sud i cap a l’est. La Sénia va ser fundada el 17 d’abril de 1232 per l’Orde militar de l’Hospital, durant el procés de colonització cristiana, igual que ho havia fet amb anterioritat (11 d’abril de 1222) amb Ulldecona i anys més tard amb Alcanar (28 de febrer de 1239).
El seu passat medieval s’hi deixa sentir encara, als carrers del cas antic, però en especial als marges del riu. Francesc de Vinatea, qui fou jurat en cap de València el 1333, hi posseïa dos molins: al marge esquerre, l’imponent molí de la Vella, o de l’Abella, un dels més antics del poble i amb una sòlida estructura de quatre plantes, va ser molí fariner medieval, paperer preindustrial, fàbrica de paper a principis de segle XX i finalment fàbrica de gel, la qual aturaria l’activitat a la dècada dels setanta del segle passat. Adquirit pel consistori senienc, l’espai acull avui el Centre d’Interpretació del Riu Sénia. Connectat per una passarel·la de fusta de recent construcció amb el marge dret, en aquest s’ubica el segon molí de Vinatea: el conegut com d’en Guiot, en terme municipal de Rossell. De planta quadrada, ha fet funcions de molí fariner, tèxtil i de petita central hidroelèctrica.
No haurem d’abandonar, però, la Sénia sense un imprescindible: la visita al camp d’aviació que l’exèrcit republicà va construir-hi durant la Guerra Civil espanyola. Cada any, al setembre, se celebra la Diada Commemorativa del Camp d’Aviació de la Sénia amb exhibició de vol inclosa.
En direcció a Sant Rafael del Riu, el molí de l’Hospital domina, des del marge dret, la planúria entapissada d’oliveres que es desplega a la riba oposada. El complex, en l’actualitat centrat en l’activitat hípica, encapçala l’estampa, amb la quadra, el corral i una capella dedicada a Sant Josep.
La carretera en direcció a Ulldecona traça una recta impecable paral·lela a aquest riu cada cop més escarit, quan no dessecat. El recorregut és saltat de molins, alguns d’ells d’origen medieval, i algun o altre pont mínim. Entre les instal·lacions farineres, el molí de Canet, el de la Roca o el de Castell.
Superats Sant Rafael del Riu i el Castell, Sant Joan del Pas —ho delata el topònim— és inequívocament un punt de travessa: sembla que en temps dels romans la Via Augusta hi creuava el riu a gual.
Aigües avall, el molí de l’Olivar, ja en terme municipal d’Ulldecona, dona nom també al característic pont. Es tracta d’una construcció de dos ulls, d’una asimetria evident: el petit compensa el desnivell entre ambdós marges, mentre que el principal salva les aigües fluvials. El viatger avesat a l’excursionisme haurà de saber que és ací on comença, o acaba, segons com es mire, el sender de gran recorregut GR-92, que recorre la totalitat de la costa catalana.
ULLDECONA, UN RETORN AL PASSAT
Ulldecona, i en concret la bassa de les Ventalles de la partida de la Foia, és final de trajecte de la Séquia Mare. La canalització inicia el seu viatge a lo Partidor, del qual ja hem parlat, i és testimoni d’un passat no sempre plaent. El sistema hidràulic, establert en època medieval, va perdurar fins a l’augment demogràfic i econòmic que es va produir a mitjan segle XVII. Aquesta situació va impulsar la creació de més séquies per a regadiu i per afavorir la instal·lació d’indústries. La nova realitat havia de provocar un trencament de l’acord de concòrdia del segle XIV i originar litigis judicials entre els municipis de la Sénia, Ulldecona i Alcanar fins ben entrat el segle XX. A mitjan segle XIX, el consistori ulldeconenc transferia la gestió de l’aigua de la séquia a la nova Comunitat de Regants d’Ulldecona, i el 1967 la construcció de l’embassament d’Ulldecona suposaria l’abandonament gradual de l’ús industrial de l’aigua, que passaria a ús exclusivament agrícola. A partir d’aquest moment, la Séquia Mare, que s’havia nodrit originàriament de l’assut del molí de Castell, captaria l’aigua de lo Partidor.
A banda del reg, Ulldecona desvela el seu passat amb un ampli ventall de patrimoni històric. Qui estiga recorrent el riu farà bé de detenir-s’hi; la vila mereix una passejada.
El període medieval ha deixat algunes mostres significatives, la més emblemàtica de les quals és el castell. El complex castrense, declarat Bé Cultural d’Interés Nacional, presideix la població des d’un turó situat a ponent. La seua situació estratègica ens parla del control de frontera entre territoris cristians i musulmans. El castell té els seus orígens en època andalusina, entre els segles VIII i IX, de la qual encara queden vestigis. El conjunt fortificat consta de dues torres i de l’antiga església, com també de les restes de muralla. Destaca la torre circular, del segle XII, que conserva merlets i espitlleres, i constitueix un mirador privilegiat sobre la plana rural. La segona torre, la de l’homenatge, data del segle XIII; és quadrada i allotjava les estances senyorials. L’església, d’època més moderna —segle XVI—, podria haver substituït una primitiva capella situada dins la torre principal.
De la mateixa època, al centre del poble trobareu la casa de la Comanda, un edifici senyorial bastit entre els segles XIV-XV. Com el seu nom indica, albergà la residència del comanador, alhora que fou seu administrativa. L’església de Sant Lluc, d’estil gòtic català, també al cor de la vila, sembla que va ser erigida sobre un edifici religiós anterior, del segle XIII, quan la població va abandonar el castell per assentar-se definitivament al pla.
Més recents són el convent dels Dominics, del segle XVIII, actual seu consistorial, i l’antic hostal de la vila, al carrer Major, que funcionà com a tal fins a la dècada dels seixanta del segle passat. Al mateix carrer, l’Orfeó Ulldeconenc trasllada el visitant a principis del segle XX, amb un exercici d’arquitectura noucentista, coetani del molí d’oli que Cèsar Martinell va projectar a les proximitats de l’estació ferroviària.
L’edifici de la Cooperativa Agrícola, funcionalista i sense gaire llicència ornamental, presenta una estructura de maó combinada amb una exquisida tria tipogràfica. El visitant no podrà abandonar Ulldecona sense dedicar un temps al patrimoni natural més preuat: les seues oliveres mil·lenàries, que configuren el conjunt més nombrós a Catalunya. S’hi han catalogat gairebé dos milers d’exemplars amb una edat d’entre mil i dos mil anys. La partida de l’Arion n’és un dels punts recomanats de visita. Està situat al vessant oriental de la serra Grossa, encarada al massís del Port. Allà, s’hi concentren al voltant d’uns 200 exemplars, entre els quals destaca l’eminent Farga de l’Arion, catalogat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya i l’olivera més antiga de la península Ibèrica: amb 8 metres de perímetre i 1.701 anys d’antiguitat, és indiscutiblement la reina del lloc. Dit en altres termes, es va plantar l’any 314 dC, durant el regnat de l’emperador Constantí I.