De què són indici les ruïnes? D’un passat que continua en el present, d’un esplendor que s’ha fos, de la profecia sobre el que s’acosta? La qüestió de les ruïnes està íntimament vinculada d’una banda a la història de la sensibilitat humana i de l’altra a la dels usos polítics de la història. No totes les ruïnes són iguals; n’hi ha que deriven de l’inexorable pas del temps, fruit de la decadència i del desgast inevitable en totes les coses, i n’ha d’altres plenament intencionades, fruit de la violència dels homes, no sempre tan cega com diuen els poetes.
Tot i que des del punt de vista de la gent que els bastiren, les ruïnes dels palaus, de les esglésies o dels aqüeductes antics serien una desferra, o un accident absurd, és innegable que la ruïna històrica manté una dignitat enllà del temps. El treball de la devastació natural sobre els objectes de segles llunyans no provoca, en general, una lletjor insuportable. El temps és capaç de redimir les velles obres, creant encara sobre elles alguna mena de nova harmonia estranya. Al cap i a la fi, la ruïna és la metàfora perfecta per a descriure el final de la vida. Les restes d'un edifici mutilat deixen pas a noves formes, i a nous usos, que creen una unitat específica amb el romanent de les primitives estructures esfondrades.
Però de la mateixa manera que hi ha unes ruïnes que són fruit del temps inexorable (dels terratrèmols, de les tempestats), n’hi ha també d’altres que sorgeixen dels homes; de la descurança, de la brutícia i de la maldat. La ruïna que neix de l’estultícia humana resulta també un indicador de la més profunda misèria moral. Aquest és el cas de tants paisatges desballestats per la crisi econòmica actual. Sembla que Baudelaire va dir que les ciutats del seu temps no produirien mai belles ruïnes perquè feien pudor d’all i d’aixella. A diferència de les ruïnes clàssiques, que tenien un punt espiritual, la desferra contemporània fa venir repulsió. Els pobles arrasats per les guerres, els murs esbudellats per bales i obusos o les fabriques abandonades i la ruïna postindustrial diversa, mai tindran la dignitat de les columnes clàssiques. El Fòrum romà, Pompeia o Súnion no admeten comparació amb les fotografies, ja ara “postclàssiques”, que recull el llibre BlackFriday (2014) del fotògraf nord-americà Stephen Lawless (és un pseudònim, òbviament!) que va documentar el col·lapse dels centres comercials dels Estats Units després de la crisi del 2008.
Si qualsevol ruïna expressa una pulsió de mort, el paisatge post-apocalíptic dels centres comercials (els malls nord-americans i les seves barroeres còpies locals), bastits en les dècades de 1970 i 1980 i ara en desús, o en espera de la piconadora, anuncien un col·lapse civilitzatori inquietant i un punt inexorable. Si en tota ruïna hi ha implícit un auguri sobre el futur de qualsevol civilització avui esplendorosa, les ruïnes de les activitats comercials són terra eixorca.
Diu Lawless que al públic el fascinen els llocs abandonats pel que tenen de misteri; però un espectador de les seves fotografies intueix d’una manera que també tenen un punt inevitable de profecia. Anuncien alguna cosa del futur de tots nosaltres. A Ésser i Temps, per a Heidegger les ruïnes són el treball de la història; però en realitat les ruïnes industrials no han tingut ni tan sols temps de ser masegades per la història, són expressió de les passions tristes dels homes d’una devastació més profunda: la que produeix el diner mancat de grandesa, quan es gasta tan sols en purpurina. La runa postindustrial és, ho vulguem o no, un desagradable indicador moral.
L’arquitectura racionalista del segle XX, i particularment els gratacels i els grans centres comercials, foren monuments bastits a major glòria del poder del diner, com fins a la revolució francesa, les catedrals proclamaven el temor de Déu. Potser per això no estaria de més reflexionar sobre el que representen les deixalles que n’estan quedant. La ruïna postmoderna té un punt de desolació que gela. Mentre la ruïna antiga és el testimoni d’un temps que fou aproximadament gloriós, tot i que hagi quedat reduït a pols, en la trista ruïna postindustrial d’acer i ciment armat resulta impossible trobar-hi ni el més partit bri de grandesa.
Quan la piqueta ensorra els centres comercials ho fa sense cap èpica. Si la ruïna antiga acabava prenent el color del paisatge, en la nova ruïna hi ha un punt de vulgaritat que el ciment gris accentua fins a l’absurd. Acarat a l’espectacle de la bellesa amenaçada, Ippolito Pindemonte, l’últim poeta neoclàssic italià, que havia viscut a París durant la revolució francesa i sabia de primera mà el que significava aterrar estàtues, parlava de: “quell'orror bello che attristando piace” (aquest bell horror que agrada mentre ens entristeix). No sembla, però, que l’horror postindustrial produeixi altra cosa que una sensació d’encongiment i absurd.