És a la vora del migdia i en l’horitzó es dibuixa, límpida, la serra de Crevillent. A la dreta, un camp de magraners; a l’esquerra, la via de tren entre Alacant i Múrcia s’amaga rere un palmeral. La piuladissa dels ocells es confon amb el brunzit del detector de metalls que l’arqueòleg Víctor Martínez duu incrustat al braç mentre camina en línia recta. L’aparell és una mena de crossa negra que en l’extrem s’obre un pam a cada costat. Aroa Miralles li segueix els passos amb un GPS a la mà. De sobte, el brunzit es fa més intens. Víctor mou l’aparell a dreta i esquerra per tractar de trobar el punt exacte. Ziiiiiiiiiiiiiiiic! Amb el punt identificat, comença a excavar amb una paleta a una profunditat d’uns 15 o 20 centímetres. No és fàcil, però, la cerca s’allarga uns quants minuts. Molts d’aquests avisos finalitzen sense recompensa. A voltes, pedres amb fragments metàl·lics donen pistes falses; en altres, l’objecte és tan xicotet o insignificant que és impossible detectar-lo. Al capdavall, açò és com buscar una agulla en un paller. Després d’uns minuts de cerca, però, apareix el casc d’una bala. Bingo! “Hem trobat de tot: moltes bales, taps metàl·lics, volanderes, material de construcció, maçoneria... I monedes de l’any 1937 amb l’efígie de la República!”.
Víctor i Aroa són dos dels membres de l’equip d’arqueòlegs que encapçala Felipe Mejías. Des del passat 23 d’octubre i durant dues setmanes, han dut a terme la primera investigació sobre el terreny dels vestigis del camp de concentració franquista d’Albatera. Es calcula que, entre els mesos d’abril i octubre de 1939, aquest camp situat al Baix Segura va arribar a concentrar 15.000 ànimes en unes condicions de vida pèssimes, sense pràcticament aigua i un menjar escassíssim. Un camp de l’horror per on van passar molts dirigents de la República, artistes, intel·lectuals d’esquerres, alcaldes... “No s’ha de passar per alt que Alacant fou un dels últims territoris que es va mantenir lleial a la República. Molts quadres de la República, soldats, famílies senceres es quedaren atrapats en el port d’Alacant, en una operació de rescat infructuosa”, recorda Felipe Mejías. Només l’Stanbrook aconseguí endur-se 2.683 persones. La resta es quedaren atrapades en aquella ratonera portuària. Els historiadors (sobre aquesta qüestió és imprescindible llegir Una presó amb vistes al mar: El drama del port d’Alacant, març de 1939, de l’Editorial 3i4) han calculat que s’hi concentraren 15.000 persones. Alguns, desesperats, es llevaren la vida. Molts altres, atrapats en aquell parany, van confiar en la pietat franquista. De pietat, però, n’hi hagué poca. Des del port, una part important foren traslladats al camp dels Ametllers i, després d’uns dies, a través de la línia ferroviària amb Múrcia, al camp d’Albatera, a poc més de 40 quilòmetres.
Avui, queda ben poc d’aquell espai. Només una xicoteta construcció de planta rectangular situada en un dels vèrtexs d’un camp, que, segons sembla, s’utilitzà de forn. Tota la resta fou arrasat, després que el règim ho declarara “zona devastada”. Les màquines es van ocupar de posar la primera capa d’oblit. Després, els terrenys, d’una extensió de 140 hectàrees, es reparcel·laren i es vengueren com a terres de cultiu als agricultors de la zona. Hi ha constància oral, en canvi, que en diversos moviments de terra van aparèixer restes humanes. Ara, una subvenció de 17.600 euros de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica permetrà dur a terme el primer estudi arqueològic sobre una d’aquelles parcel·les. L’objectiu és fer una prospecció intensiva d’aquesta parcel·la i tractar d’ubicar la fossa comuna que, molt probablement, hi ha en una de les seues vores. El terreny sondejat, una parcel·la de 200 x 700 metres representa només el 5% del total de la superfície del camp.
