Ho va prometre i va fer-ho. Un espanyol de bé no incompleix la seua paraula. Santiago Abascal, després d’un merescut descans vacacional, va registrar dimarts passat, 29 de setembre, la moció de censura contra Pedro Sánchez que havia anunciat dos mesos abans, el 29 de juliol. Una moció que es debat avui i demà al Congrés. En realitat, una OPA hostil al PP que els populars han rebut amb estoïcisme. Porten tantes estocades al damunt que una de nova ja no els fa canviar la cara. El dolor circula per dins.
Més que de censura, a la direcció del PP hi perceben una moció de confiança encoberta que reforçarà Sánchez i que els obligarà a posicionar-se davant Vox. Descartat el “sí” per raons òbvies —encara més després que se sabera que el candidat a la presidència no seria un independent, sinó el propi Abascal— sols quedava l’opció de votar-hi en contra o abstenir-se. Fa setmanes que els populars no deixen de pensar-hi: quina de les dues eixides és la millor?
En el primer cas, Vox podria recriminar-los, durant la resta de la legislatura, la seua oposició a derrocar el Govern Frankenstein quan va haver-hi l’oportunitat de fer-ho. Una abstenció resultaria bastant menys comprometedora però, malgrat tot, transmetria sensació d’ambigüitat. En una situació d’emergència com la que ha provocat la COVID-19, lamenten al PP, tothom proclama la unitat menys Vox al Congrés i l’oposició a la Comunitat de Madrid, que també especula amb una moció que pose fi a la presidència d’Isabel Díaz Ayuso. El to és diametralment oposat, això sí. L’ardor guerrer d’Abascal no pot comparar-se amb la parsimònia del socialista Ángel Gabilondo a l’Assemblea madrilenya.
El drama dels populars és que, a diferència del que passava amb Mariano Rajoy, una moció contra Sánchez no té cap mena de viabilitat. Encara que a les últimes eleccions estatals les tres forces de la dreta i els seus satèl·lits —PP, Vox, Ciutadans, la Unió del Poble Navarrès (UPN) i Foro Astúries— van sumar més vots que no el PSOE i Unides Podem —10,4 milions a 9,9 milions—, en escons hi van quedar fins i tot per sota: 153 a 155. I dels altres 42 diputats, si de cas podrien comptar amb el suport addicional de Coalició Canària (CC) i el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). Dos de 42.
Una aritmètica endimoniada que no canviarà gaire si PP i Ciutadans no transiten cap a una fusió. L’existència de tres espais afebleix moltíssim les opcions electorals de la dretaespanyola a nombroses circumscripcions en què el tercer en discòrdia es queda sense seient a l’hemicicle. El 28 d’abril de 2019, Vox va obtenir 24 diputats amb 2,7 milions de vots, i sis mesos i mig més tard, el 10N, amb 900.000 paperetes més, va aconseguir-ne més del doble: 52. En superar Ciutadans, el partit d’extrema dreta va veure’s clarament afavorit. No sols això, sinó que la formació taronja, amb prop d’1,6 milions de sufragis té 10 diputats, i Esquerra, amb 875.000, si fa no fa la meitat, en té 13.
Tot plegat fa molt complicat un retorn del PP al poder a escala estatal. L’esmicolament del mapa electoral i els resultats tan pobres de la dreta a Catalunya i el País Basc —7 diputats de 68 escons en joc— esdevé un fre a les seues aspiracions de governar Espanya. Perquè, a més, els altres 61 parlamentaris d’aquests dos territoris mai no donarien suport a un eventual govern de la dreta en què, per activa o per passiva, hi participara Vox.
En paral·lel, en el seus somnis humits, el PSOE trenca la barrera del 30% dels vots, Ciutadans incrementa la seua collita en detriment dels populars i es desfan d’Unides Podem de cara a la següent legislatura. Amb 135 o 140 diputats en lloc dels 120 actuals, estarien en condicions de pactar amb els uns o amb els altres en funció de les circumstàncies, iniciativa a iniciativa. Almenys així ho creu Iván Redondo, l’assessor àulic de Sánchez que exerceix com a cap de gabinet.
