La sessió del Bundestag del 17 de maig de 2019 va ser de les que posen la pell de gallina. Des del centre de Berlín, a escassos metres del monument als jueus assassinats en Europa i el búnquer d’Adolf Hitler, els parlamentaris alemanys responien amb contundència els intents del moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) de boicotar el festival d’Eurovisió que l’endemà havia de celebrar-se a la població israeliana de Tel-Aviv.
Els democristians de laCDU i la CSU, els socialdemòcrates de l’SPD, els Verds i els liberals van aprovar una resolució conjunta en què qualificaven el BDS de moviment “antisemita”, a més d’acusar-lo de “fer-nos retornar als temps més foscos de la nostra història”. El text condemnava “totes les declaracions i atacs antisemites que es disfressen de crítiques a les polítiques de l’estat d’Israel però que, en realitat, expressen odi envers les persones jueves i la seua religió”.
Tan sols tres mesos abans, el president francès, Emmanuel Macron, havia afirmat que “l’antisionisme és una de les formes modernes d’antisemitisme”. En 2017, no va dubtar a expulsar dos companys de llista de La República en Marxa que s’havien posicionat en favor del boicot a Israel i l’havien titllat de país “sionista”.
Ni Angela Merkel ni Emmanuel Macron no són una excepció. Qui era primera ministra britànica, Theresa May, va asseverar en 2018 que “el moviment en defensa del boicot resulta intolerable”, raó per la qual “ni aquest Govern ni el meu partit no parlaran amb ningú que s’hi afegisca”. El seu successor, Boris Johnson, ha dit que el BDS pateix una “síndrome” anomenada antisemitisme i ja promou una llei —amb el suport explícit de la reina, Elisabet II— que prohibirà l’adhesió dels ajuntaments a qualsevol campanya de boicot.
L’excepció és l’Estat espanyol, capdavanter de l’onada de rebuig europeu al BDS. Més concretament, Catalunya i el País Valencià, que copen la meitat de les 67 institucions declarades “espais lliures d’apartheid israelià” [sic]. La Diputació i l’Ajuntament de València són les dues més importants, però també hi figuren d’altres com ara Alcoi, Sant Vicent del Raspeig, Sagunt, Sant Sadurní d’Anoia, el Prat de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac o, fins i tot, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En tots els casos, però, aquestes iniciatives han estat tombades per la justícia.
La gran escalada
Però, què és el BDS? Quanta gent en forma part? És impossible saber-ho amb exactitud. Malgrat la notorietat que els han proporcionat els seus intents reiterats de boicot a l’Estat israelià i el col·lectiu jueu, no es tracta d’un grup molt nombrós. El BDS català no figura al registre d’entitats de la Generalitat de Catalunya i el BDS valencià tampoc no està inclòs al llistat d’associacions de la Generalitat Valenciana. Ni l’un ni l’altre no disposen de CIF. L’única aproximació nominal existent és la de l’associació cultural valenciana BDSM, les sigles de “Bondat, Disciplina, Dominació, Submissió, Sadomasoquisme”, inscrita l’any 2015 i que s’autodefineix com un “local selecte d’ambient liberal a València”.
Quan participen a l’esfera institucional, els membres del BDS ho fan a través d’unes altres entitats. És el cas de Jorge Ramos Tolosa, professor associat d’història a la Universitat de València i un dels principals referents de la branca valenciana, qui va intervenir al ple de l’Ajuntament de València en què es va declarar el boicot a Israel —el 31 de maig de 2018— en representació de l’Associació Intercultural Candombe. No obstant, en prendre la paraula va indicar que parlava “en nom del BDS País Valencià”.
València en Comú (VeC), la marca blanca de Podem, va esdevenir el seu gran aliat. En concret, la regidora Neus Fàbregas, que tenia com a assessora Mireia Biosca, una altra activista destacada del BDS. Fàbregas va felicitar-se per una moció que segons ella obtindria “repercussió mundial” i, amb èmfasi, va enumerar algunes de les qüestions que li semblaven injustes: “Sense ser un país europeu, Israel participa a Eurovisió i ara, a més, n’ha guanyat el certamen”, va subratllar. “El Giro d’Itàlia d’enguany també comença a Israel”, va afegir indignada. La moció en qüestió va declarar València “espai lliure de crims de guerra, inclòs el crim de l’apartheid”. “Amb un informe previ favorable dels serveis jurídics municipals per cadascuna de les accions que se’n deriven, l’Ajuntament donarà suport a la campanya Espai Lliure d’Apartheid Israelià (ELAI)”, rematava una resolució aprovada per Compromís —la coalició de l’alcalde, Joan Ribó—, el PSPV-PSOE i València en Comú, i rebutjada pel PP i Ciutadans. Els tres regidors de VeC van celebrar amb el BDS l’èxit aconseguit, però a les eleccions del 2019, malgrat unir esforços amb Esquerra Unida, van desaparèixer del consistori.