Trencar el silenci
Pot semblar poc, però no ho és pas. Perquè la del camp de concentració d’Albatera és una de les moltes històries que durant dècades van caure en l’amnèsia col·lectiva. Com les fosses de Paterna o els assassinats indiscriminats en les cunetes de molts camins i caminets. D’aquest camp de concentració no resta documentació escrita, ni tampoc fotogràfica. Potser perquè el desmantellament es va fer a correcuita, potser perquè el franquisme va preferir no deixar rastre d’aquella atrocitat. Simplement es va callar, es va fer el silenci. Només als anys 80 la CNT va col·locar un xicotet recordatori sobre el que allò havia estat.
Esther López Barceló, historiadora, ho coneix bé, això. Ella fou una de les persones que primer es va interessar per aquest indret, per recuperar la seua memòria. Alguns dels qui militaren en les files republicanes n’havien parlat en alguna ocasió. De la immundícia. De la fam. De la inhumanitat que es respirava entre les tanques d’aquell camp. “Junt a Francisco Martínez López i Julián Antonio Ramírez, tots membres de l’Associació de Memòria Històrica d’Alacant, vam viatjar a Albatera. Volíem preguntar a la gent si se’n recordaven, si n’havien sentit a parlar. Ningú no va badar boca”. Era l’any 2005; encara faltaven dos perquè el govern Zapatero aprovara la Llei de memòria històrica, una legislació insuficient, sí, però que almenys va obrir un debat fins aleshores silenciat. López Barceló i els seus col·legues no defalliren i continuaren tirant del fil, preguntant ací i allí. Fins que un dia entrevistaren el brigadista internacional Noel Mezquida. “Ens va explicar fil per randa l’horror que es vivia allí dins. Les seues filles al·lucinaven. Mai no els havia explicat res de tot això”.
El testimoni de Mezquida va fer-los encara més evident que calia continuar la cerca. Amb el vistiplau de l’Ajuntament de Sant Isidre (la pedania que es va independitzar el 1993 però on hi ha el conegut com “camp d’Albatera”), les associacions de memòria històrica d’Alacant, Oriola i Callosa del Segura organitzaren la I Jornada al voltant del camp de concentració d’Albatera. “La sorpresa fou que començaren a acudir republicans de tota la comarca i els voltants, cadascú amb la seua història sobre Albatera, que en molts casos havien callat durant dècades”, relata López Barceló. Allò fou l’any 2008. Des d’aleshores, anualment Sant Isidre ha acollit les jornades i ha fet més i més viva la història d’aquest indret. “A Sant Isidre sempre hem sabut de l’existència d’aquest indret, però la consciència sobre el significat d’aquest lloc ha canviat”, remarca Manuel Gil, l’alcalde socialista del municipi. Gil té esperances que els treballs que ara s’han encetat siguen el primer pas per a la ubicació, temps a venir, d’un centre d’interpretació.
Desnodrits i humiliats
Perquè això arribe a passar, però, encara falta molt. De moment, l’equip que encapçala Felipe Mejías ha estat treballant intensament per rastrejar una xicoteta part del que fou el camp. Ha aparegut molt de material de construcció. Perquè abans que un camp de concentració a Albatera hi hagué un camp de treball de la República. Fou construït el 1937, en plena Guerra Civil, com una mena de correccional per als sublevats que eren presos durant el conflicte bèl·lic. Les úniques fotos antigues que existeixen de l’indret corresponen a aquesta etapa. Allí, els presos desenvolupaven tasques agrícoles i de manteniment dels carrers, hi havia diversos tallers professionals i un servei d’infermeria. Es construïren barracons amb una capacitat per a 2.000 persones. El 28 de març, a tres dies de la proclamació de la victòria franquista, el camp de treball fou clausurat. “Per al franquisme va resultar molt senzill reutilitzar aquesta infraestructura —explica López Barceló—. Ara bé, les condicions per als interns eren completament diferents”. En lloc de dormir als barracots, es veien obligats a descansar al ras. Segons el relat d’alguns dels capturats allà (i que es poden consultar al documental Rojos, 20 historias de represión franquista), van arribar a estar tres dies sense poder beure. El primer mes, els van proveir només de cinc menjades. Fins i tot l’accés a les latrines el tenien vetat. Els 15.000 presos —tots homes— havien de fer les seues necessitats allà on podien. La insalubritat va esdevenir un problema greu. Famolencs, bruts, sense cap atenció sanitària, els reclusos més dèbils o de més edat no tardaven a caure malalts. “Les morts per malaltia són les que més incidència van tenir”, explica Felipe Mejías.
