Les eleccions nord-americanes d’enguany han posat de bell de nou d’actualitat l’anomenat Col·legi Electoral, format per 538 membres, que és l’òrgan constitucional que de bon de veres tria directament el president del país cada quatre anys, mentre que els ciutadans el que elegeixen a través del seu vot són els electors que fan part d'aquesta peculiar institució.
El Col·legi Electoral. Per què es va adoptar aquest sistema indirecte d’elecció presidencial? Segons explica la CNN la raó cal cercar-la en l’origen del país. En el moment de la Convenció Constitucional de 1787 –Filadèlfia, 14 de maig– 17 de setembre d’aquell any -, que havia de confeccionar tot l’entramat institucional de la primera democràcia moderna del món, els representants dels diferents territoris es van trobar davant de tres problemes molt seriosos.
Per una banda les elits polítiques del nou país tenien un problema moral: no volien caure en el despotisme il·lustrat del segle XVIII europeu -ja se sap: tot per al poble però sense el poble – però al mateix temps pretenien assegurar-se que la democràcia que volien implementar com a sistema de govern, que contrastava amb les monarquies absolutes europees, permetés l’elecció dels homes més adients i no de persones inadequades que poguessin ser elevades a les altes instàncies fruit del vot d’electors d’escassa o nul·la formació i informació. En segon lloc -sempre seguint amb el que exposa la CNN– existia el dilema de com equilibrar el poder representatiu de cada territori -els futurs estats- per evitar que els més poblats fossin els que decidissin a la pràctica el tàndem que dirigiria la nació recent nascuda, si és que s’optava, com demanaven alguns, per l’elecció directe per part dels ciutadans del president i del vicepresident. I tercer problema, directament relacionat amb el segon: els representants del territoris del sud exigien que els esclaus fossin comptabilitzats a l’hora d’atorgar el nombre d’escons de cada estat en el poder legislatiu i, també i en consonància, a l’hora d’elegir el president i vicepresident.
Davant de tan espinoses qüestions la fórmula de compromís que totes les opinions de la classe política consistí en crear un ens d’elecció indirecta per conhortar tots els interessos en joc. Així va néixer el Col·legi Electoral.
El compromís es basà en que cada estat elegiria un nombre de membres del Col·legi en funció de la seva població. Però, a més, en els territoris del sud es ponderaria la població negra esclava. Alerta: no és que se’ls volgués considerar ciutadans i que per tant tinguessin dret a vot, que per suposat a ningú se li passava pel cap. Sinó que el que es volia era que fossin considerats a l’hora de comptar el nombre d’efectius demogràfics de cada estat i, per tant, per determinar el nombre d’electors del Col·legi i el nombre de membres electes a la Cambra de Representants -que forma, juntament amb el Senat, el Congrés o poder legislatiu – que correspondria a cada un dels futurs estats.
L’acord es va anomenar el «Compromís de tres cinquenes parts» o Three-Fiths Compromise, segons el qual els estats esclavistes tindrien una sobre representació d’un terç més d’escons a la Cambra de Representants i un terç més d’electors als Col·legi Electorals del que els correspondria si només es comptés la població lliure respectiva -en realitat, cal precisar, la ciutadania quedava reduïda als homes – considerant a cada esclau com a tres cinquenes part d’un ciutadà lliure, a estrictes efectes de comptabilitzar la representació en escons de l’estat a les dues institucions esmentades.
Per suposat al llarg de la història del país les lleis han canviat i les institucions s’han adaptat. Per exemple, l’abolició de l’esclavitud (1863) alterà el sistema de representació, almenys en teoria (a la pràctica se seguí impedint durant moltes dècades la plena representació dels negres). Però l’essència segueix essent la mateixa: la Cambra de Representants està formada per membres elegits per cada estat de forma proporcional a la seva població, actualment són 435 escons, el Senat és la representació paritària dels estats, que aporten dos membres cada un -100 en total- i el Col·legi Electoral té tants de membres con les dues cambres juntes a més de tres addicionals pel Districte de Columbia, o sigui 538, essent la majoria absoluta 270.
Cada estat tria almenys tres membres del Col·legi. El més poblat i que més escons hi té és Califòrnia, amb 55 d'aquest compromissaris anomenats electors (52 congressistes i 2 senadors), mentre que els de menys població –Alaska, Delaware, Montana, Dakota del Nord, Vermont i Wyoming– hi aporten tres escons (1 congressista i dos senadors) igual que el Districte de Columbia.
