París, cap a 1912. El pintor i crític d’art Roger Fry —membre del prestigiós Grup de Bloomsbury— conserva a casa un antependi, una pintura pensada per situar davant de l’altar, d’estil clarament romànic, amb un Crist en l’ametlla central i la vida de Sant Martí resumida al seu voltant, en quatre escenes. L’escriptora Virginia Woolf, la més coneguda del Grup de Bloomsbury, escriuria més endavant una biografia de Fry i recordaria aquesta afició seva a adquirir obres romàniques.
En aquell moment, ningú no sabia d’on procedia exactament aquella obra. Els experts escriurien, el 1913, quan seria subhastada a Londres, que procedia de Catalunya, però no sabien d’on exactament. L’origen català era una conclusió lògica després d’estudiar les característiques de la pintura i la simbologia utilitzada.
Fa cinc anys, tot continuava igual. L’antependi de Sant Martí havia anat a parar a The Walters Art Museum de Baltimore (Maryland, Estats Units), perquè Henry Walters la va comprar en aquella subhasta de Londres. En aquell museu aquesta pintura sobre fusta d’un metre d’alt per un metre i mig d’ample és una de les més emblemàtiques de les sales d’art medieval i gòtic.
Arreu del món era una obra coneguda pels especialistes en romànic i molts historiadors de l’art, un dels nombrosos antependis catalans que corren pel món. N’hi ha 66 d’identificats i deu estan en museus estrangers.
Els historiadors que l’havien estudiat insistien que la pintura tenia una data ben visible, 1250, i un text “de lectura impossible”. I aquest “impossible” arriba a oïdes de dos paleògrafs de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el catedràtic Jesús Alturo i la investigadora postdoctoral Tània Alaix, que fa temps que treballen conjuntament en els textos il·legibles d’algunes obres d’art. Primer van analitzar el baldaquí de Ribes, una peça important del taller de Ripoll. N’aconsegueixen recuperar el text, que no es podia llegir, i ajuden d’aquesta manera a esbrinar-ne la data, l’origen i el seu significat. Després repeteixen l’operació amb l’antependi de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) i les pintures murals de Polinyà (Vallès occidental).
“Després —confessa Alturo— va caure a les nostres mans aquest antependi de Baltimore i ens va picar la curiositat perquè els historiadors que se n’havien ocupat amb anterioritat afirmaven que la part de sota —on es veu un text que s’ha esborrat— era ‘de lectura impossible’. Això ja se’ns plantejava com un repte”. Totes aquestes investigacions —Ribes, Sant Joan de les Abadesses o Polinyà— són ara capítols del llibre L’antependi de Sant Martí de Lleida a Baltimore i altres obres de l’art medieval català (Museu de Lleida, 2020).
Les lletres sota la lupa
Normalment els paleògrafs estudien l’escriptura de manuscrits medievals, però les obres d’art també porten inscripcions i ells disposen de coneixements per recuperar els textos que el temps sembla haver condemnat a perpetuïtat.
El 2016, comencen a treballar el text inferior desaparegut de l’antependi. Demanen al museu de Baltimore una imatge a gran resolució. Els hi faciliten sense problemes. L’estudi de les lletres és feixuc. Alturo i Alaix el resumeixen molt al seu llibre: “Si analitzem amb cura les restes de lletres visibles, hom constata amb seguretat el traç travesser d’una T, precedida pel vèrtex d’una lletra amb asta que, en tractar-se presumiblement d’una vocal, ha d’ésser una I; uns espais després es veu una M, i al final de la línia sembla endevinar-s’hi el segon i tercer traç d’una N, seguida d’una D”.
Finalment, Alturo i Alaix refan la frase FECIT ME MAGISTER RAIMND: “M’ha fet el mestre Ramon”. Diu RAIMND i no RAIMUNDUS perquè els noms s’acostumen a escurçar de la mateixa manera que al llibre (filacteri) que Crist té a les mans en aquest antependi, les lletres IhS DNS volen dir Iesus Dominus (cal tenir en compte que h es llegeix e perquè és la lletra grega eta).
L’estudi, explica Alturo, els va permetre distingir dos tipus de lletra en la mateixa obra: “L’autor que ha fet la inscripció de baix, amb caràcters molt rudes, no és el mateix que ha fet les lletres del filacteri o les que identifiquen els evangelistes, que són elegants, pròpies d’un professional. Les de baix semblen una restauració grollera”.
