L’Organització de les Nacions Unides (ONU) o Nacions Unides va néixer el 24 d’octubre de 1945, avui fa setanta-cinc anys, amb la intenció de promoure la pau a tot el món. Lloable intenció que no sempre ha assolit. Ara bé, a desgrat dels seus crítics, s’ha de concloure que, almenys, d’ençà que existeix la corba de morts en conflictes armats ha anat decreixent. Cosa que no per força vol dir que sigui només per la seva actuació. Però sens dubte ha ajudat.
És cert, com recordava Max Roser en el seu estudi War and Peace before 1945, publicat a OurWorlddInData.org el 2015, que els conflictes bèl·lics després de la Segona Guerra Mundial han estat més localitzats que abans i s'han saldat amb menys víctimes fatals. Una raó és que les grans potències -al contrari del que havia estat habitual abans de 1945– han competit en altres terrenys diferent al militar -diplomàtic i, sobretot, l’econòmic– perquè una topada armada significaria, probablement, l’aniquilació mútua, atesa l’existència d’armes de destrucció massiva. No obstant això, l’ONU ha ajudat a dirimir les diferències entre aquestes potències, si més no com a àmbit en el que han pogut discutir. Per un altre costat, no hi pot haver el més mínim dubte que molts conflictes locals -sense interessos contraposats de les potències mundials– han estat acotats, controlats i reduïts a la mínima expressió gràcies a la intervenció de Nacions Unides, de la mateixa manera que precàries paus regionals s’han mantingut, i es mantenen, per mor de la intercessió dels famosos casc blaus.
Ara bé, és cert pel que fa als conflictes on hi concorren interessos -geoestratègics, econòmics, diplomàtics...- de les potències, arribar a la pau i mantenir -la s’ha demostrat molt més complicat i, sovint, impossible. Degut, sobretot, al dret de veto que tenen els cinc estats que,a la pràctica, dominen el Consell de Seguretat de Nacions Unides.
Origen. La primera vegada que potències mundials intentaren crear una organització internacional amb la missió d’assegurar la pau fou just després de la Primera Guerra Mundial, sobretot per l’impuls que el president nord-americà Woodrow Wilson donà a la idea. Ara bé, no va ser iniciativa seva. Sinó del Ministeri d’Afer Exteriors britànic. La idea compartida pel Regne Unit i el Govern estatunidenc de Wilson era que la carnisseria patida a Europa entre 1915 i 1918 no podia tornar repetir-se. Els dos països miraven amb molt de recel les condicions imposades en el Tractat de Pau de París a Alemanya, perquè sospitaven que així no es podria forjar mai una vertadera pau. Per evitar un altre conflicte va cristal·litzar el projecte de creació de la Societat de Nacions, fundada el 10 de gener de 1920, enguany ha fet cent anys.
Tanmateix, la divergències entre les potències vencedores a la Primera Guerra Mundial i, sobretot, l’absència de consens polític i social interior en els Estats Units convertiren aquella bona idea en una concreció orgànica molt deficient. Fins el punt, prou significatiu, que la potència més forta del moment que la impulsà, els Estats Units, mai en va fer part. Així i tot la Societat de Nacions tingué alguns èxits menors durant la primera dècada de la seva existència, no obstant a partir de la crisi econòmica desfermada pel crac de la borsa de Nova York l’octubre de 1929, la seva capacitat de controlar la perillosa situació política a Europa va fracassar estrepitosament. Esclatà la Segona Guerra Mundial que va batre tots els rècords de la Primera en víctimes mortals, ferits, desplaçats, ruïna...
A pesar del fracàs de l’esmentada Societat, el president nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, Franklin Roosevelt, recollí aquella mateixa idea i el 1942 impulsà la Declaració de les Nacions Unides , a la que s’hi afegiren 26 països, que pretenia per al futur, després del conflicte, un nou intent per l’estil. A la Conferència de Ialta, celebrada el febrer de 1945, les tres grans potències aliades, Estats Units, Gran Bretanya i la Unió Soviètica negociaren, a més de decisions estratègiques militars per acabar amb l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i el Japó imperialista, que tots tres farien part -i, de fet, liderarien – una futura organització internacional. El president estatunidenc, Roosevelt, plantejà el nom de Nacions Unides, que fou acceptat.
