BHL comenta a l’inici del seu pamflet que allò que el va “deixar de pedra” (en francès “sidéré”) amb la pandèmia no fou el virus en ell mateix, sinó la reacció, molt sovint histèrica, de la gent i els governs. L’epidèmia de por, i la renúncia a les llibertats a canvi de vagues promeses higienistes, està resultant tant o més brutal que la mateixa situació sanitària. La paranoia generalitzada per la salut ha pesat tant que al mes de març fins i tot Hezbollah es va confinar i Daesh va declarar Europa zona de risc per als seus combatents. És una reacció mundial que no ha diferenciat entre rics i pobres. Bangladesh, on la gent mor de dengue, còlera, pesta, ràbia, febre groga i altes exquisideses... es va confinar pel virus. Exactament igual que Nova York. No només el virus s’ha fet viral, també la por i l’esverament col·lectiu han crescut d’una manera absolutament immoderada.
Amb la pandèmia s’ha fet realitat una afirmació molt aguda d’un metge alemany de finals del segle XIX, Rudolf Virchow, un dels creadors de l’anatomia patològica, quan observava que “una epidèmia és un fenomen social que comporta certs aspectes mèdics”. Aquesta observació val igual a París que a Nova Delhi o a València. Arreu són els aspectes socials els que estan fent fallida amb molta més radicalitat que el col·lapse de les UVI’s mèdiques. La “incestuosa unió entre el poder polític i el poder mèdic” –per expressar-ho en termes de BHL – ha vingut segurament per quedar-se durant molts anys. I no és cap bona notícia.
En aquests mesos ha anat creixent, imparable, la sospita que els “ecologistòcrates” (mot de la factoria BHL) serviran per blanquejar la pèrdua de les llibertats amb difuses consideracions bonistes. Observava no fa gaire l’exllibreter Abel Cutillas, a la barra mediàtica d’aquest bar universal i de mal beure que és Twitter, que la pandèmia no és un decorat. Més aviat, escrivia, la COVID-19 ha servit per arrancar el decorat i posar a la vista de tothom tota una sèrie de problemes socials que fins ara s’havien anat trampejant mal que bé.
La crisi ha fet òbvies les desigualtats i ha mostrat les vores mal sargides del sistema econòmic (precarietat, atur, insuficiències sanitàries, pèssim nivell de les universitats). Ja no es pot dir que res canviarà quan acabi aquesta pandèmia de tots els dimonis perquè els estralls socials poden durar anys ―i perquè ningú no assegura que altres malalties globals no puguin tornar a aparèixer en breu, tot i que es trobés aviat una vacuna. Que, per cert, ningú no creu a hores d’ara que pugui arribar a temps per a salvar la temporada turística del 2021.
Com diu BHL, comença a ser hora de fer un balanç sobre la forma com la COVID-19 ha desmuntat les nostres “metafísiques íntimes” (digueu-ne escales de valors) i, sobretot, caldria reflexionar si aquesta Primera Por Mundial (a la manera de nova guerra mundial) està contribuint a desballestar les llibertats públiques i ens acosta a perilloses dimissions de les llibertats.
Avui tota una sèrie de canvis ecològics, socials i tecnològics s’han fet inevitables i el que és discuteix és no és la seva necessitat, sinó qui els portarà a la pràctica i a quins grups beneficiaran. Ens agradi o no (i confesso que no m’agrada gens), la pandèmia ens recorda que formem part d’una societat mundialitzada i interdependent en què variables com el canvi climàtic o el sexe/gènere tenen un paper polític i econòmic decisiu.
No es tracta de generar alarmes, ni de caure en complotismes de filòsof de saló (això Zizek i els seus amics ho van intentar al mes de març, en mig d’un considerable ridícul). Però és obvi que la COVID-19 deixarà petja en àmbits que van de la salut mental a l’economia i de l’escola a l’ecologisme i a l’urbanisme. Sense l’angoixa d’aquests mesos potser mai hauríem assistit a la discussió d’aquests dies sobre l’obsolescència de les grans ciutats i no sé si s’estaria produint el discret però irreversible degoteig de professionals liberals que ara mateix estan abandonant Barcelona per teletreballar des d’algun poble.
Potser no ens hauria de sorprendre especialment que aquests mesos els metges hagin ocupat un lloc central en l’àgora pública. “Dietistes”, “vegetòcrates” o “ecologistòcrates”, la mena de personal que BHL detesta, estan segrestant el debat, reforçant la ideologia de la por com a eina de control social. Era esperable, vista la baixa qualitat dels professionals de la política i la crisi de credibilitat de la premsa. Però indica un dels problemes més greus de les democràcies: la decadència de la política i la seva substitució per grups d’experts... que sovint no ho són gaire. El desprestigi dels polítics és tan obvi que la seva substitució com a font d’autoritat ha resultat relativament senzilla a tot arreu. La docilitat que els ciutadans no manifesten davant els polítics es fa fins i tot entendridora quan qui parla és algun metge en funcions de profeta de calamitats. La “professió mèdica” té tants debats interns com qualsevol altre i a la “comunitat científica” hi ha el mateix individualisme que a tot arreu. Però la pandèmia ha donat als metges (i per extensió als tècnics) un poder excessiu.
El profetisme de pa sucat amb oli és un pèssim negoci en termes de responsabilitat social i de capital social comunitari. Si l’ecologisme sempre ha tingut un punt mil·lenarista cal reconèixer que amb la pandèmia s’està accelerant la temptació de proclamar la fi del món per a d’aquí a tres setmanes. I això és un error en perspectiva històrica. La COVID-19 està servint a massa gent suposadament progressista per a jugar amb la por, perquè amb més o menys bona fe hi ha qui pensa que produir una mena de temor bíblic amb la pandèmia tindrà un valor educatiu en termes de protecció de la natura o de promoció d’un model de vida més auster i sostenible. Al mateix temps s’està deixant la bandera de la defensa de les llibertats individuals en mans de les persones més conservadores; cosa que és un pèssim negoci. Si la protecció de la salut és necessària, no ho hauria de ser menys la defensa de les llibertats fonamentals. Presentar una pandèmia amb centenar de milions de morts com una mena d’oportunitat meravellosa per aturar la globalització no deixa de resultar un punt cínic.