Dotar el referèndum de l’1 d’octubre de garanties. Aquest era l’objectiu de la Sindicatura Electoral, un òrgan nomenat pel Parlament de Catalunya a través de la Llei de referèndum, aprovada als plens històrics dels dies 6 i 7 de setembre de 2017. Els dies 4 i 5 de novembre d’enguany estava previst —la pandèmia ho va ajornar sine die— que un jutjat penal de primera instància s’encarregara de jutjar els cinc membres de la Sindicatura. Concretament, els d’àmbit nacional, atès que els de demarcació territorial —en total 15, tres per cadascuna de les cinc demarcacions establertes— no han estat assenyalats per la Fiscalia. El ministeri públic acusa Marta Alsina, Marc Marsal, Jordi Matas Dalmases, Josep Pagès i Tània Verge d’haver comès usurpació de funcions i desobediència. I els demana, contra cadascun d’ells, dos anys i nou mesos de presó o, alternativament, inhabilitació i multa. Finalment, la vista se celebra aquest dimecres 3 de març.
Però, en què es basa la Fiscalia per fer aquestes acusacions? Com es defensaran els encausats? Quines eren les seues funcions i, sobretot, per què consideren que aquest assenyalament no s’ajusta a dret?
Jordi Matas i Dalmases (Barcelona, 1962) és catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Ell mateix presidia la Sindicatura Electoral de l’1 d’octubre, que tenia la funció de “vetllar per la transparència i l’objectivitat del referèndum”, a més “d’assegurar que es complien totes les garanties dels drets de participació”. Aquestes funcions, en tot procés electoral, són encarregades a acadèmics i a especialistes en aquests actes quotidians en tot sistema democràtic. Juristes i politòlegs són els qui integren les sindicatures, tal com ocorria amb la de l’1 d’octubre.
“És molt habitual, en democràcia, que les institucions convidin professorat universitari a participar dels processos polítics que habitualment estudiem”. Són paraules de Tània Verge (Reus, Baix Camp, 1978), professora agregada de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra i membre, també, de la Sindicatura nacional de l’1-O. Preguntada per com es vetlla per les garanties d’un referèndum, Verge explica que les votacions són organitzades per una administració electoral i les comissions electorals vetllen “pel bon funcionament de les eleccions”, tot evitant “biaixos” i garantint “la imparcialitat en la publicitat institucional, que les paperetes compleixin un estàndard adequat, la transparència, l’accessibilitat...”.
Però el Tribunal Constitucional (TC) es va interposar. En un escrit acusatori, considerava la Sindicatura “l’òrgan nuclear del referèndum”, i va amenaçar els membres de la Sindicatura nacional amb multes de 12.000 euros diaris per a cadascun d’ells si no abandonaven la funció encomanada pel Parlament de Catalunya. Els 15 síndics de demarcació estaven amenaçats amb multes de 6.000 euros diaris per persona.
“La interpretació que fem d’això és que ens donaven molt de protagonisme”, diu Matas Dalmases. “És indiscutible que la Sindicatura era un òrgan clau per vetllar per les garanties i l’objectivitat del referèndum”. Segons el catedràtic, “el TC va justificar, per primera vegada en la història del Tribunal, l’aplicació de l’article 92 de la seva Llei orgànica, que és el que permet amenaçar amb sancions aquells que no compleixin les seves disposicions. Es tracta d’una capacitat que té aquest Tribunal arran de la reforma de la Llei orgànica el 2015, que no s’ha fet en cap altre lloc d’Europa i que permet sancionar econòmicament persones que no compleixin les disposicions del Tribunal”. L’article esmentat fixa un topall màxim de 30.000 euros diaris de multa diària. Davant aquell escenari, que es va donar a pocs dies del referèndum, el Govern català va demanar els síndics que abandonaren el seu càrrec, cosa que van acabar fent. I cosa que fa, segons ells, encara més inversemblant l’acusació de desobediència per part de la Fiscalia. Alhora, els encausats denuncien que aquelles amenaces de multa només tenien l’objectiu d’arruïnar-los. “El TC no tenia cap voluntat de sancionar persones de manera proporcional”, denuncia Matas Dalmases.