Siga com siga, si els socialistes continuen mantenint-se per davant del PP i Unides Podem conserva una bossa de 3 milions de vots —la que li proporciona 35 diputats— és pràcticament impossible que PP, Vox i Ciutadans passen dels 153 diputats d’ara als 170 que els posarien en disposició d’assaltar La Moncloa.
Al PP en són ben conscients i esbossen dreceres com Navarra Suma, en què PP i Cs van presentar-se coalitzades a UPN. Tanmateix, la suma d’UPN-PP i Cs disseminats en 2015 —36,4%, 127.000 vots— va ser molt més positiva que no la dels tres en conjunt en 2019: 107.000 vots (29,6%) el 28 d’abril, i 99.000 vots (29,9%) el 10 de novembre.
Als comicis bascos del juliol passat tampoc no va servir de res. PP i Cs, que havien reunit 129.000 vots per separat a la cita de 2016, van perdre de la mà més d’una de cada dues paperetes, assolint-ne amb prou feines 60.000. Una caiguda brusca que tampoc no va ser compensada pels 17.000 vots nous de Vox.
I és que, en efecte, una cosa era el PP en la seua versió tradicional —la més dura de José María Aznar entre 2000 i 2004 o la més contemporitzadora de Mariano Rajoy— i una altra, de molt pitjor, un PP esquifit necessitat de Vox per controlar les institucions. Això genera paüra en un segment de l’electorat que, en una conjuntura diferent, votaria d’una altra manera o potser ni tan sols es prendria la molèstia d’acudir al col·legi.
En aquest sentit, ja està pràcticament descartada la possibilitat de reproduir l’esquema basc a Catalunya. Els populars no volen un Cs+PP perquè —diuen— el partit taronja està ara en una posició molt més pròxima a Sánchez que no ho estava amb Albert Rivera. No entenen que s’avinguen a parlar-hi alhora que promou indults als polítics catalans i la reforma dels delictes de rebelió i sedició.
La colossal patacada del 10N —de 57 escons a 10— ha afavorit el gir de la nova presidenta de la formació, Inés Arrimadas. Sense Ciutadans —recordem-ho— les últimes pròrrogues de l’estat d’alarma no haurien eixit endavant. El viratge també s’ha fet palès a les Corts valencianes, on Toni Cantó es mostra predisposat a tancar acords puntuals amb el Govern del Botànic, cosa que fa no gaire semblava una pel·lícula de ciència ficció.
Al PP, de fet, es freguen les mans ensumant que Ciutadans —primer partit a les eleccions de 2017— perdrà dos de cada tres diputats que té ara al Parlament català. Un altre colp sever, i a casa seua, pot consolidar la tesi de partit en vies d’extinció que algunes veus populars no es cansen de repetir. Veuen Cs a la deriva. L’incompliment de les primàries del partit a Catalunya —amb la substitució de Lorena Roldán per Carlos Carrizosa— i el relleu forçat de tres líders autonòmics desafectes, entre els quals el de Balears, s’afegeix a una estructura de partit encara primària.
El problema és que Vox mira el PP amb el mateix desdeny que el PP observa Ciutadans. I s’acreix. Fa tres setmanes, mentre Vox registrava la moció de censura, el diputat de les Corts valencianes David García Gomis —“un obrer de dretes”, tal com s’autodenomina— advertia des de la trona parlamentària que Vox “comença a ser l’única oposició front el socialcomunisme que tracta de dur Espanya a l’abisme”. Vox com a única oposició davant la “derechita cobarde” que és el PP. Les pròximes setmanes, la ultradreta s’esforçarà a traslladar aquest missatge a la ciutadania.