Prop de dos anys abans, el desembre de 2016, la Diputació de València ja havia validat una moció similar, presentada igualment per València en Comú, que no només incorporava la corporació provincial a la campanya ELAI, sinó que es comprometia a “difondre-la entre la ciutadania i el seu teixit empresarial, fent ús del segell Espai Lliure de l’Apartheid Israelià que rebrà de la Xarxa Solidària contra l’Ocupació de Palestina”. Per si no n’hi havia prou, la Diputació expressava el seu “suport” explícit al BDS. En aquest cas, la moció fou aprovada per unanimitat, ja que PP i Cs, que s’hi havien posicionat en contra, van sumar-se in extremis a la majoria progressista. L’únic diputat provincial de VeC, Berto Jaramillo, no s’ho podia creure. A les eleccions del 2019, però, Podem també desapareixeria de la Diputació de la mà d’Esquerra Unida.
La cascada de propostes en aquesta direcció va estendre’s a la comissió de drets humans de les Corts valencianes amb una proposició no de llei “sobre la defensa dels drets humans en Palestina”, presentada conjuntament pels tres partits del Botànic i que va rebre l’abstenció de PP i Cs. Aquell dia, Josep Nadal va mostrar-se taxatiu: “N’hi ha que poden pensar que el plantejament del BDS en relació amb el boicot, les desinversions i les sancions a l’Estat sionista d’Israel és injust, però nosaltres creiem que és totalment just”, va exposar el diputat de Compromís. “El País Valencià i la resta de pobles del món tenim dret a decidir en què ens gastem els diners, i ja som prou adults per saber que no poden anar a parar a empreses o entitats tacades de sang”.
La demonització d’Israel ja era total i el BDS, entusiasmat pel caliu institucional, va prosseguir la seua escalada: “Després que el 3 de juliol les Corts valencianes se solidaritzaren amb el poble palestí i declararen el País Valencià Espai Lliure d’Apartheid, des del BDS tenim el deure d’actuar davant la presència de l’estat d’Israel a la 41a edició del Festival Internacional de Cinema Independent d’Elx com a país convidat”. Ja no era un boicot econòmic, sinó cultural. “Israel fa servir l’art i la cultura per rentar la seua imatge i emmascarar els seus crims”, s’enutjava el col·lectiu. El documentalista David Segarra, integrant actiu del BDS, va declinar de prendre part en la secció oficial. No volia compartir festival amb israelians.
Boicots ‘fake’
Més enllà de l’activitat propagandística del BDS, hi ha les dades. Cap de les 31 mocions aprovades a Catalunya i el País Valencià ja no es troben en vigor. O bé han estat declarades il·legals per la justícia o bé el consistori de torn ha optat per acatar la demanda i retirar-se de la causa —les conegudes com sentències d’assentiment— o bé els ajuntaments han revocat l’acord pel canvi de color polític o la por a l’obertura d’un procediment judicial. I és que la jurisprudència és cristal·lina: són mocions il·legals, sense cabuda a la normativa espanyola ni europea.
La sentència de l’Ajuntament de València, per exemple, repara en els criteris ideològics a l’hora de seleccionar els contractistes i alerta de “la finalitat d’excloure’n les empreses, persones i organitzacions radicades o vinculades d’alguna manera a l’estat d’Israel”. La de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès) remarca que el boicot infringeix la legislació espanyola sobre contractes públics, diverses directives de la UE i els acords internacionals de lliure comerç, a més d’imposar restriccions a la llibertat d’expressió, la llibertat d’opinió i de religió, atès que afecta el dret de no revelar la ideologia, la religió o les creences. Aquesta sentència precisa que els organismes públics no poden ser utilitzats en funció de l’interès polític dels regidors de torn.
