Al Quermany, la muntanyeta de Pals, el poble empordanès on l’atzar em feu néixer, hi havia encara a finals de la dècada de 1960 força ruscos fets amb suro i soques buides i, de petit, m’agradava anar “a les roques”, buscar crasses i escoltar la bonior de l’abellar, que per fer les coses més poètiques, sempre està encarat a sol ixent. Un cop o dos a l’any venien els abellaires, encenien el fumador i se’n portaven la mel. Com tantes altres coses, el “desarrollismo” va fer desaparèixer els abellaires, que només molt recentment han reaparegut per la banda del Montgrí i jo me’n vaig anar a la ciutat i em vaig dedicar a llegir que és l’únic que sé fer.
No hi ha cap altre animal tan filosòfic com les abelles, que durant milions d’anys d’evolució han aconseguit una sofisticació i, alhora, una simplicitat inigualables. Les abelles ens han acompanyat al llarg de tota la història del pensament occidental i han servit per a exemplificar tot de teories més o menys plausibles sobre l’organització social i comunitària. A part de donar mel, cera i bresca, són les millors productores de metàfores que conec; tothom hi ha vist el que ha volgut veure-hi. Són sòbries, feineres, disciplinades, tenen sentit del bé comú, mengen poc (res de carn, ni res de cuit!) i no volen mai sobre cap cadàver. Tot plegat, dona per a molta filosofia.
Des dels vells temps de la mitologia grega, i de la llegenda d’Aristeu, fill d’Apol·lo i la nimfa Cirene, que fou el primer a ensenyar als humans a domesticar les abelles, gràcies als ruscos, mai no ha faltat un filòsof que posi una abella (generalment laboriosa) en la seva teoria. Els filòsofs normalment passen per alt que les abelles tenen fibló i molta mala bufa, però no cal tenir-los-ho en compte. En realitat no els interessa l’apicultura, sinó el problema de l’autoritat natural. Abelles, formigues i insectes diversos només són una excusa per parlar del poder.
Al Fedó platònic, els ciutadans que s’haguessin comportat com calia, tot i no ser del tot perfectes podien reencarnar-se en abelles (o en formigues) en espera de la purificació total de l’ànima; i per a Aristòtil, el rusc és el microcosmos de la Ciutat. Ciceró les relacionava amb la república (al rusc tothom col·labora al bé públic dins les seves possibilitats) i Sèneca al De Clementia les veia com a model de la monarquia (la benefactora, no la hispànica!). Per a Hobbes, de la mateixa manera que el rusc depèn de la supervivència de la reina, l’Estat depèn del bon funcionament del seu cap. A més, en el rusc l’única abella sense fibló és la reina perquè, com els governants justos, en té prou amb la seva autoritat intrínseca. Si voleu un tipus de govern natural, no hi ha res com observar les abelles i el triscar del rusc! Per als kantians són una expressió d’imperatiu categòric i d’alta moralitat. Ara hi ha qui les veu com a inventores del desenvolupament sostenible perquè la seva forma de recollir el nèctar promou la pol·linització.
Des de Montaigne (Assaigs, I, 26) les abelles són el símbol del treball intel·lectual, perquè, com fan els escriptors –i sense anar més lluny l’autor d’aquest article– agafen flors (en aquest cas, idees o ocurrències) d’aquí i d’allí per elaborar un producte que no és com el romer o el marduix original, sinó una altra cosa ben diversa. Les abelles també són animals utilitaristes i Voltaire al Diccionari filosòfic diu que “resulten superiors a la raça humana, perquè amb el seu cos produeixen una substància útil, mentre que ni una tan sols de les nostres secrecions serveix per a res”. Feineres (dispensin “laborioses” que queda més culte), les abelles són també soldats d’una mena especial, perquè quan usen la violència moren indefectiblement.
Sant Ambròs al De virginitate va establir, a més, que la virginitat de Maria “mereix ser comparada amb les abelles perquè com elles fou diligent, pura i casta”. I és que, efectivament, les abelles foren durant segles un dels grans arguments dels partidaris de la procreació sense sexe. La Immaculada Concepció no és cap misteri per a qui observi un rusc; al cap i a la fi el sexe de les abelles no va ser descobert fins al segle XVII i la castedat obligatòria per als de sota s’ha practicat des de sempre a tot arreu. Però també han estat ficades en política i Proudhon (a Què és la propietat?) va presentar-les com un exemple... de l’autogestió obrera i el mutualisme. “L’instint cec, però convergent i harmònic” de les abelles és per al filòsof anarquista la vera imatge de la societat futura.
Marx, que mai va establir cap relació entre l’abella i la raça humana, es veié obligat a criticar la metàfora, en el seu debat amb Proudhon: no pot ser comunista un animal que ignora què fa i per què ho fa. Tampoc pot ser-ho qui actua per instint (les aranyes, els castors o els ruscos), per comptes de fer-ho racionalment. Per això el pitjor arquitectes és més interessant que l’abella més diligent. Que la societat del comunisme seria monòtona i mecànica com un rusc és una crítica molt vella, però inaplicable a la concepció marxista de l’home. Les abelles, comunitaristes i que reben la seva força del grup, també s’han contraposat a les aranyes, individualistes i per això mateix febles.
Vivim en una societat hiperconnectada i interdependent que, cada vegada més, va prenent la forma d’un gran rusc global; i la crítica les ideologies que pretenen convertir la humanitat en un immens conjunt d’abelles laborioses comença a fer-se molt necessària perquè la informàtica, que al principi es concebia a si mateixa com una gran teranyina mundial, actua cada vegada més amb la solidesa del rusc. Els humans i les abelles tenen en comú, entre altres coses, una tendència important a perseguir la seguretat i a la repetició ritual; cosa que lliga molt bé amb el que ens ofereix la societat tecnològica... a canvi de la nostra llibertat. Convindria no oblidar, però, que al rusc hi ha guerres i que les abelles tenen fibló; que les obreres d’en tant s’enfurismen i maten els mascles i que la seva sexualitat resulta estrictament perversa.
Cada cop més senyals permeten intuir que en la societat que s’acosta es voldran crear individus que, com les abelles, obeeixin cegament i no puguin, ni sàpiguen (ni vulguin) deslliurar-se d’un destí que els ha estat imposat. La mel (digueu-li la utopia) que és símbol de salut i de saviesa, implica un preu molt alt a pagar en llibertat. Compte, doncs, amb les abelles! En el país multicolor de la tecnologia, l’ús de les abelles com a metàfora encara continua essent fascinant.