En acabar la guerra, la idea prengué forma. Orgànicament va ser un projecte molt més el.laborat que la Societat de Nacions. De fet s’evità que es ves com una perllongació. Es volia quelcom nou. I així fou. D’entrada el fet que les dues grans potències emergents del conflicte, Estats Units i l’URSS, en fessin part, canalitzà els respectius països aliats a també ser-hi presents. De tal manera que el grau d’extensió geopolítica de la que fou batejada com Organització de Nacions Unides, que naixeria el 24 d’octubre de 1945 a San Francisco, fou des del seu inici molt superior al que va tenir la Societat de 1920. Aquest aspecte va ser decisiu per assegurar-ne la continuïtat al llarg de les següents dècades, gràcies a una notable capacitat d’adaptació als nous esdeveniments internacionals que des d’aleshores han ocorregut: el procés de descolonització, l’alliberament nacional de noves nacions fruit de la ruptura d’altres anteriors, l’enfonsament de l’URSS... En efecte, que les dues grans potències i les tres secundàries, com eren la Xina, Regne Unit i França, s’asseguressin una situació de preeminència a l’ONU dotava l’organització del reconeixement internacional que mai tingué la Societat de Nacions.
Ara bé, aquesta gran fita assolida també tingué una part negativa, que, de fet, ha estat el taló d’Aquil·les de l’ONU d’ençà la seva creació. El fet que els cincs estats vencedors de la Segona Guerra Mundial tinguin dret de veto de les resolucions que prengui el Consell de Seguretat, deixa la participació dels altres països que en fan part - en un nombre de deu en rotacions de dos anys – en un paper secundari i sovint marginal. Cal dir que el Consell és l’element orgànic essencial. Allà on hi ha el vertader poder. L’Assemblea General, que funciona democràticament, un país un vot, no té més competències que discutir i en el seu cas aprovar declaracions que no obliguen jurídicament. Mentre que les resolucions del Consell sí.
El veto ha fet que en alguns casos la inoperància de Nacions Unides hagi estat absoluta. Possiblement el cas concret més conegut d’incapacitat de l’ONU d’imposar la pau degut al veto ha estat i és el llarg conflicte que es viu a Palestina. No és baladí tampoc la incapacitat demostrada a l’hora d’obligar el Marroc a acceptar un referèndum d’autodeterminació per a la població sahrauí. Una màcula per sempre serà la incompetència de la que va fer gal.la per aturar el genocidi de Ruanda que segà la vida a un mínim de 800.000 persones. No fou poca cosa tampoc la inacció mentre Iugoslàvia es dessagnava en una guerra salvatge... I tot per degut als vetos creuats.
Fins el 2019 l’URSS i la seva successora Rússia ha emprat la capacitat de veto en 112 ocasions, Estats Units en 80, Regne Unit en 29, França en 16 i Xina en 11. Val a dir que la presència xinesa en el concert internacional ha crescut en intensitat política durant les últimes dècades, de tal forma que, com és conegut, ja és la segona gran potència mundial i en breu termini vol disputar-li l'hegemonia mundial als Estats Units; a ben segur, el nombre dels seus vetos s’incrementarà fort ferm els pròxims anys.
A l’altra banda de la balança s’hi troben, en aquests setanta-cinc anys transcorreguts d’ençà la seva fundació, grans èxits fora de tot dubte. La creació del Comitè de Drets Humans, de la UNICEF, de l’OMS, l’impuls a la conscienciació davant de l’escalfament global...
L’inventari presenta, com no podria ser d’altra manera, llums i ombres en aquests tres quarts de segle d’existència. Però una cosa era ben certa en el moment de la seva fundació, tant com ho és ara i com ho serà en el futur. Que, com va dir el gran impulsor de l’ONU, Franklin Roosevelt, «hem après que sols no podem viure en pau».