La tempesta perfecta
Vox confia a fer-li el sorpasso al PP. Ho confessen pels passadissos del Congrés i les enquestes corroboren que tot rutlla. És molt difícil que una força política del seu perfil puga erigir-se la preferida dels electors de dretes, però res no és descartable.
Esdeveniments com la no presència del rei Felip VI a l’acte de lliurament dels despatxos als nous jutges que va celebrar-se a Barcelona, el qüestionament de la monarquia per part del vicepresident Pablo Iglesias o l’obertura del procediment legal que pot conduir a l’indult dels polítics catalans que es troben a la presó són elements que enfurismen l’elector conservador i que esperonarien alguns simpatitzants del PP a trobar refugi en el discurs contundent de Vox.
Als populars no els preocupen tant les elits que van eixir a manifestar-se al barri de Salamanca de Madrid o les que duen els seus fills a col·legis privats de Pozuelo de Alarcón o Majadahonda. Al PP sobretot preocupa que el transvasament de vot es produïsca entre les classes mitjanes-baixes que fins ara els donaven suport als barris perifèrics de les grans ciutats. Els missatges de Vox són directes i nítids, perfectes per penetrar en una societat malmesa pels efectes de la crisi pandèmica. Si la taxa de desocupats es dispara tant o més que a la crisi de 2008, la duresa d’Abascal cotitzarà més alt que no un Pablo Casado que ofereix una de freda i una de calenta. Vox enllesteix el naixement del sindicat Solidaritat per fer-hi una mossegada.
Així com Podem va fer el cim a la seua primera contesa electoral —la de 2015— i d’aleshores ençà s’ha desunflat a poc a poc malgrat coalitzar-se amb Esquerra Unida, en el cas de Vox l’increment de vot no s’atura. Alhora, la pervivència de Ciutadans —soci dels populars a diversos governs autonòmics i grans ciutats— no permet excessos. Si Casado s’escora massa cap a la dreta, Arrimadas pot reviscolar. Per contra, si s’inclina per la tebiesa, corre el risc de patir una sagnia de vots per la dreta. Casado no té maldecaps esporàdics. Té migranya.
La substitució de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu al Congrés n’és la prova. Vox va lamentar públicament la defenestració de la persona del PP amb què s’entenien més bé. Dins del grup popular, en canvi, ella mai no va ser ben vista. Li costava treballar en equip i aspirava a dirigir l’estratègia política de la formació, una prerrogativa de Casado. Una falta de respecte al líder que al PP es paga cara. Al PP has de donar les gràcies a qui t’ha nomenat, i si no t’han nomenat, has de donar-les igualment.
Cuca Gamarra, la nova portaveu, té un estil radicalment diferent. Alcaldessa de Logronyo de 2011 a 2019, és considerada una pata negra del partit, sap gestionar equips humans i defensa uns postulats més moderats. La seua designació ha oxigenat el grup. Igualment, la creació del càrrec de portaveu del partit i l’elecció de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, per tal d’ocupar-lo, també ha agradat a tothom. Aquest advocat de l’Estat de tarannà afable i proper és la principal revelació del PP dels últims anys. La popularitat alta i la capacitat de fer pinya al consistori —tots els grups han transmès una imatge d’unitat front la crisi de la COVID-19— contrasten amb la negativa de la presidenta autonòmica madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, a bastir uns acords de reconstrucció amb l’oposició.
Governar amb el suport extern de Vox, però, comporta alguns peatges. L’Ajuntament de Madrid ha aprovat la proposta del grup d’extrema dreta per tal de canviar de nom els carrers dedicats als exministres socialistes Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto. Per completar el procés, Martínez-Almeida haurà de demostrar que tots dos van cometre crims en la Guerra Civil, cosa que no resulta tan senzilla.