Cada estat organitza l’elecció dels respectius electors que enviarà al Col·legi com creu oportú. Per exemple, no tots consideren un mandat imperatiu que els respectius electors votin al candidat que en el seu estat ha resultat guanyador en vots populars. Ho exigeixen trenta-tres estats i el Districte de Columbia, però no la resta dels estats, que són setze. En teoria, per tant, queda oberta la possibilitat que els electors no elegeixin a qui ha assolit els 270 compromissaris que donen la majoria del Col·legi Electoral. Sovint passa que hi hagi «electors infidels», tal i com són coneguts els que no segueixen el mandat del vot popular: el 2016 ho foren set –cinc demòcrates i dos republicans– però no afectaren el resultat global. Val a dir que al respecte la Cort Suprema del país dictaminà per unanimitat -el juliol passat – que és constitucional que els estats exigeixin, si així ho volen fer, el mandat imperatiu. O sigui, poden fer-ho però no és obligatori. Per tant els setze que mantenen la llibertat de vot dels electors ho podran seguir permetent. Podria passar enguany que hi hagué suficients «electors infidels» com perquè afectés l’elecció presidencial? Doncs en teoria sí.
En aquests moments, com s’ha dit, el nombre total d’electors del Col·legi és de 538 i aquest nombre només es pot alterar quan canviï també el nombre d’escons de la Cambra de Representants o, si un cas, amb una addenda constitucional. Si no, l’únic canvi que es pot fer és la distribució d'escons per estat en funció dels canvis de població: cada deu anys es revisen els censos demogràfics i si cal fer canvis en l'elecció. Ara bé, és important ressenyat que al marge de la població cap estat, per petit que sigui, pot quedar sense representació en el Col.legi, la Cambra i el Senat.
Les persones que es convertiran en els electors del Col·legi són designades en els mesos anteriors a cada elecció presidencial. Els estats tenen la potestat de determinar la fórmula d’elecció d'aquest compromissaris. En alguns cas són elegits pels partits polític de cada circumscripció i en d’altres es trien per part dels ciutadans -el mateix dia de l’elecció presidencial que, a més, també inclou la renovació de la Cambra de Representants, en molts d’estats referèndums locals, elecció de càrrecs també locals... - i solen ser en tots els casos persones de rellevància política, com legisladors estatals, càrrecs locals o orgànics d’un partit o d’un altre en la circumscripció estatal...
Després de les eleccions, els electors es reuneixen en el respectiu estat «el primer dilluns després del segon dimecres de desembre», data que enguany serà el 14 de desembre, per triar de forma separada les persones que ocuparan la presidència i la vicepresidència.
En el cas d’un empat entre els electors a l’hora d’elegir el president i el vicepresident, o bé si cap dels candidats obté majoria absoluta, aleshores l’elecció presidencial passa a la Cambra de Representants, on hi voten els escons de cada estat agrupats en una sola unitat -un estat, un vot. No està fixat constitucionalment com es determina el sentit del vot conjunt dels congressistes d’un mateix estat. D’acord amb la interpretació jurídica majoritària, que The New York Times explicava el passat dimarts , es faria per majoria simple i cas d’empat l’estat en qüestió perdria l'opció de vot per a la presidència. Es requeririen de 26 vots d’estats per assolir la presidència. En el cas de la vicepresidència seria elegida pel Senat. I si ni així es pot elegir els dos càrrecs perquè hi hagués un empat rere l’altre i el termini s’esgotés i s’arribés al 20 de gener? Aleshores, segons la CNN, en teoria el vicepresident ocuparia la presidència. Però no cal descartar que,tal i com recordava el New York Times, davant d’un escenari tan extrem, «qualsevol interpretació o dubte al respecte (de les parts del complicat procés) podria acabar davant la Cort Suprema» i, mentrestant, si arriba el 20 de gener sense una decisió judicial, qui ocupés la presidència de la Cambra de Representants seria qui ocuparia la presidència federal de forma interina.
El sistema té detractors i defensors des de gairebé el mateix moment en que es va decidir implantar-lo. Actualment no poques veus el critiquen perquè permet que el guanyador en vots populars perdi la presidència -com va passar el 2016, 2000,1888, 1876 i 1824 –, però tampoc falten els que creuen que és una bona manera de mantenir el delicat equilibri entre la representació en funció de la població i la salvaguarda de la capacitat de decisió dels estat menys poblats que, si s’elegís el president de manera directa, no pintarien gairebé res. I també n’hi ha que troben que si es canviés el sistema del Col·legi Electoral i s'implementés l’elecció directa el que passaria, tal i com ha dit qui va ser governador republicà de Maine entre 2011 i 2019, Paul LePage, «seria que els blancs no tindríem res a dir» en l’elecció presidencial, davant la força demogràfica combinada de les minories negra i llatina, que en els Estats Units, cal recordar, no són formalment considerades com a blanques.