Més dura encara ha estat la resolució judicial pel boicot aprovat a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat), que “podria derivar fàcilment en posicions racistes o xenòfobes, contràries a l’honor i el respecte que mereix qualsevol grup ètnic i social, com ara l’israelià”. A Xeraco (Safor), el magistrat ha considerat que un ajuntament ha de servir els seus veïns de manera imparcial, sense coercir les creences de ningú i deixant de banda polèmiques de caire internacional.
Algunes de les institucions s’esforcen a mantenir amb vida aquestes mocions mitjançant la presentació d’un recurs interposat en què recriminen la falta de legitimitat de la part demandant. De res no els ha servit. Un eventual boicot a Israel s’escapa del seu àmbit competencial i infringeix clarament l’article 14 de la Constitució. A Manresa, on no s’ha aprovat una moció d’aquest tipus, el BDS Bages fins i tot va instar el consistori local a retirar l’empresa israeliana Iberpotash com una de les patrocinadores de la Festa Major. També van adreçar-se a l’Ajuntament de Barcelona assenyalant que aquesta empresa contaminava les aigües del Llobregat.
Un dels episodis de reincidència més cridaners va ser el de la Diputació de València. Un cop la justícia va tombar la moció de desembre de 2016, van aprovar-ne una de nova en 2018, referent al respecte als drets humans dels palestins, que revalidava amb pocs matisos l’acord anterior. El nou text declarava la província de València “lliure de crims de guerra, inclòs el d’apartheid” i donava suport “a les campanyes d’Espai Lliure d’Apartheid Israelià”. El proppassat 13 de març, la vespra de la declaració de l’estat d’alarma, el jutjat número 13 de València anul·lava aquesta altra iniciativa per “incitació a l’odi”.
La nova roba antisemita
“L’esquerra espanyola s’ha revelat la més furibundament antiisraeliana de tot Europa, la grolleria i el descarament amb què actua posaria els seus líders darrere les reixes a uns altres països del nostre entorn”, afirma Ángel Mas, president d’Acció i Comunicació sobre l’Orient Mitjà (ACOM), una entitat nascuda en 2004 amb l’objectiu d’aproximar la realitat de l’Estat jueu i d’enfortir les relacions entre l’Estat espanyol i Israel. Aquesta organització denuncia davant els tribunals cada boicot de què tenen notícia. En ocasions, de manera preventiva, com a Tarragona, on l’any 2016 van aconseguir que la CUP i ICV-EUiA es quedaren sols en la votació de la moció. ERC s’hi va abstenir i PSC, Cs, PP i CiU hi van votar en contra.
“La iconografia i els prejudicis que van utilitzar-se al segle XX per expressar l’odi contra els jueus es fan servir ara per espolsar-lo contra la seua expressió nacional, contra el país que acull la meitat dels jueus del planeta i que té el suport de la immensa majoria de jueus de la diàspora”, comenta Mas. “L’accés de Podem i les seues franquícies locals va comportar una allau de mocions que vulneren la Constitució”, lamenta. “No podíem quedar-nos de braços creuats i acceptar que les institucions de tots foren patrimonialitzades per uns pocs; teníem l’obligació de defensar les llibertats ciutadanes”.
El BDS defensa que l’eina del boicot és pacífica, però ACOM hi percep una fal·làcia. “Les seues campanyes discriminen els jueus allà on siguen: se’ls exigeix que renuncien a l’Estat jueu per tal d’evitar el boicot i se’ls nega el dret a viure en pau al seu estat nació”, sosté Mas. “El BDS és incapaç de condemnar la violència i anhela obertament la destrucció d’un estat reconegut internacionalment, ja que sempre parla d’una Palestina ‘des del riu fins a la mar’, sense lloc per als jueus”.
Alejo Schapire, periodista argentí establert a París, acaba de publicar La traición progresista (Edhasa), un llibre en què censura la connivència de sectors d’esquerres amb el BDS. “Ha vist vostè boicots de l’esquerra contra la Xina per la situació dels uigurs? Ha vist cap boicot a Rússia per la política de Putin a Txetxènia? I contra Birmània pel tracte que dispensen als rohingyes? El boicot exclusiu a Israel —o caldria dir-ne obsessió?— resulta eloqüent”, explica. “L’antisionisme és la nova roba de l’antisemitisme”, adverteix, “reprodueix la retòrica, els tòpics i la visió conspirativa del vell antisemitisme amb un vernís modern”. Així, segons diu, “el jueu d’ahir, el cosmopolita que dominava el món i promovia guerres, es projecta ara sota l’Israel bel·licista que dirigeix el projecte globalista; el Rothschild d’ahir és el Soros d’avui; el proletari explotat pel banquer jueu de nas ganxut és el palestí massacrat pel militar israelià... La nova esquerra ha reemplaçat la lluita de classes per la lluita de races”.
