—Primer de tot, quina és la seua situació de presó a hores d’ara?
—Estem esperant la resolució del Suprem sobre la revocació del tercer grau. Les persones que ja han fet un terç de la condemna perquè tenien penes més baixes, com en Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Josep Rull i Joaquim Forn, almenys poden sortir amb permisos de dies. La resta no tenim cap opció. En el meu cas, el terç dels dotze anys serà al febrer de 2021. Ara per ara aquest és l’horitzó.
—Estan passant pel pitjor moment des que van entrar a la presó, tal com diuen molts dels familiars dels empresonats?
—Tenim el nivell de privació de llibertat més gran que hem viscut. Se’ns han restringit totes les activitats fora del mòdul. Sobretot és difícil a nivell familiar. Personalment estic bé, preferiria una altra situació, però hem assumit que és així. Intento ocupar el temps, sobretot llegint i escrivint, ara per acabar la tesi doctoral sobre republicanisme i sistema penitenciari a través de l’esport i l’activitat física, o per treballar en un parell de llibres.
—Confia en la possibilitat que, després de la revocació, li tornen a concedir el tercer grau?
—El Suprem va deixar clar que se’ns castiga per ser qui som, pel que representem, no pel que hàgim fet. Això no va de lleis. Vam recórrer la decisió, amb tots els arguments jurídics que haurien de retornar-nos el tercer grau. Malauradament, de forma reiterada hem comprovat que si bé la llei és per a tots la mateixa, la justícia no.
—I en la possibilitat d’un indult, tal com ha suggerit el Govern espanyol?
—Crec que són necessàries mesures que reconeguin la dimensió política del conflicte i que serveixin per posar el comptador de nou a zero: o sigui, una solució global per a totes les persones afectades, la podem anomenar amnistia o el nom que es consideri. Hi ha més de dues mil persones represaliades, la nostra posició és que la repressió no hauria d’haver començat. L’amnistia en realitat és el camí del mig.
—Parlem del seu llibre. La seua experiència internacional li va fer descobrir la filosofia Ubuntu. Com la definiria?
—Ubuntu és un principi ètic africà: jo soc en tu, em reconec en la mesura que et reconec a tu. La teva felicitat és la nostra, soc perquè tu ets, perquè nosaltres som. Durant dècades, sociològicament ha primat una lògica basada en l’individualisme (jo, meu, per a mi) o en un determinat corporativisme (els meus, els que són com jo, la meva gent). Tanmateix, mai com ara havíem necessitat tant parlar d’un nosaltres global i transgeneracional, de tenir una visió alternativa. Perquè només si ens veiem com a part integrant d’un ecosistema més ampli i complex podrem existir, ser. Exposo aquest principi perquè em sembla una bona forma per plantejar vies per millorar les condicions de vida en comú. És un llibre sobre el concepte de republicanisme, de política, sobre la importància de l’empatia i la consciència global, del poder i del paper de les institucions republicanes; i una proposició sobre com entenc que una república catalana pot contribuir a una mirada complexa, empàtica i universal.
—Insisteix molt en l’empatia com a manera d’enfortir la societat i d’endreçar-la cap a la consecució d’un objectiu polític. Nota que falta empatia al si de l’independentisme?
—Al meu anterior llibre, Esperança i llibertat (gener de 2019), hi vaig dedicar una part important a parlar-ne. Penso que hem de ser capaços d’escoltar i prendre en consideració les percepcions de molta gent que no s’ha sentit interpel·lada per l’aposta republicana. Si no, ens equivocarem. Amb més o menys raó, és un fet que molta gent va viure l’octubre del 17 amb reticència, amb desconfiança i, fins i tot, amb por. Cal treballar per desactivar aquestes percepcions. De la mateixa manera, és tan cert que molta gent no entén el silenci, i fins i tot el menyspreu, de moltes persones que es consideren demòcrates i republicanes davant uns processos judicials desmesurats i unes condemnes venjatives. L’empatia ha de funcionar en tots els sentits, no només en un. En relació amb Ubuntu, explico que cal normalitzar el fet d’actuar amb empatia, de posar-nos en el lloc de l’altre sense prejutjar la seva postura, d’escoltar les raons de tothom (que són tan bones com les nostres) i de dialogar-hi. No és una debilitat ser empàtic. Ningú guanya si l’objectiu és vèncer. Per això, és més transitable un camí basat en el fet de compartir, de trobar-se, de construir conjuntament. Cal aprendre a argumentar sense voluntat de convèncer. De fet, si els arguments són bons, acabaran convencent, sense pretendre-ho.
—Al llibre parla, també, de l’èxit de molts països d’Europa en polítiques socials. Tots coincideixen en un tret: que són estats de mida petita. Però també coincideixen en el fet que estan ubicats al centre o nord d’Europa. No hi ha cap país al sud que siga exemple en aquest sentit. Què ha fallat?