Però, sobretot, la correcta lectura de la inscripció obre la porta a investigar la identitat de Ramon (Raimundus), una cosa extraordinària en els artistes de l’època. “Sobre els antependis catalans tenim notícia del nom de dos altres pintors d’antependis. Un era Alexandre i l’altre, Joan. Però a banda d’això no sabem res, ni d’on veníem ni on anaven”.
Per saber més coses del pintor Ramon, calia resseguir totes les pistes. “Aquest antependi —explica Alturo— està fet amb una tècnica especial que és l’estucat. Aquests antependis de fusta volien donar una aparença d’orfebreria —que seria l’opció més cara per a fer un antependi— i, per aparentar un relleu, de vegades feien un estucat”. Però no a tot arreu es feien estucats. “Aquest costum d’estucar els antependis és pròpia de Lleida i les comarques veïnes. Per tant, teníem situat un pintor anomenat Ramon a Lleida”.
Tot apunta a l’església romànica de Sant Martí, al centre històric de Lleida, que ja existia al segle XIII. “Aquest antependi és de naturalesa hagiogràfica. Els antependis, quan parlen de la vida d’un sant o d’una verge, eren destinats a una església consagrada a aquell sant. No posaven un antependi de Sant Martí en una església consagrada a Sant Llorenç. Doncs justament en aquella època, a Lleida ja hi havia l’església de Sant Martí i és lògic pensar que aquest antependi fos d’aquesta església”.
En el pas següent, Alturo i Alaix van examinar la documentació de Lleida de mitjans del segle XIII per localitzar en Ramon. Així van trobar “una documentació de l’antic monestir d’Alguaire (Segrià) de 1261: una donació d’un camp d’olivers que fa una senyora al seu germà i entre els signataris que donen testimoni d’aquest acte de donació hi ha un RAIMUNDUS PINTOR, Ramon pintor”.
Els paleògrafs de la UAB consideren que és seria molt estrany que fos una coincidència. “És clar —reconeix Alturo— que a Lleida hi havia altres pintors en aquell moment —perquè s’estava acabant la Seu de Lleida i hi havia feina—, però sabem el nom d’altres dos i cap d’ells es diu Ramon. Aleshores és força probable que aquest Ramon sigui el pintor que fes l’antependi de Sant Martí”.
Un altre detall reforça la teoria que Raimundus sigui l’autor. Pocs anys després, apareixen obres d’un pintor anomenat Ramon al Rosselló i tampoc no sembla una coincidència. Jesús Alturo destaca que “hi ha un historiador que, estilísticament, ha posat en relació les característiques formals d’aquest antependi amb els que són típics del Rosselló”. Ja l’any 1951, l’investigador Marcel Durliat a l’estudi L’atelier de Maître Alexandre en Roussillon et en Cerdagne (‘El taller del Mestre Alexandre al Rosselló i la Cerdanya’) havia indicat que, a començament del segle XIII, va arribar a Catalunya, a través del Rosselló, un estil influït per l’art bizantí, un estil les característiques del qual també es poden apreciar en l’antependi de Sant Martí.
És impossible saber del cert si Ramon era lleidatà i treballava puntualment al Rosselló o era rossellonès i havia anat a treballar temporalment a Lleida. Ni tan sols es pot descartar que fos originari d’un altre lloc. Però Alturo i Alaix creuen que tantes coincidències només fan que confirmar l’autoria de Ramon pintor, si es té en compte que està provada la gran mobilitat dels artistes a l’època medieval. “La gent —recorda Tània Alaix— no ho sap, però a l’edat mitjana es viatjava molt, moltíssim”. Jesús Alturo creu que aquesta mobilitat tenia raons professionals i comunicatives: “En aquell moment, tots els artistes i les persones cultes viatjaven per tot arreu, perquè es podien entendre en llatí, que era la llengua de cultura. Aquests artistes es traslladaven per feina d’una banda a una altra en funció de les catedrals que estaven en construcció. Quan acabaven a un lloc, començaven a un altre”.
Fa dos anys, tot aprofitant que havien estat convidats a la Universitat de Yale (EUA) per fer una conferència al Congrés del Comitè Internacional de Paleografia Llatina, Alturo i Alaix van visitar The Walters Art Museum de Baltimore. “Vam aprofitar per escapar-nos i poder veure i llegir la inscripció en l’antependi original. Els americans estan molt contents de poder conèixer amb més profunditat peces com aquestes”. La pròxima primavera la revista del museu publicarà la investigació d’Alturo i Alaix i totes les seves descobertes sobre el Sant Martí. Perquè Alaix i Alturo també han fet aportacions importants per reinterpretar la iconografia de l’antependi i el seu significat.