Schapire s’escandalitza quan escolta dir que la islamofòbia és “l’antisemitisme del segle XXI”. Al seu parer, “el concepte d’islamofòbia, que ha estat desenvolupat pels integristes musulmans i ha fet seu la cultura de la cancel·lació progressista, ve a ser una rehabilitació del delicte de blasfèmia que tracta de fer callar qualsevol crítica a una religió i les primeres víctimes dels quals són els propis exmusulmans”. El periodista argentí apunta que l’antisemitisme no ha mutat, sinó que és ben viu: “Als antisemites no els importa la religió jueva; per a ells és un problema genètic, de raça. Els nazis no preguntaven als jueus capturats si eren creients o no”.
Ángel Mas es plany per la “banalització” de la Xoà —“l’intent industrial d’exterminar tot un poble”—, que implica homologar islamofòbia i antisemitisme. “Això dilueix i blanqueja els seus perpetradors i denigra les víctimes”, observa. Tampoc no comparteix la visió segons la qual el BDS no és antisemita, sinó exclusivament antisionista. “Passa que a l’antisemita, com al racista, el misogin o l’homòfob, no li agrada la seua imatge davant l’espill, sap que genera rebuig i busca subterfugis, eufemismes i excuses per maquillar el seu odi al diferent”, conclou Mas.
“L’any 2015, el BDS va exigir que el raper estatunidenc Matisyahu, per ser jueu, es pronunciara d’una manera molt concreta sobre el conflicte araboisraelià”, recorda Schapire. “Se li hauria exigit això a algú d’un origen diferent? De segur que no”, pregunta i contesta alhora. “Allò va provocar un conflicte diplomàtic important, hi va haver d’intervindre la diplomàcia dels Estats Units”, afegeix.
En efecte, l’agost de 2015, els organitzadors del festival Rototom Sunsplash de Benicàssim (Plana Alta) van haver de suspendre l’actuació de Matisyahu per les pressions rebudes del BDS. El director del certamen, Filippo Giunta, va dir que allò feia “pudor a racisme” però va instar Matisyahu a enregistrar un vídeo en què es posicionara sobre el conflicte. Podem va posar-se del costat del BDS, i Mónica Oltra, que acabava de ser investida vicepresidenta del Consell en representació de Compromís, va considerar “intolerable” que el cantant fora sotmès “a un tercer grau”. Tant el Govern espanyol com les ambaixades d’Israel i els Estats Units van exercir tasques de mediació i l’artista va poder actuar pocs dies després. El Congrés Jueu Mundial va testimoniar que la suspensió de l’actuació havia estat una demostració d’“antisemitisme”. Tanmateix, a penes un mes després d’aquella notícia d’impacte global, Oltra rebia una delegació del BDS al seu despatx com si res no haguera succeït. I el grup La Gossa Sorda —el vocalista del qual era el diputat Josep Nadal— va cancel·lar el seu recital al Rototom per la reincorporació al programa de Matisyahu.
El Comitè Legal contra l’Antisemitisme i la Discriminació va querellar-se penalment contra els impulsors d’aquell boicot. La instrucció de la causa és a punt de finalitzar amb nou acusats que s’enfronten a penes de quatre anys de presó. Les dues vegades que s’han personat al Jutjat d’Instrucció número 19 de València s’han acollit al seu dret de no declarar. Entre ells figura Ramos Tolosa.
Pel ressò que va tenir, el canvi de dia del concert de Matisyahu al Rototom potser constituïsca el principal èxit del BDS al País Valencià. En el cas de Catalunya, l’any 2018, la CUP i el BDS van aconseguir alterar dues vegades la seu d’un partit de waterpolo entre les seleccions d’Espanya i Israel que en principi havia de disputar-se a Molins de Rei (Baix Llobregat) i després va traslladar-se al Palau Sant Jordi, però la regidora de la CUP Eulàlia Reguant va referir-se a la selecció israeliana com una “eina de construcció nacional forjada a sang i foc en territori colonitzat” i l’alcaldessa, Ada Colau, va cedir a les pressions. Finalment el partit va tenir lloc a Sant Cugat del Vallès.
