Per tots els racons del món se celebra la victòria de Joe Biden i, encara més, la derrota de Donald Trump. Amb tot, és una victòria amarga. Aquestes eleccions americanes de 2020 han deixat totes les costures del sistema electoral americà a la vista. No és el primer cop que ocorre. El vague i peculiar marc legal que regula els comicis presidencials ha manifestat en plenitud totes les seves contradiccions. Això ha causat que la tria del president dels Estats Units sigui, una vegada més, una furiosa batalla legal provocada pels buits i la facilitat amb la qual el frau electoral és possible a Amèrica.
Ofrenar la victòria dels comicis a Joe Biden ha estat una maniobra molt hàbil dels mitjans de comunicació. Ha estat una pràctica habitual de fa decennis. Encara les generacions més veteranes poden recordar la portada del Chicago Daily Tribune que atribuïa la victòria de les eleccions presidencials al republicà governador de Nova York, Thomas Dewey, en comptes del vencedor real, Harry Truman, 33è president dels Estats Units. Ens hem acostumat talment que els mitjans siguin els qui proclamen vencedors i perdedors a les eleccions que se’ns escapa l’autèntic funcionament dels mecanismes electorals americans.
Noves situacions, vells problemes: en les eleccions presidencials americanes la regulació dels comicis depèn d’una teranyina de diferents organismes, tant estatals com federals. La constitució estableix que els estats són sobirans per escollir els membres que els corresponen al col·legi electoral. Aquest organisme és el responsable final d’escollir el president dels Estats Units. Per bé que els mecanismes pels quals el col·legi electoral escull el nou president i vicepresident són clars gràcies a la 12a esmena de 1804, és responsabilitat dels estats de proveir la llista dels electors elegits en la seva circumscripció. En la teoria això significa que els estats podrien elegir, per mitjà del seu legislatiu, els electors que convingués. A la pràctica, aquesta prerrogativa generalment no s’exercia i els electors s’escollien per vot popular. Amb tot, fins al 1868, en plena reconstrucció després de la Guerra Civil Americana, la 14a esmena no es va fixar que, efectivament, els electors havien de ser escollits en eleccions per vot popular. Encara així, els estats gaudeixen d’un gran marge per definir com es vota i com s’escullen els electors del col·legi electoral. Això provoca, per exemple, les diferències en la manera de distribuir els electors als estats de Nebraska i Maine, els únics que no practiquen la filosofia del «winner-take-all».
Glòries del passat d’una nació jeffersionana de yeomen, el sistema electoral del col·legi electoral no solament ha envellit malament, sinó que tot l’entramat fonamental de confiances polítiques és ferment de corrupció i frau electorals. Aquest entramat de confiances electorals ja va començar a degenerar després d’una de les primeres eleccions conflictives, les de 1824. En aquelles eleccions, dues faccions del Partit Demòcrata-Republicà (que es dividiria en els propers 4 anys a causa del resultat de les eleccions) es van enfrontar per primer cop després del col·lapse del Partit Federalista. Andrew Jackson, demòcrata i el primer populista modern en un sistema liberal, va enfrontar-se al republicà John Quincy Adams. Les eleccions van ser marcades per una gran acritud i agror entre els dos candidats. El resultat electoral va ser inconclusiu i cap dels dos candidats va obtenir una majoria d’electors. Això va provocar que s’hagués d’organitzar unes eleccions contingents a la Cambra de Representats del Congrés, tal com marca la 12a esmena de 1804. Tot i que Jackson havia guanyat el vot popular, la Cambra va desempatar els comicis tot donant la presidència a Adams. El 1828 Jackson va aconseguir de derrotar confortablement Adams i ser escollit president. Jackson és el president americà més admirat per Trump i de qui emula el populisme.
A banda de les eleccions de 1824, possiblement les altres dues eleccions conflictives són les de 1876 i 2000. En ambdós casos, l’absoluta podridura del sistema electoral a les presidencials s’evidenciava de manera clamorosa. En les eleccions de 1876, el republicà Rutheford Hayes es va enfrontar al demòcrata Samuel Tilden. Com el 1824, Tilden va guanyar en vot popular, però va quedar un elector per sota de Hayes. Així i tot, Amèrica es trobava immersa en la reconstrucció i els estats van començar una sagnant pugna, que va durar mesos, en la qual cada estat enviava periòdicament una nova llista d’electors guanyadors a l’estat. L’espectre d’una nova guerra civil va aparèixer. A remolc de la profunda crisi econòmica desencadenada pel Pànic de 1873, el sistema victoriós dels republicans començava a fer fallida: els demòcrates ho van veure com una oportunitat per recapturar el poder als estats del sud i tornar a prendre el govern federal i la presidència. Entre novembre de 1876 i gener de 1877, el recompte de vots i llistes d’electors es va manipular tantes vegades que semblava que el conflicte civil era l’única opció. La situació semblava agreujar-se quan la comissió electoral del Congrés es va decantar per donar la victòria a Hayes. Si el demòcrata speaker de la Cambra, Samuel Randall, no hagués accedit a no endarrerir més el recompte de vots, el conflicte civil hauria esclatat sense cap mena de dubte. Randall va seguir els seus dictàmens ètics en contra del seu propi partit i va permetre que el recompte es pogués fer. Hayes va ser inaugurat 19è President dels Estats Units el 2 de març.