—Demostra la fal·làcia sobre la viabilitat de Catalunya en funció de la seva mida relativa al món. Els deu països més pròspers i igualitaris de l’OCDE són europeus i, excepte Alemanya, tots tenen una dimensió demogràfica petita o mitjana. Més que en la geografia, les causes les trobem en l’evolució històrica, social i política dels països del sud, condicions que es poden canviar, com en el cas de Portugal. De tota manera, la mida de Catalunya en un món complex, interdependent i canviant sovint és una avantatge, i la base de l’èxit comparativament es troba a mantenir una estructura social mesocràtica, un sistema institucional transparent, pròxim i fiable, i unes polítiques socials robustes.
—Pel que fa a la política catalana, parla constantment de la necessitat de superar suports. Però els partits independentistes encara no han dit què faran si superen el 50% dels vots. Què pensa que caldria fer si se supera aquest percentatge?
—L’objectiu de l’independentisme fa dècades que és sumar més voluntats a aquest projecte. El seu futur no està en restar-n’hi. Si no, continuaria amb el 10% dels vots. Segur que l’independentisme aviat superarà el 50%, i seguirà creixent, però no sé si és útil definir-ho com una fita inajornable per les properes eleccions. L’experiència ensenya que posar murs a saltar o objectius inamovibles ens limita i genera frustracions. Què passa si no superem el 50% en les properes eleccions? Tot s’ha acabat? Legislatura perduda? Crec que és necessari un compromís compartit sobre què volen dir els vots en aquestes eleccions, quin ús se’n farà i, a partir d’aquí, com es canvien les condicions objectives per sortir-se’n. Però no fer-ne del mitjà la finalitat. A Esperança i Llibertat em refereixo al concepte del GPS. Estem en un punt a partir del qual el camí no està cartografiat, en una situació on els fulls de ruta o les fites fixes serveixen de ben poc. Si tenim clar l’objectiu, el que és necessari és la capacitat d’adaptar-se i de recalcular el camí en funció de les inclemències que hi trobem. Quan constates que el camí pel qual volies transitar ha quedat tallat, la reacció sensata, però sobretot útil, passa per aixecar la mirada i, GPS en mà, cercar una ruta alternativa. Recentment, altres companys com Cuixart, Sànchez o Forn s’han expressat públicament en termes similars, la qual cosa demostra que ho veiem tots força igual.
—Al prefaci del llibre diu que, “com deien els independentistes irlandesos, les dificultats per Anglaterra són oportunitats per als irlandesos”. Això es pot interpretar en una aposta per la via unilateral?
—“Unilateralitat vs. multilateralitat”, és un debat recurrent i estèril. Tots els partits comparteixen que no es pot renunciar del tot a la via pactada per aconseguir-la, però alhora que aquesta no es pot assolir sense la força social necessària. Diàleg, negociació, multilateralitat i unilateralitat formen part d’un tot. El cas d’Irlanda ho exemplifica així, també. Estratègia no és només si ho farem per desbordament o en una taula: passa per saber explicar com volem que sigui el nostre país, com l’imaginem sobirà, com es gestiona el mentrestant amb criteris ideològics clars i coherents amb les ambicions nacionals... I molt important ara: com afrontem l’emergència sanitària i social que estem patint, com respondrem a les seves conseqüències econòmiques i socials, a partir de quines prioritats... Crec que això és el que hauríem de fer.
—Cita, també al llibre, l’expresident del seu partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, qui s’ha desmarcat del junquerisme. El troba a faltar, al partit?
—Carod-Rovira va fer possible que l’independentisme anés més enllà dels seus ambients i límits habituals, i pogués atraure, per actitud i per potència discursiva, moltes persones que s’hi acostaven per primera vegada. Em sembla que el projecte que ha construït l’Oriol per a Esquerra també comparteix aquesta mirada i voluntat. El Josep-Lluís segueix fent política i aportant. Els dos són amics a qui sempre escolto i llegeixo, i dels quals aprenc.
—Detecta una divisió al seu partit en aquests termes, entre partidaris d’explorar un pacte amb l’Estat i els qui aposten més per la unilateralitat?
—No, ni a Esquerra ni al conjunt dels partits independentistes trobo aquesta divisió. Crec que és un debat fonamentalment mediàtic, més que de fons polític. Hi ha debats una mica artificials com aquest o exili versus presó, confrontació versus diàleg... En el fons hi ha molta més coincidència en els plantejaments que la que alguns titulars volen donar a entendre.
—Com valora l’evolució de la taula de diàleg? La dona per esgotada?
—Tant Esquerra, com Junts o la CUP estan d’acord en la necessitat de dialogar, encara que la discussió electoral sobre el procés o la partidista sobre la mesa a vegades sembli una impugnació a la idea de diàleg. Si el diàleg és imprescindible, la taula de diàleg no només és útil, sinó que és necessària. L’independentisme s’havia passat anys reclamant una taula, i ara la té. En cap cas hem de ser nosaltres els qui la desactivem.