Ben poques medalles més s’ha pogut penjar el BDS. En 2015, Esquerra Unida va fer mans i mànigues perquè un partit amistós entre les seleccions sub-17 d’Israel i Suècia no es jugara a Alcoi. En primera instància, el PSOE local va accedir a suspendre l’encontre, que va passar a tenir Benidorm com a seu, però va acabar fent marxa enrere per l’enrenou generat. “No tenim res contra aquests joves, però sí contra allò que representen”, va afirmar l’aleshores regidora Estefania Blanes, actual diputada d’Unides Podem a les Corts.
Més internacional, però igual d’inútil, va ser la campanya per evitar la celebració del festival Eurovisió a Tel-Aviv. A escala valenciana va traduir-se en un seguit de peticions —per exemple, a les Corts valencianes— per tal que el Govern espanyol renunciara a enviar-hi el seu participant. Pocs dies abans del festival, el 18 de juliol, una sala de Mislata (Horta) aplegava 1.400 persones en un concert “solidari” de diversos grups anomenat “Canta Boicot”.
Més recentment, la denúncia de Toni Cantó a les Corts va servir perquè la Conselleria d’Educació, en mans de Vicent Marzà, retirara un curs de formació de 20 hores adreçat al professorat que, sota el títol “Solidaritat i drets humans. Aprenent a ensenyar contra l’odi i el racisme (judeofòbia, islamofòbia i Palestina-Israel)”, havia d’impartir el BDS. Un dels tres ponents era el mateix Ramos Tolosa. “És com si un nazi impartira una xerrada sobre els seus amics jueus o com si el Ku Klux Klan dissertara sobre diversitat racial”, va criticar el portaveu de Ciutadans.
“Està molt bé defensar els drets dels palestins, però el BDS discrimina les persones jueves, filojueves o israelianes en funció de la seua identitat nacional”, anota Xavier Torrens, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona. Ell opina que les escoles “haurien de fomentar l’aprenentatge de l’antisemitisme, és com si ja no existira”. “El BDS és un moviment minúscul que ha aconseguit impactes mediàtics potents com el de Matisyahu, discriminat per ser jueu, no per ser israelià”, continua. “No actuen contra Israel, sinó contra els 14 milions de jueus que queden al món... I contra la població àrab que habita a Israel!”.
Torrens repara en el fet que el BDS tinga més vitalitat al País Valencià i Catalunya —“sobretot entre la CUP i els comuns, Esquerra està dividida en aquest tema”— que no a Euskadi. I hi aporta una clau: “EH Bildu va fer servir mediadors israelians per aconseguir la pau al País Basc”. Jon Inarritu, senador de l’esquerra abertzale, va criticar l’actitud “discriminatòria contra els israelians” que propugna el BDS. “Les diferències entre la CUP i Bildu en aquesta qüestió són abismals”, insisteix Torrens.
Per acabar, el professor estableix un paral·lelisme entre la manera diversa d’acarar el conflicte araboisraelià al si de l’esquerra que equipara a la diferent manera com Malcom X i Martin Luther King van fer front al racisme: “Comparteixen la diagnosi però difereixen en les solucions. La CUP i el BDS recorden Malcom X, que feia propostes antisemites, antiblancs, masclistes i anticristianes, mentre els Verds alemanys, en canvi, opten per la via del diàleg, com Luther King”.
Una idea de diàleg que també abandera l’exministre israelià Shlomo Ben-Ami, víctima d’un boicot protagonitzat per la Xarxa de Solidaritat del País Valencià amb Palestina. L’embrió del BDS valencià va impedir la seua participació als Premis Octubre de 2005. Ben-Ami va abandonar l’Aula Magna de la Universitat de València sense haver pronunciat la seua conferència i escortat pels membres de seguretat, els quals van evitar que resultara agredit pels manifestants concentrats als peus de l’estàtua de Lluís Vives.
EL TEMPS ha tractat de recollir el punt de vista d’algun membre del BDS, però tots han preferit guardar silenci. Hi han respost amb el boicot que pregonen.