Espanya i els països europeus basats en la força de l’Estat, la uniformització nacional i el poder administratiu rarament poden entendre la laxitud i vaguetat del sistema polític Amèrica. No existeix cap document d’identitat. No hi ha cap cens electoral. No hi cap organisme electoral que coordini i harmonitzi les eleccions. Cada institució—ciutat, comtat, estat—poden establir les regulacions de vot (o no) que considerin oportunes. El resultat és que les eleccions americanes són una «anarquia tolerable»—o precàriament tolerable. Cada elecció americana és un desgavell monstruós, un ridícul infantil que palesa que els Estats Units basen la seva grandesa en les seves pròpies febleses. L’ordre, eficàcia i transparència de les eleccions europees contrasta amb unes eleccions que continuen basant-se en una confiança política i electoral que fa més d’un segle que és inexistent. Així, el frau electoral i les irregularitats són a l’ordre del dia en el sistema electoral americà. En són una part fonamental. Quan serveixen per mantenir els equilibris entre els dos partits dominants, ningú se n’ha de preocupar. Tampoc ha de preocupar el galimaties legal creat a finals del segle XIX per impedir que sorgís un tercer partit, concretament un partit socialista que va començar a mostrar un múscul electoral poderosíssim. En uns escassos 5 anys en el decenni de 1890, el partit socialista va passar de ser una força política a convertir-se en un partit residual i profundament perseguit.
Tots aquests casos culminen en la farsa electoral de l’any 2000. En aquells comicis que enfrontava Al Gore contra George W. Bush, els problemes de vot a l’estat de Florida van evidenciar la profunda disfunció electoral americana. Bush va acabar guanyant per un marge escassíssim de vots després que el Tribunal Suprem aturés tot recompte de vots. Els demòcrates van concedir la victòria a Bush, però ni els republicans de l’administració de Bush ni els demòcrates de la següent administració d’Obama van provar de canviar i reparar el sistema. Amb Trump no reconeixent els resultats del passat 3 de novembre de 2020, els Estats Units encaren una nova crisi electoral. Tant al 1824 com al 1876 es van prendre mesures i compromisos per evitar que es repetissin situacions perilloses. Tot i que ambdós partits s’han lucrat i es lucren de les mancances del sistema, avui hi ha menys voluntat de compromís que en les crisis electorals del segle XIX. Un exemple clar és el fet que en 20 anys de diferència les costures del sistema han estat exposades i ni republicans ni demòcrates han fet cap moviment per arreglar-ho
A aquestes alçades, amb Trump no reconeixent els resultats electorals que l’expulsen de la Casa Blanca, la situació als Estats Units es converteix en un enigma impenetrable. Els darrers moviments de canvi del secretari de defensa (amb tota l’administració en funcions!), les múltiples demandes legals en diversos estats clau, i l’anunci de mítings multitudinaris per mobilitzar l’electorat contribueixen a la polarització. La censura que la premsa ha efectuat contra Trump i els republicans ha volgut crear la impressió que la victòria era incontestable i definitiva. Com tot a Amèrica, les decisions es prenen molt ràpidament i tot canvia en qüestió d’hores. En escriure aquestes línies, la premsa americana començava a canviar el tractament informatiu de Trump en adonar-se que el president en funcions no té cap intenció d’abandonar el poder.
Una derrota tal semblava que havia de fer caure Trump d’una vegada. Aquests dies cap comentarista ni analista ha estat capaç d’apuntar que seria un canvi radical en el rumb de Trump el de reconèixer una derrota com aquesta. Hi ha prou precedents històrics d’eleccions conflictives en les quals els resultats no eren reconeguts o eren manipulats gràcies al sistèmic frau electoral americà. Tant li fa si hi ha hagut frau o no en aquestes eleccions presidencials de 2020: el relat que han creat els republicans romandrà inserit en l’imaginari i en la memòria històrica dels comicis. I continuarà essent l’enèsima constatació que el sistema electoral dels Estats Units requereix una reforma urgent per a la seva europeïtzació.
Veu amenaçadora és la de Trump aquests dies. És la veu disposada a fer implosionar el propi sistema que el beneficia per tal d’aferrar-se al poder. La pressa de Biden n’és l’exemple especular. Al mig, l’autèntica voluntat popular, la veritat, i la prosperitat d’una nació en són víctimes propiciatòries.