—No són poques les veus que consideren que aquesta taula ha fracassat.
—Ho considero prematur. Si acaba sent així serà un fracàs col·lectiu i compartit: hauríem de treballar tots perquè no ho fos, i si acaba sent així, que sigui a causa de l’adversari. En tot cas, amb aquesta taula o amb aquesta etapa de la taula no acaba res: aquest no serà un procés fàcil, ni ràpid, ni indolor. Però com passa arreu del món, sigui quina sigui la natura o la via del conflicte, s’acaben en una taula i amb acords.
—Un dels instruments defensats pels partits independentistes va ser el Tsunami Democràtic, que de sobte va desaparèixer. Molta gent diu sentir-se enganyada. Des de les presons se li va donar legitimitat al Tsunami. Se sent, en part, responsable d’aquest desengany?
—Ni una cosa ni l’altra. Per part meva vaig agrair les mostres de suport a les persones que es van manifestar i totes les iniciatives, així com la solidaritat per les conseqüències. Des de la presó, malauradament, no hi puc fer molt més. No vull entrar a valorar iniciatives. En tot cas, quan una resposta col·lectiva no funciona és un fracàs compartit, i el que és útil és aprendre’n per fer-ho millor, no buscar culpables.
—Quina ha de ser la relació d’Esquerra Republicana amb Junts per Catalunya? És evident que, a nivell parlamentari, en aquesta legislatura, ha fracassat.
—Vivim un moment de gran complexitat, amb diversitat de punts de vista. Em preocupa que la complexitat es transformi en polèmiques que ens ocupen el temps i que no ajuden a avançar, sinó que ens afebleixen. La complexitat demana el contrari: debats sincers i constructius i major capacitat d’integració. Hauríem d’assumir que ens necessitem els uns als altres, perquè en una confrontació es guanyen posicions cap a l’objectiu comú, davant l’adversari, braç a braç amb els aliats.
—La internacionalització del conflicte està sent més visible des de Junts per Catalunya gràcies als seus tres eurodiputats, tots a l’exili. Alhora, el Consell per la República també està encapçalat pel president Puigdemont. Vostè, com a exconseller d’Acció Exterior, troba a faltar més presència del seu partit en aquest àmbit?
—No ho trobo a faltar, al contrari. A banda del conseller Solé, la Diana Riba està treballant com qui més al Parlament Europeu. Mantinc moltes relacions amb eurodiputats i altres actors a través d’ella i del Jordi Solé, que s’hi acaba d’incorporar. També la Marta Rovira està fent una feina enorme des de Suïssa. Ambdues fan una feina més discreta, potser no està tan dedicada a l’àmbit de la comunicació catalana, però que la considero molt rellevant i valuosa, i en qualsevol cas, imprescindible.
—Pel que fa a Bernat Solé, actual conseller d’Acció Exterior, quina és la seua relació amb ell?
—Molt bona. Ens coneixem des de fa anys i crec que en una situació complicadíssima està fent una molt bona feina. Malauradament, gairebé no podem parlar molt per la meva situació actual.
—Hi ha possibilitats que Esquerra Republicana opte per algun soci de Govern que no siga Junts per Catalunya després de les eleccions catalanes?
—Com he dit abans, crec que els independentistes, tots, ens necessitem els uns als altres, i hauríem de tenir-ho clar. De cara a aquestes eleccions, penso que hem après, o hauríem d’haver après, de tot el que ha passat. Hem vist quines accions poden ser útils i quines no. Quines ens acosten als objectius i quines ens n’allunyen. A partir d’aquí, cadascú hauria de posar les seves propostes damunt la taula, parlar del present i del futur del país, i fer-ho de manera rigorosa, creïble i des del realisme. No n’hem de fer un debat intern entre els “convençuts”; ens hauríem de dirigir al conjunt del país.
—Pere Aragonès és el millor candidat possible per al partit?
—Hauran de ser els militants del partit els que ho decideixin. Per ara encara no s’ha iniciat el procés per escollir qui ha d’encapçalar les llistes. El Pere té una experiència molt rellevant al Govern que ara, per les circumstàncies, li toca dirigir. I tindrà tot el meu suport i la meva ajuda si assumeix aquesta responsabilitat.
—Creu que l’objectiu d’Esquerra Republicana hauria de mirar de sumar tant Junts per Catalunya com comuns al futur Govern de Catalunya?
—Més enllà del Govern, tot el sobiranisme hauria d’intentar mantenir ponts i construir consensos amb aquelles forces amb les que pot compartir objectius. Tinc clar que l’independentisme ha de fer tota la política que pugui i més, sempre i arreu, al marge de com actuï o del que vulgui l’altra part. I si algú pot generar consensos amplis és Esquerra. Sens dubte.
—Què caldrà fer a partir del 14 de febrer?
—Segur que seguir treballant, amb humilitat i constància. I com reitero en totes les cartes: amb el cap alt, la mirada llarga, el verb serè i la mà estesa.