Les innovacions de l’antependi
La primera escena de l’antependi és comuna a totes les representacions de la vida de Sant Martí de Tours. És la que explica un fet —dir-li miracle seria excessiu— que simbolitza el sant com un home caritatiu. Es produeix en ple hivern, a les portes de la ciutat fortificada d’Amiens, quan Martí, llavors soldat romà al servei de l’emperador Arrià, és a punt d’entrar-hi. Fora muralles Martí es troba amb un pobre, pràcticament despullat, que li demana almoina. El soldat talla amb la seva espasa la capa vermella, típica del seu uniforme, i li dona al captaire perquè es pugui cobrir (si no li dona la capa sencera és perquè és propietat de l’exèrcit i no ho pot fer).
La primera escena de l’antependi representa exactament aquesta història. Però la segona escena ja no és tan fidel a la iconografia dominant. “La segona escena és la que s’anomena Visio Christi—explica Alturo— i és el moment que Crist s’apareix a Sant Martí, en somnis, quan és al llit, de nit. Però en aquest antependi, Sant Martí no és al llit. Aquí Déu se li apareix immediatament després que ell li doni la capa al pobre”. Surt, fins i tot, el cavall de l’escena anterior i, per tant, el situem, encara, a l’entrada d’Amiens. “Curiosament —assenyala Alturo—, Crist no apareix vestit amb la capa del pobre, que normalment escenifica que allò que ha fet Sant Martí al pobre li ho ha fet a Crist mateix. Aquí, Crist apareix vestint Sant Martí amb la seva pròpia túnica, la túnica de Déu”. Déu es representava en aquesta època amb l’anomenada túnica celestial, que es representava amb tres punts en triangle. En aquest cas, doncs, “Crist ha vestit Sant Martí amb la túnica celestial com a premi per una obra caritativa”.
// THE WALTERS ART MUSEUM
En canvi, la imatge central de Crist, la que apareix a la màndorla central de l’antependi, apareix amb la túnica vermella, la mateixa que Sant Martí ha donat al pobre. Segons Alturo “això vol dir que aquest acte de caritat té un valor extraordinari i serveix per vestir el mateix Déu, no d’una forma puntual en un moment concret sinó d’una manera perdurable, perquè és la que duu en el seu tro de glòria. Així se subratlla molt més el gran valor de les obres de caritat”.
Aquesta conclusió i d’altres sobre la iconografia del Sant Martí de Lleida ha dut a Alturo i Alaix a teoritzar sobre una doble autoria d’aquest frontal d’altar, la intel·lectual i l’artística. “La persona que va idear tot aquest programa iconogràfic —conclou Alturo— era molt culta i tenia criteri propi. No explica la història de la mateixa manera que sempre s’havia explicat, sinó que en fa una interpretació personal i més profunda des del punt de vista teològic. Havia de ser una persona culta que no té perquè coincidir amb el pintor. El pintor és un artista de mèrit, com es veu en aquesta peça, però es limitava a pintar el que un altre li deia”. Tània Alaix recorda que “l’originalitat de l’artista és una qüestió que apareixerà més tard, a l’època moderna”, però no era una preocupació dels pintors medievals.
Els investigadors opinen que aquesta iconografia l’hauria ideat probablement el mateix rector de Sant Martí de Lleida. Desgraciadament, no han pogut identificar-lo perquè el rectorologi —el llistat de rectors— de la parròquia Sant Martí que ens ha arribat comença el 1348, cent anys després.
// THE WALTERS ART MUSEUM
Els lladres de l’antependi
La identificació de l’església de Sant Martí de Lleida com el lloc original on estava ubicat l’antependi ha permès a Alturo i Alaix una altra hipòtesi que explica l’arribada de Sant Martí a terres franceses. Segons el catedràtic de paleografia, “l’església de Sant Martí de Lleida, en temps de la Guerra dels Segadors, va ser utilitzada per les tropes franceses per pernoctar-hi. Representa que els francesos van venir a ajudar-nos contra el règim d’Espanya però no deixaven de ser tropa. I hi ha testimonis recollits per Josep Lladonosa que aquestes tropes van cometre robatoris i totes les maleses que van poder per les esglésies de Lleida. És molt possible que, igual que van agafar altres objectes sagrats, també s’emportessin l’antependi”.
Això explicaria que el 1913 l’antependi es trobés a París, on el compraria en Roger Fry, que el portaria després a Londres, on seria subhastat i comprat pel col·leccionista que se l’enduria a Baltimore.