L’any 1955 quedava molt llunyl'eufòria antifeixista que va viure Europa a la fi de la Segona Guerra Mundial i que havia fet despertar nombroses expectatives d'una intervenció aliada contra el règim de Franco, l'aliat de Hitler i Mussolini. Ja a la conferència de Postdam, l'agost del 1945, Anglaterra, els EUA i l'URSS van declarar que no avalarien l'entrada d'Espanya a l'ONU, i el 9 de febrer del 1946 l'assemblea de l'ONU va decidir que no admetia el règim franquista com a membre de les Nacions Unides. L'I de març del 1946, França, després de l'execució de Cristino García i nou militants antifranquistes més, va decidir tancar la frontera i es va dirigir als governs dels EUA i Anglaterra, per posarlos al corrent dels "perills que la situació actual representa per a la seguretat internacional". Finalment, el 12 de desembre del 1946, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar, per 34 vots a favor, 6 en contra, 13 abstencions i 1 absència, una resolució en què es recomanava la retirada d'ambaixadors de Madrid.
Era la culminació de les pressions aliades i en la pràctica de seguida es va demostrar que no estaven disposats a anar més enllà. L'inici de la guerra Freda, poc temps després, va permetre que s'anés dissolent l'oposició aliada al règim franquista -l'octubre del 1947 els Estats Units es negaven a ratificar la resolució del desembre anterior-, i el 4 de novembre del 1950 es derogava oficialment aquesta resolució. A partir d'aquest moment, el règim franquista va anar sent acceptat en les diverses institucions internacionals: l'abril del 1951 ingressava a la FAO, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura i, poc temps després, el mes de maig, a l'OMS, l'Organització Mundial de la Salut.
La UNESCO i els Itactats del 1953. Però el suport més important que, internacionalment, va rebre Franco, es va produir a final del 1952 i durant l'any 1953. El novembre del 1952 tenia lloc l'ingrés d'Espanya a la màxima institució cultural internacional, la UNESCO, davant de la impotència de l'oposició espanyola i catalana i de nombrosos sectors antifranquistes que ho volien evitar. Certament, un grup de personalitats catalanes exiliades -Pau Casals, J. M. Batista i Roca, Josep Carner, Lluís Nicolau d'Olwer, Rafael Patxot, August Pi i Sunyer, i Manuel Serra i Moret- van presentar un extens memoràndum sota el títol "Catalunya es dirigeix a la UNESCO. Memorial dels catalans als delegats de les nacions representades a la setena sessió de la UNESCO", que pretenia evitar l'acceptació d'Espanya dins l'organisme internacional basant-se fonamentalment en "la persecució del règim franquista contra la cultura, el dret i la llengua de Catalunya". Diaris com Combat, Franc Tireur i fins i tot Le Monde havien fet campanya perquè la UNESCO no admetés el règim espanyol.
Però finalment el 19 de novembre, en el marc de l'assemblea de l'entitat, 44 països van votar a favor del règim espanyol, 4 en contra i 7 abstencions. Albert Camus, el futur premi Nobel de literatura, en una conferència que va pronunciar a la sala Wagram de París, uns dies més lard, afirmava amb pessimisme que si la UNESCO havia estat incapaç d'assegurar la seva independència era millor que desaparegués. L'any 1953, tanmateix, el règim de Franco encara va rebre els reconeixements internacionals més importants. El 27 d'agost, catorze anys després que s'acabés la guerra, es va firmar a la Ciutat del Vaticà el nou Concordat entre la Santa Seu i el Govern espanyol, que posava fi a les especulacions - no del tot desencaminades- que insistien en les prevencions que fins aleshores havia mantingut el Vaticà d'aparèixer com l'únic avalador del règim franquista. L'endemà, Luis de Galinsoga, l'inefable director de La Vanguardia Española, firmava l'editorial del diari amb l'expressiu títol de "La Cruzada y su Concordato ", en clara referència a la Guerra Civil. El procés culminava el 26 de setembre del 1953, quan es firmava el Tractat amb els Estats Units, que d'aquesta manera es convertia en el puntal més fervent del règim de Franco. El tractat preveia tres acords oficials -d'ajuda mútua, de defensa i un conveni defensiu que permetia instal·lar bases militars americanes- i un acord secret que establia que en cas d'un atac sorpresa de la Unió Soviètica a Europa els Estats Units podien utilitzar les bases espanyoles de manera immediata.
L'ingrés a l'ONU: la frustració definitiva. Amb aquests antecedents, l'ingrés d'Espanya al màxim organisme internacional semblava cosa de dies. I l'oportunitat va venir, el desembre del 1955, quan el Consell de Seguretat tenia sobre la taula la sol·licitud de disset països més. Finalment van ser setze els països admesos -van saltar Mongòlia i el Japó, i en el cas espanyol l'eufòria franquista va ser acompanyada per la frustració definitiva de molts sectors de l'oposició-. En una nota que va donar a conèixer Josep Tarradellas ja com a president de la Generalitat a l'exili —"Inútils indignacions"- ho expressava amb molta cruesa: "Només serem escoltats si l'entesa de tots nosaltres, i la violència, posen de nou davant el món el fet que els pobles d'Espanya no volen acceptar viure dins d'un règim polític i social incompatible amb la dignitat humana".