Els Emirats Àrabs Units són un país molt recent. Es van independitzar de la Gran Bretanya el 1971. No fa ni 50 anys, doncs, que són un estat. Abans sempre fou un conjunt de tribus i, més tard, d’emirats que només adquiriren una mínima organització política comuna, més oficial que real, per imposició de la potència ocupant, el Regne Unit.
Història
Els primers assentaments humans a la zona daten de l’edat del bronze. En el tercer mil·lenni abans de la nostra era, va sorgir a la terra avui ocupada per la ciutat d’Abu Dhabi, capital dels Emirats, una cultura anomenada Umm al-Nar, que s’expandí per les zones limítrofes. Amb posterioritat, les seves terres foren ocupades pels perses i, més tard i amb menys intensitat, per pobles grecs fins que durant el segle VII dC diferents tribus que hi vivien foren envaïdes pel regne musulmà d’Ormuz, situat a la costa sud de l’actual Iran, i es feren mahometanes.
Entre 1498 i 1633, els portuguesos ocuparen els enclavaments estratègics per assegurar-se’n el control del pròsper comerç que es desenvolupava des del golf fins a l’Índia i l’Orient Llunyà. Aquesta activitat comercial va fer créixer algunes nissagues de poderosos clans familiars, com els Qawasim i els Banu Yas, que es convertiren de fet en els amos d’amples territoris. Són els avantpassats de les famílies que governen actualment quatre dels set emirats.
La riquesa del comerç a la zona va atreure l’interès del Regne Unit, la potència emergent en tota aquella part del món a principis del XVIII. Gran Bretanya s’alià amb una de les tribus, la d’Al-Busaid, ancestres dels actuals sobirans d’Oman, cosa que l’enemistà amb els Qawasim. Les topades entre aquestes dues i d’altres tribus -cada una de les quals anaven consolidant el sistema de poder intern que seria l’emirat respectiu, amb un xeic al capdavant- conduïren a hostilitats cada cop més freqüents. A principis del XIX, els Qawasim eren els que s’estaven imposant. Aleshores, Londres els acusà d’haver creat al litoral que controlaven la «costa dels pirates» des de la qual, segons els colonialistes, atacaven vaixells dels altres emirats. Fos vera o excusa, la flota britànica destrossà les naus dels Qawasim. El 1820, els europeus imposaren un acord de pau entre els nou xeics de la zona sota la seva direcció i amenaça militar; no debades deixaren un contingent armat perquè res es descontrolés. No contents amb això, el 1835 forçaren un altre acord que intensificà la seva presència. Un altre pic passà el mateix el 1853, amb la qual cosa des d’aleshores tota la zona es convertí en un protectorat britànic.
Per a les diferents tribus, la vida era força dura. El país era tòrrid, desèrtic, pobre. Una mica de ramaderia i la vida nòmada marcaven l’existència quotidiana. L’excepció eren els enclavaments comercials del litoral i la recol·lecció de perles, però bona part d’aquesta riquesa naixia de l’exportació cap a l’Índia i l’Orient Llunyà, cosa que no estava en les mans dels emirats sinó dels britànics. El control de la potència es va fer més intensa encara el 1892, quan obligà els xeics a acceptar la creació dels Estats de la Treva -així anomenà Londres l’estructura integrada pels diferents xeics, sempre sota el seu control-, que atorgaven al Regne Unit l’explotació de tots els recursos naturals del país. A pesar de la suposada federació imposada pels colonitzadors, els xeics mantenien entre ells unes difícils relacions. Sovintejaven els atacs d’unes tribus contra les altres. Quan la violència augmentava força i amenaçaven a convertir-se en una guerra oberta, aleshores els britànics hi intervenien i imposaven la pau a la força.
A principis del segle XX, el negoci de les perles es va enfonsar, degut al fet que en el Japó s’havia inventat com cultivar-les. El comerç de les preuades bolles naturals va caure en picat a la zona del Golf. El cop econòmic per a tot el litoral del país va ser brutal. Al llarg de les dècades següents, cada un dels emirats intentà sobreviure com pogué. Amb el desenvolupament del transport per carretera, amb cotxes i camions, tant a Europa com als Estats Units la indústria del petroli es convertí en la creixent font de riquesa. Els enginyers i geòlegs contractats per les empreses petrolieres nord-americanes, franceses i britàniques es movien arreu del món cercant zones susceptibles d’amagar grans bosses de petroli i quan les localitzaven hi feien els tasts necessaris per calibrar si era potencialment rendible l’explotació o no. Després de la Segona Guerra Mundial, el golf Pèrsic fou un d’aquests indrets progressivament tastats. De cop i resposta, aquelles extensions immenses de desert, on no hi havia cap economia més que la de subsistència, esdevingueren objecte de desig per part dels tastadors britànics. Hi podia haver grans quantitats d’or negre sota l’arena.
El 1958, al camp Murban Bab Oil d’Abu Dhabi, s’hi descobria el que seria el primer camp de petroli dels emirats. Sis anys després, es detectaven importants bosses de cru també a Dubai. S’iniciava la ràpida transició d’un país ancorat en una economia de subsistència a una economia basada en l’exportació de petroli que li acabà per atorgar una envejable situació (el 2018, amb una població de 9,5 milions d’habitants, tingué un PIB de 350.000 milions d’euros, amb un PIB per capita de 36.400 euros)
Amb la riquesa del petroli, les velles reticències, que venien dels enfrontaments que s’havien perllongat durant segles entre les tribus que formaren els diferents emirats, s’esvaïren del tot. L’organització política comuna que havien imposat els britànics, la federació o Consell Suprem dels Xeics, per dirimir-hi les diferències i així evitar les topades violentes, esdevingué l’única estructura que podria governar el país quan es fes independent. El 1968, Gran Bretanya anuncià que deixaria de ser la potència protectora quan hi hagués un govern autòcton per assumir el poder. No hi havia una altra possibilitat de crear un govern que l’esmentada federació creada pels colonitzadors, el Consell Suprem. No va ser fàcil. Dos dels emirats, Qatar i Bahrain, s’estimaren més seguir el seu camí, cadascun pel seu costat. I entre els altres les reticències es feren notar. Però aleshores el més poderós dels set emirats, Abu Dhabi, es posà al front del procés cap a la independència conjunta.
El director del procés fou Zayed bin Sultan al-Nahyan (1918-2004), que el 1966 havia succeït el seu germà com a emir d’Abu Dhabi, el més ric dels emirats. Quan els britànics anunciaren la seva partida, negocià sense descans amb els altres sis xeics per mantenir la federació com a govern comú del futur nou país. Després de superar moltes divergències, va ser acceptat. El 1971, Al-Nahyan fou elegit pel Consell com a primer president dels Emirats Àrabs Units —país format per Dubai, Abu Dhabi, Ajman, Fujairah, Sharjah, Umm al-Quwain i també per Ras al-Khaimah des de 1972—, i reelegit successivament fins que morí el 2004. Des d’aleshores el seu fill, Khalifa bin Zayed al-Nahyan, ocupa la presidència.