Antonio Damasio, el millor divulgador actual sobre qüestions de neurologia i comportament humà, ha dedicat moltes pàgines a explicar el paper de les emocions i de la col·laboració en el desenvolupament de la racionalitat humana. Un dels seus camps de treball més significatius és el de l’educació de les emocions, que servirien de ben poc sense una complexa elaboració social. En diversos llibres (En busca de Spinoza, Sentir lo que sucede, Y el cerebro creó al hombre) ha explicat que, a parer seu, les emocions poden tenir una base biològica, però són bàsicament adquirides i construïdes socialment. Molt en resum, segons la seva teoria, si les experiències personals no s’associen a patrons que la ment pugui reconèixer, les conseqüències poden arribar a ser emocionalment devastadores perquè els individus no disposen de criteris que els serveixin per organitzar les respostes a reptes socials complexos.
Anticipem emocionalment les respostes a determinades conductes perquè tenim interioritzats els criteris que ens permeten actuar d’una determinada manera. Aprenem a marcar determinades situacions com a alarmes o com a incentius perquè disposem d’experiències prèvies i perquè l’anticipació és evolutivament positiva. L’experiència guarda la vinya i els exemplars de qualsevol espècie que són més conservadors també són els qui més possibilitats tenen de trametre els seus gens a la posteritat.
Una emoció, diu Damasio, ha d’acomplir la seva tasca, que és produir una acció. Però quan un nen no percep criteris clars, tampoc sap com orientar-se. Per això no creu en l’espontaneïtat dels infants ni els moviments de masses. Sense mapes mentals més o menys estables –i sense una educació que posi l’accent en la continuïtat i no en l’espontaneïtat– difícilment es pot aconseguir una acció reeixida.
Les emocions no són dolentes, més aviat al contrari. Però el que és resulta sinistre és no controlar-les. Quan no s’aprèn a controlar les emocions negatives, la ràbia, la por o el pànic s’apoderen dels individus i el que es por esperar és... un caos. I quan es produeix una sobrecàrrega emocional, senzillament els individus peten. Cosa que s’ha pogut veure confirmada tant en les crisis borsàries com, ara mateix, en la resposta la pandèmia. El món independentista faria molt bé llegint Damasio.
De Darwin a E.O. Wilson s’ha insistit sovint en la importància de la col·laboració per a l’evolució, però potser no s’ha remarcat tant com caldria en què tan sols en un cas existeixen “col·laboradors masoquistes” (val a dir, disposats a morir en favor d’un altre). Només quan l’individu sap que morirà faci el que faci, opta per l’heroisme. Per això hi ha tan pocs herois i se’ls fan monuments. Massa líders polítics creuen ingènuament ―i sense distinció d’ideologies― que “els seus” els seran fidels fins al sacrifici i obliden una obvietat: cal repartir els beneficis de la cooperació i si vols tenir amics, cal recompensar-los. Si cacem junts, però jo no rebo cap tros de carn mínimament bo, senzillament deixaré de col·laborar. I en moments de poca caça aquesta norma és encara més significativa.
Les emocions no són una boleta de vidre per anunciar el futur, però el polític que sap treballar-les provoca un daltabaix que acaba arrossegant-lo. No serveix de res apel·lar a l’empatia (ara en diuen ubuntu) quan estàs fotut si no has estat empàtic quan tenies poder. Shakespeare va escriure molt sobre el tema, però sembla que alguns líders polítics l’han llegit poc. Fer propostes contradictòries i no ser transparent en la gestió, acaba amb els nervis de la gent, per més bona fe que s’hi vulgui posar. Aplicat a la situació política actual ―i a la frustració “postprocés”―, convindria ser conscients que la pandèmia, l’atur creixent i la desmotivació dels joves obren el camp a l’extrema dreta, perquè buscar respostes senzilles a problemes complexos és una temptació perfectament humana.
La sensació que “els polítics”, com a ens corporatiu, estan deixant morir la gent o portant-la a misèria amb les mesures econòmiques per controlar la pandèmia està cada vegada més arrelada. Com va explicar Spinoza (i Damasio és un spinozista) la preservació del propi jo és la primera regla dels individus. En la mesura que creix la sensació que els polítics, els professors universitaris o l’ibex només miren per a ells i per a ningú més, la situació es farà complexa. Trametre que no creus en el que fas és destructiu sempre i més encara en política. Afegiu-hi, a més, el desgavell de la manca de col·laboració entre els mateixos autoproclamats líders, una situació que l’independentisme català està vivint en carn pròpia.
Què caldria fer en una situació com l’actual? Explica Damasio que hi ha un cuc, "C. elegans", que posseeix exactament 302 neurones (els humans en tenen milers de milions), però les sap fer funcionar. Quan aquest animalet hermafrodita està de bon any i té prou menjar, campa per la seva banda i menja separat del grup. Però si van mal dades, l’aliment justeja o flairen alguna olor pestilent els “C elegants” saben que hi haurà problemes. Viure una existència de cuc significa saber flairar els canvis. Per això en les maltempsades es reuneixen en llocs concrets, mengen junts i, pel que pugui passar, comparteixen l’aliment. On es demostra que hi ha cucs més llestos que els polítics nostrats, que malgrat rebre tots junts la repressió s’entesten a respondre-hi per separat.