D’altra banda, els populars opinen que el panorama mediàtic és enormement advers. No sols preocupa la cascada de retrets a Díaz Ayuso, sinó el posicionament contraposat dels dos principals referents televisius i radiofònics del seu electorat en relació, per exemple, al relleu d’Álvarez de Toledo. Un moviment que va saludar Antena 3 TV —ella no dubtava a atacar sense embuts La Sexta, una cadena del mateix grup— però que va decebre profundament Federico Jiménez Losantos, qui ara torna a mostrar-se immisericordiós amb Casado. A més, al PP estan convençuts que la gestió de la pandèmia hauria sigut molt més criticada des dels mitjans si al capdavant del Govern hi hagueren estat ells.
Si ja estan molestos pel tractament informatiu dels mitjans, la comissió d’investigació pel cas Kitchen, que s’allargarà tres mesos, encara erosionarà més la reputació del partit. L’ús de fons reservats i dels aparells de l’Estat per aturar les revelacions que hi podia fer l’extresorer Luis Bárcenas —amb el polèmic comissari José Manuel Villarejo com a protagonista principal del serial— amenaça d’obrir uns quants noticiaris i portades de diaris.
Unides Podem, per afegir-hi més salsa, ha sol·licitat la compareixença de Casado al·legant que formava part de l’estructura directiva del PP. En paral·lel, el PSOE ha evitat la creació d’una comissió sobre el finançament de Podem i esquiva preguntes parlamentàries sobre el cas Dina, que afecta Iglesias de manera directa, o sobre la fiscal general i anterior ministra de Justícia, Dolores Delgado.
Atonia i res més
Decapitada Álvarez de Toledo, que de moment conserva l’acta, la relació de PP i Vox es caracteritza per l’atonia. Qui manté més feeling amb els populars és Abascal, excompany de partit. Javier Ortega-Smith exhibeix un posat altiu, una superioritat moral que exaspera als veïns de bancada. La proposta d’eliminar els noms de Largo Caballero i Indalecio Prieto ha sigut seua, ja que compatibilitza l’escó al Congrés amb el càrrec de portaveu al consistori. En general, al PP opinen que el grup parlamentari de Vox té un nivell intel·lectual i unes aptituds sensiblement inferiors a les seues.
Tot i que porta menys temps a la primera línia política, Abascal ja compta més seguidors de Twitter que no Casado —515.000 a 495.000— i fins i tot ha esdevingut una icona entre els membres del col·lectiu gai ideològicament no adscrits a l’esquerra. No debades, el discurs de Vox en matèria homosexual és més oberturista que no esperaríem d’una formació ultradretana, garant de les essències del catolicisme.
Quan Vox atia el foc de l’anticatalanisme i proposa recentralitzar les competències educatives, el PP marca distàncies. L’antiautonomisme de Vox no lliga amb un partit que ostenta presidències autonòmiques —Madrid, Galicia, Andalusia— més significatives que el PSOE. En alguns cercles del partit, no obstant, troben a faltar que el màxim dirigent andalús, José Manuel Moreno Bonilla, no haja estirat de la manta per tal de fer brollar les pràctiques irregulars del PSOE després de vora quatre dècades de control ferri de la Junta. Andalusia podria haver estat el Kitchen socialista, es planyen.
El fet cert és que al PP s’ha produït un relleu generacional com no havia existit des de començaments dels 90, quan José María Aznar va rellevar Manuel Fraga en un partit refundat. Després de 14 anys d’Aznar van haver-hi 14 més de Mariano Rajoy, que pràcticament n’era coetani.
L’estigma de la corrupció que va derivar en la moció de censura de 2018 va provocar el rejoveniment de la cúpula del partit. Avui el PP presenta nous lideratges i fa servir llenguatges alternatius, però té competència, cosa que no li passava des dels temps de la UCD. I, a més, per partida doble. D’un costat, Vox, i de l’altre, Ciutadans. Endurir el to per seduir els primers pot provocar una fuga en favor dels segons i viceversa. D’ací que el seu retorn al poder estiga verd, molt verd. Tan verd com el verd de Vox.