És impossible explicar un paratge natural com l’Hort de Soriano - Font de la Parra sense atendre a la particular història de Carcaixent, “bressol de la taronja”, com resa el lema turístic, amb aquest conreu. Una relació de segles que arrenca a l’època musulmana —el municipi té el seu origen en una alqueria del període de dominació àrab—, però que presenta un moment clau cap a finals del segle XVIII, l’any 1781, quan un rector, Monzó, un apotecari, Bodí, i un notari, Maseres, uneixen les seues forces per plantar camps de tarongers en una partida de Carcaixent coneguda com les Basses del Rei. La gènesi d’una important transformació social i demogràfica.
El Xúquer i els seus afluents feren possible transformar terreny de secà en una activitat agrícola cada vegada més puixant, que va viure un gran esclat en el segle XIX, quan la irrupció del ferrocarril i les connexions amb ciutats portuàries com València, Gandia o Dénia —la línia entre Xàtiva i la capital va arribar el 1854, mentre que el traçat a la Safor i la Marina ho va fer el 1864— van fer possible exportar cítrics industrialment. Una transformació social i econòmica d’enormes dimensions, explicada a grans trets, que ha deixat petjades tan significatives com l’abundosa i valuosa arquitectura modernista de la ciutat, que trobareu en edificis civils com el Magatzem Ribera. Una transformació estètica que va experimentar un impuls extraordinari als inicis del segle XX.
Prova de la importància d’aquest llegat és la Fira Modernista de Carcaixent, que, el segon cap de setmana de cada juny, el rememora amb mercats artesans, degustacions, concerts o rutes turístiques per l’interior de la ciutat, o amb visites als anomenats horts. I precisament l’herència modernista i d’esplendor agrícola també perdura en els horts, grans finques de conreu de tarongers que envolten espectaculars i vistosos edificis normalment d’aquest estil. Construccions vistoses que pretenien reflectir el poder econòmic dels seus propietaris.
L’Hort de Soriano, propietat de la família del mateix nom, era una d’aquestes finques, producte d’haver estès el conreu cap a les muntanyes del terme municipal, quan acaba la planura i les pendents es van fent més pronunciades, la qual cosa es feia desbrossant i abancalant considerables extensions. Una zona fronterera agrícola i muntanyenca. En el cas que ens ocupa, l’edifici principal de l’Hort de Soriano va estar construït al voltant del 1930 i ara és aprofitat, com la resta d’edificis, com a base per a les instal·lacions. L’aigua provinent de la propera font de la Parra, que abasteix Carcaixent des del 1609, servia per alimentar el conreu de la taronja.
Així les coses, el 1991, l’Ajuntament de Carcaixent decideix adquirir la propietat per tenir una plataforma de promoció turística i del patrimoni agrícola i natural. Una manera d’ajudar la natura a recuperar el terreny perdut. I un primer pas perquè, anys després, el 2007, la Generalitat Valenciana declarara l’entorn Paratge Natural Municipal una extensió de 53,224 hectàrees. En el text de la declaració, que explicava profusament els valors botànics i faunístics de la zona, es deia el següent: “El paratge ofereix gran interès paisatgístic. Els relleus calcaris de la serra l’eleven bruscament des de les planures de la Ribera del Xúquer, oferint un bell fons de contrast entre les terres agrícoles i la vegetació forestal dels vessants. Els punts més elevats del paratge ofereixen unes esplèndides vistes sobre les terres de les dues riberes i sobre els relleus de la veïna serra de Corbera”. Muntanyes que dominen les valls i que formen part de la confluència dels últims contraforts de la serralada Ibèrica amb el Sistema Prebètic.
Les instal·lacions
El primer que crida l’atenció sobre l’Hort de Soriano és la gran quantitat d’instal·lacions que ofereix, com ara una àrea per a autocaravanes que fa d’aquest paratge una referència molt citada en els webs que parlen d’aquesta activitat. També és important l’àrea recreativa, amb zones de pícnic, jocs per a xiquets, paellers i espais esportius que ocupen una considerable extensió de 6,8 hectàrees. Fins i tot hi ha una aula de la natura instal·lada en les antigues cavallerisses i un “Museu viu de la taronja”, una zona recuperada i abancalada en la qual es van plantar fins a seixanta varietats de taronges antigues, que ja no es comercialitzen. Una manera de no desvincular l’indret de la seua antiga funció i afegir elements pedagògics i educatius a l’oci. En l’Hort de Soriano, amb tot, també està representat el conreu de secà amb una plantació d’oliveres amb més de quaranta varietats diferents. I en un punt de la zona recreativa trobareu plantades moreres, amb la funció de donar ombra però també de recordar un conreu —aliment per als cucs de seda— que va tenir importància per a Carcaixent en una altra època.
Els bons equipaments en contacte amb la natura fan d’aquest paratge un autèntic formiguer els caps de setmana i els festius, una afluència alimentada pels habitants de la comarca, de les comarques veïnes i de més enllà que busquen passar una jornada o més en contacte amb la natura lliurats a l’esbarjo, el relax i els bons aliments. Així i tot, la recomanació és fer alguna de les moltes excursions possibles al voltant del parc, amb durades i dificultats diverses, a través de les quals es poden visitar els barrancs, les simes i els punts més alts de la zona, allà on els capritxos geològics ens ofereixen les vistes més impressionants.
Optem per una ruta que ens du en primer lloc a la font de la Parra, en la qual es veu el brollador que alimenta la zona. Només començar l’ascensió ens trobem amb un antic forn de calç, vestigi de la convivència de la muntanya amb les activitats humanes, en aquest cas les construccions de pedra de les quals obtenir aquest element emprat per emblanquinar cases, construir o soterrar animals morts. Aquesta construcció típica presta el seu nom a una altra de les rutes del parc El Camí dels Calciners en direcció a les cases de Cucó a través del barranc de la Timora. Un itinerari que permet veure un bon grapat d’aquestes instal·lacions de pedra molt habituals en la zona: fins a un centenar de forns han estat censats, però fa temps que no compleixen la seua funció. Els últims actius daten de la dècada del 1970. Una interessant ruta que, com altres, haurem de deixar per a un altre dia.