Les acusacions
En aquell mateix moment en què el TC entrava en escena, la Fiscalia presentava una querella criminal contra la Sindicatura, en què els acusava de desobediència, usurpació de funcions i malversació. Aquesta darrera acusació finalment va caure. “El pressupost d’un procés electoral el té l’Administració, que és la que compra urnes i paperetes, i vetlla per la seguretat dels col·legis electorals”, explica Tània Verge, qui matisa que “els òrgans supervisors no gestionen els pressupostos”. “Fins i tot van intentar esbrinar si els nostres cafès els havia pagat la Generalitat de Catalunya o si ens havien pagat els taxis, cosa totalment absurda: en lloc de tenir uns fets i denunciar-los, la Fiscalia buscava aquells fets, posant en evidència la seva voluntat incriminatòria”. Aquestes últimes paraules són de Josep Pagès (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1972), professor associat de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre, també, de la Sindicatura nacional de l’1-O, qui també discrepa de les acusacions que la Fiscalia encara manté.
Concretament, Pagès especifica que la Fiscalia els acusa del delicte de desobediència previst a l’article 156 del Codi penal, que implica nou mesos de presó i que correspon a una desobediència exercida des de l’autoritat. Alternativament, la Fiscalia, explica el professor, també els imputa el delicte previst en l’article 410, “desobediència de particulars”. “Fan dues alternatives per, si es demostra que no érem autoritat, acusar-nos d’un altre delicte de desobediència, cosa que evidencia la voluntat de la Fiscalia d’incriminar-nos com sigui amb una doble acusació. És com disparar sense saber cap on apunten”.
Pel que fa a la usurpació de funcions, el ministeri públic considera que la Sindicatura estava fent el paper que havia de fer la Junta Electoral espanyola, tot i que els imputats tenen clar que ells obeïen la Llei de referèndum, “que establia aquesta Sindicatura en un moment específic i amb un termini establert”, explica Tània Verge. Matas Dalmases considera que l’acusació per usurpació de funcions és “un disbarat monumental des del punt de vista penal”, atès que “davant una llei que t’encarrega unes funcions determinades, si aquestes són exercides, això no vol dir usurpar, sinó complir les funcions que t’encomana una llei”. Alternativament a la demanda de pena de presó esmentada de dos anys i nou mesos, l’acusació demana inhabilitació per exercir càrrecs públics i multes de vora 6.000 euros contra els encausats.
Els suports internacionals
Pot semblar paradoxal, però no ho és. Els membres de la Sindicatura van rebre el suport explícit de moltes associacions professionals de ciència política d’àmbit internacional. Associacions que, al seu torn, no es posicionaven a favor de la independència de Catalunya ni del referèndum de l’1 d’octubre, sinó que defensaven el paper exercit per tots ells. “Se’ns va triar i valorar com a acadèmics i nosaltres vam acceptar el càrrec per responsabilitat acadèmica. Un acadèmic no només ha de fer docència i recerca, sinó que al darrere té una tasca molt important, que és la transferència de coneixement. Quan una entitat pública o privada et demana assessorament, ho has d’acceptar. Els acadèmics hem de retornar a la societat allò que la societat ens ha facilitat perquè ens formem”, argumenta Matas Dalmases.
És per això que entitats com ara l’American Political Science Association, la més gran del món en aquesta disciplina, van donar suport públic a la Sindicatura. El mateix van fer les associacions de politòlegs del Regne Unit, del Canadà, del Quebec o d’Israel. “Ho van fer apel·lant a la llibertat acadèmica, referint-se a la vulneració de la nostra activitat com a acadèmics”, matisa el president de la Sindicatura, que al seu torn explica que, després de rebre pressions de l’Estat espanyol, l’associació americana va aclarir que “no es pronunciava a favor de resoldre el conflicte polític amb un referèndum, sinó que denunciava el fet que uns acadèmics que havien rebut un encàrrec parlamentari per formar la Sindicatura Electoral tenint en compte el seu currículum acadèmic estaven exercint com a acadèmics i que se’ls reprimeix, ara, com a acadèmics”.