Morir engabiats
Fou el camp d’Albatera l’Auschwitz franquista, tal com el van batejar fa ja dues dècades? “No —respon, amb rotunditat Esther López—. Aquesta analogia no és correcta. Era un camp de concentració, no d’extermini”. Una altra cosa diferent és que les autoritats franquistes ignoraren completament les males condicions del lloc. Albatera fou sobretot un camp de classificació, on es tractava de comprovar la identitat de les persones i la seua actuació i participació durant la Guerra Civil. Personalitats com el rector Peset Aleixandre o el guerriller antifranquista Florián García o el poeta Marcos Ana van viure entre els filats d’Albatera. Aquest últim, de fet, aconseguí escapar del recinte. Persones que van sobreviure al captiveri van contar que cada pres tenia un número, de forma que si un d’ells es fugava, es procedia a afusellar el número anterior i posterior.
I és que si bé Albatera no fou un camp d’extermini, sí es va afusellar molts republicans. La falta de documentació impedeix saber-ne quants, però. Segons han recollit els historiadors dels testimonis orals, era habitual que grups de falangistes, vídues de nacionals i cacics procedents d’altres indrets acudiren a Albatera a la cerca d’enemics polítics. A voltes se’ls emportaven i els feien desaparèixer durant el camí. Altres, ni tan sols no havien de traspassar el filat i eren morts allà mateixa.
Els treballs de reparcel·lació i d’excavació de tanques a la dècada dels 50 van fer aflorar alguns d’aquells cossos. Braços, cames i, en una ocasió, un cap amb cabells. En les tasques de sondeig d’aquests últims dies, a nivell superficial, ha aparegut alguna falange. “Tot indica que almenys en aquesta parcel·la hi ha una fossa que estaria tot just al límit exterior del que fou el camp de concentració”, explica Felipe Mejías. Un georadar procedent de la Universitat de Cadís havia d’acabar de confirmar aquests dies la ubicació exacta d’aquesta fossa. “Un dels avantatges que té aquest terreny és que està molt poc contaminat; no s’han plantat arbres, només alfals i cotó. De fet, fa trenta anys que no s’havia llaurat”, explica Mejías. En cas de confirmar-se la ubicació de la fossa, aquest arqueòleg i el seu equip procedirien a la seua delimitació i s’obriria només a nivell superficial. I després? “Si es decidira procedir a les exhumacions, caldria una nova subvenció per dur endavant el projecte. Hi ha molt a fer encara, perquè el camp era molt més extens que només aquesta parcel·la. La meua intenció és presentar un projecte per als pròxims quatre anys. Si de veritat creiem en la memòria històrica i en la reparació, cal que les institucions s’hi impliquen i destinen fons”.
De l’època islàmica a la guerra civil
Felipe Mejías no tenia experiència prèvia en arqueologia de la Guerra Civil. Ara fa cinc anys, va començar a fer la seua tesi sobre patrons d’ocupació i explotació del territori en l’època islàmica andalusí a la zona d’Asp. El 2017, però, totes les universitats públiques valencianes, a l’empara de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica va crear la Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica, a la qual se li encomanà, entre altres qüestions, contribuir a la localització de fosses comunes en territori valencià, una tasca que a les comarques del sud estava ben verda. Mejías s’hi involucrà i va participar en la detecció de les fosses d’Oriola, Monòver, Albatera... El cas del camp de concentració d’Albatera l’atrapà. “Fins ara jo havia treballat en arqueologia medieval -explica-. Açò es completament diferent, perquè estem parlant d’uns successos que són relativament recents. Tot i que l’equip i jo treballem amb la màxima professionalitat, és impossible no acabar implicant-te emocionalment”.