Des del forn cap amunt hi ha una senda empinada i estreta —que requereix també fer atenció als senyals de color roig, per no desviar-nos— amb un cert punt d’exigència física, però que ens agafem amb calma per a observar la molt variada flora de la zona, la típica dels vessants de solana amb els fruits rojos del llentiscle trencant amb el cromatisme predominantment verd. Una verdor molt intensa malgrat la tardor.
Un racó que, de segur, presentarà tonalitats més vives amb la primavera i el període de floració. Tampoc oblidem que som en una zona de tarongers, per la qual cosa també és recomanable la visita a la zona als mesos d’abril i març, quan la flor de tarongina envaeix l’ambient amb la seua fragància. També hi ha l’al·licient durant l’ascensió de contemplar els barrancs que hi ha als nostres peus i que formen part d’unes altres rutes, moltes de les quals són circulars, amb inici i final en l’Hort de Soriano. L’ascensió més dura, que té com a objecte fer una drecera en la muntanya per trobar-nos amb la pista forestal, es fa ràpida i amena entre unes coses i altres.
Només arribar a la pista ens topem amb un dels impactes paisatgístics de la caminada. A la nostra esquena, la ribera del Xúquer. A la dreta, en direcció al sud, es pot veure una enorme extensió de tarongers, la finca del Pinar dels Frares, amb una bassa de rec de dimensions olímpiques i una mena de poblat que no està habitat. Es tracta d’una finca enorme, repartida entre els termes municipals de Xàtiva, Barxeta, Rafelguaraf i una mica de Carcaixent, que va estar vinculada als frares del convent d’Aigües Vives. Després de patir abandonament, el conreu va ser posat en marxa de nou i va passar per mans com la del ministre de Franco Antonio María de Oriol Urquijo. Actualment, pertany a un important empresari.
No sols se’ns ofereix el paisatge proper a la vista: l’altura guanyada ens permet la visió de les serralades i pobles de la Costera, la comarca veïna. Fins i tot és possible albirar el castell de Xàtiva i altres punts significatius.
El nostre objectiu, tanmateix, és ampliar el camp de visió arribant al molló de Miramar, un dels punts més alts de la zona, ubicat en els marges del que és la superfície del parc, al qual arribarem sense més complicacions per la pista forestal, malgrat alguns trams de cert desnivell que no desanimen un grup de ciclistes de muntanya. Un camí, certament, ideal per a la pràctica d’aquest esport.
Acabem d’estrenar l’octubre, però el dia és assolellat, sense gairebé núvols. I la temperatura molt agradable, ideal per a la pràctica del senderisme. Malgrat tot, el camí té poques zones d’ombra, entre altres coses per la incidència acumulada d’incendis forestals, per la qual cosa la recomanació és dur alguna gorra o element per protegir-nos el cap, sobretot en els mesos més càlids. A poc a poc, en la mesura que coronem l’ascensió, el terreny va perdent encara més vegetació, mostra que ens aproximem al nostre objectiu. Una senyalització que trobarem de nou més tard ens indica que ens queda un quilòmetre.
L’arribada al molló de Miramar, d’uns 300 metres d’altitud, es un altre dels moments espectaculars. Des d’aquest monticle el domini de la Ribera del Xúquer i més enllà és aclaparador. A més, en direcció a Llevant, ja és visible una franja de mar i alguns dels edificis de Tavernes de la Valldigna, en la comarca de la Safor. L’aire ací corre de valent i la temperatura baixa alguns graus, per la qual cosa no va malament tenir a mà una jaqueta o un tallavent. Fem una parada ràpida per recuperar forces, al costat del monticle amb pedres que indica el molló. En apropar-nos, ens trobem amb una petita làpida negra, homenatge d’un col·lectiu ciclista de Carcaixent a un dels seus membres, un dels molts amants anònims de la natura que recorren aquestes sendes i camins.
Curiosament, malgrat l’altura, ens trobem en una cruïlla de la qual parteixen més camins i pistes forestals que connecten el paratge a través de nombroses rutes senderistes i ciclistes amb la Costera, la Safor i, per descomptat, altres punts de la comarca com el barranc d’Aigües Vives.
Refem el camí i ens trobem de nou amb la senyalització que ens convida a tornar a l’Hort de Soriano més o menys pel mateix itinerari, baixar al molt pròxim barranc de les Morteres o continuar caminant una mica més de dos quilòmetres cap al barranc de Basses Roges. Per controlar millor el temps, tornem per la mateixa pista forestal, però la baixada ens aporta sensacions noves, un descens preciós, amb l’enorme superfície de planures a la vista, sense necessitat d’aturar-nos per a la contemplació. El retorn relaxat ens permet fixar-nos una mica més en la fauna, en les abelles que cerquen entre les flors, en les aus que ens passen a poca distància, tan fregant i tan ràpid que se’ns fa impossible identificar-les. Trobem a faltar uns bons prismàtics per observar amb tranquil·litat les moltes espècies animals de la zona.
El dia que fem la visita és laborable. Hi ha un silenci i una calma eixordadors que acompanyen els nostres passos, més enèrgics i descansats en la baixada. Ens sentim gojosament sols i pràcticament invisibles. I fins i tot una sargantana descarada se’ns creua pel camí com si fora absolutament ignorant de la nostra existència.
Arribem al final amb les piles recarregades. I ganes de més.