Josep Pagès ha comptabilitzat vora 25.000 signatures de suport de l’àmbit de la ciència política i del dret d’arreu del món. Justifica, a més a més, que “per a un quebequès, un escocès, un canadenc o un nord-americà, la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació no és cap cosa estranya. Al Quebec s’ha convocat dues vegades, a Escòcia de moment una, i tot això sota un marc legal que ningú no discuteix i que s’encabeix en els seus principis democràtics i liberals”. Pagès considera que “el món democràtic valorava el referèndum català amb bons ulls tenint en compte, a més, que el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de referèndum després d’haver fet diversos intents per acordar el referèndum amb l’Estat espanyol”. Tània Verge destaca, a més a més, que vora 700 acadèmics de l’Estat espanyol, “majoritàriament dels Països Catalans i del País Basc, però també d’altres zones”, també els van donar suport. De qui no el van rebre va ser dels rectors de les universitats catalanes, amb l’excepció de la Universitat Pompeu Fabra. Les altres universitats van preferir guardar silenci tot just quan els claustres posaven el crit en el cel per aquest cas.
Què va fallar després de l’1 d’octubre?
L’èxit del referèndum no el posa ningú en dubte. Tampoc a nivell tècnic. “Malgrat la repressió, el referèndum es va acabar celebrant mancat de Sindicatura Electoral, però ningú discuteix avui que els resultats oficials van ser els reals. I això es valora poc”, considera Josep Pagès, que destaca “la voluntat democràtica i de respecte de la societat catalana”. Un fet que adquireix més valor si es té en compte que, tal com explica Matas Dalmases, “molts observadors internacionals ens deien que, després d’haver estat presents en molts processos electorals, mai no havien vist un estat que posés tants entrebancs per garantir que un referèndum tingués tots els requisits i estàndards de legitimació”. “Això ens ho deia gent que havia fet d’observadora a països africans i asiàtics, i mai no havien vist això”, remata Dalmases.
Però aquell triomf popular no va ser gestionat com tocava des de la política, segons el catedràtic. “Els dirigents polítics no van ser prou valents com per donar recorregut polític al referèndum. No van tenir prou coratge, i això va ser un error. Perquè, l’1 d’octubre, molta gent va fer l’acte polític més important de la seva vida. I aquest cúmul d’actes individuals, d’heroïcitat i de compromís, també individuals, no es poden desar en un calaix, i han de tenir una resposta política per part dels polítics”.
Pel seu compte, Tània Verge posa en relleu que l’Estat “ha evidenciat estar disposat a erosionar qualsevol dret i a impedir l’autodeterminació per activa i per passiva. Tota aquesta repressió ha afectat, també, altres moviments socials, més perseguits que no abans per les modificacions legals i penals regressives que s’han fet recentment, i la degradació democràtica amb què ens trobem és cada vegada més profunda al si d’un règim del 78 que ja tenia moltíssimes mancances”.
Com a acadèmic expert en el constitucionalisme, Josep Pagès considera que “a l’Estat espanyol li ha sortit molt malament la jugada”, atès que “les principals institucions espanyoles han entrat totalment en crisi, així com també el deep state, que va intentar en el seu dia deslegitimar els partits sobiranistes”. “El creixement de Vox també és el resultat de tot això, i a Europa hi ha la percepció que a Espanya hi ha una gran crisi institucional. Si l’independentisme havia d’obrir portes per aconseguir la independència, de mica en mica les va obrint”.
La judicialització de la política, lligada a aquesta crisi, tindrà un nou episodi en un jutjat de primera instància que jutjarà els membres de la Sindicatura Electoral de l’1 d’octubre.