La guerra de García-Margallo ‘superstar’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Catòlic, de dretes i monàrquic». D’aquesta manera inequívoca s’autodefinia el senador i exministre d’afers estrangers del Regne d’Espanya, José Manuel García-Margallo (Madrid, 1944), polític de l’ala dretana de l’hemicicle amb càrrec públic des del 1977. Qualsevol altra adscripció ideològica resultaria desconcertant: parlem del nebot-nét de Juan García-Margallo y Cuadrado, capità de cavalleria cuirassada caigut el 1921 -per la gràcia del nostre senyor i de les bales enemigues- durant un replegament durant la Guerra del Rif. Abans d’això, el seu besavi, Juan García y Margallo, general i governador de Melilla, havia mort en la «Guerra del Margallo» (1893-1894), un conflicte provocat pel parent de l’exministre en voler alçar una tanca a prop de la tomba d’un home considerat sant per les tribus del Rif. Uns 6.000 combatents -sembla que molt emprenyats- baixaren de les muntanyes cap a Melilla i acabaren amb el profanador.

Els precedents familiars expliquen l’ardor africà del polític madrileny, diputat per Melilla en les Corts Constituents (1977-1979). Un individu preocupat i ocupat des del ministeri per l’espanyolitat de les places al nord d’Àfrica i per reclamar el Penó de Gibraltar a la Gran Bretanya, petició revifada a propòsit del Brexit. Però estem avançant esdeveniments.

Format a l’elitista Universitat de Deusto, José Manuel García-Margallo seguí el deixant patern i s’inicià professionalment com a inspector tècnic fiscal de l’Estat, el 1968. Un entremès mentre arribava el moment de fer el salt a la política, covat des del seu ingrès amb 16 anys a les Juventudes Monárquicas Españolas (JUME). El primer càrrec públic, de la mà del dirigent democristià Óscar Alzaga, fou en una direcció general del Ministeri de Cultura, el 1977. I fins ara els ha anat encadenant els càrrecs. Un no parar.

Una carrera política vinculada al País Valencià, com a candidat al Congrés per la circumscripció de València i, fins i tot per Alacant, l’any 2015. «M’he entestat en ser valencià», digué un any abans, en el discurs de mantenidor de la fallera major del cap i casal. «És una bona terra per viure, per visitar, per jubilar-se, per treballar, per emprendre i per innovar», reblà. I també per fer negocis: sent eurodiputat, entre 2007 i 2008, García-Margallo fou assessor per a un projecte internacional d’Asedes Capital S.L., matriu de Sedesa, empresa familiar de Vicente Cotino i el dirigent del PP Juan Cotino, processat per la gestió de les despeses de la visita a València del papa Benet XVI. Una associació qui sap si cimentada en el fervor religiós comú.

En tot cas, fou la llarga etapa com a eurodiputat (1994-2011) la que donà a conèixer José Manuel García-Margallo. El parlamentari es distingia de la fauna popular valenciana per la seua preparació, per unes considerables dots comunicatives, per un elevat concepte personal -fregant la petulància- i per un tarannà que semblava moderat, tot i que fóra pel contrast amb el populisme groller que regnava a la vora del Mediterrani. «Tota València» donava per fet que la seua longeva amistat amb Mariano Rajoy, que data de la dècada del 1980 i de la qual el futur ministre es vantava, acabaria per donar fruits selectes: el nomenament com a ministre d’afers estrangers, l’any 2011, no fou cap sorpresa.

José Manuel García Margallo i Mariano Rajoy al parlament espanyol.

La seua gestió ministerial no passarà als annals: amb ell com a ministre, Espanya ha perdut pes en el context internacional i, especialment, al sud del continent americà. I mentrestant esdevingué una figura amb perfils mediàtics però fama de soberg i bocamoll. Les manifestacions després del Brexit dient que el resultat del referèndum era «la més gran oportunitat per a Espanya» de recuperar el Penó figuraran entre els seus grans hits. Una idea de fons incongruent: allò que servia per revisar l’estatus de Gibraltar es podia aplicar a Escòcia des d’uns altres paràmetres.

Amb tot, el que la dreta més reaccionària no li perdonarà mai ha estat la seua posició al voltant del procés independentista català:  García-Margallo ha situat Catalunya en el centre de les seues intervencions públiques i dels seus esforços gestors com a ministre d’afers estrangers. Ha acceptat debatre amb dirigents com Artur Mas i Oriol Junqueras -en territori amic o enemic- i ha introduït una falca en el discurs oficial del PP en defensar una reforma de la Constitució, de tall federalitzant, per resoldre l’encaix català en l’Estat. Anatema. Se l’ha acusat de traïdor, de comprar la mercaderia nacionalista i d’estar abduït per la propaganda independentista, entre més.

No seria agosarat sostenir que aquesta lleu sensibilitat per trobar una solució proactiva li ha estat tan perjudicial com la irrellevància ministerial i l’afany de protagonisme. Això i, per descomptat, haver-se proposat discretament com una possible alternativa al seu amic Rajoy quan el futur presidencial del gallec estava amenaçat. Siga per una raó directa o per acumulació d’inconveniències, en el nou gabinet ministerial del PP posterior al «no és sí» del PSOE, García-Margallo, el protegit de Rajoy, l’amic íntim de Rita Barberà, hagué de deixar la cartera i refugiar-se al Senat.

La defenestració d’aquest polític de 72 anys no ha aconseguit que renunciara als focus. En una delirant intervenció televisiva, posterior a un debat amb Artur Mas, García-Margallo va assegurar que Espanya devia uns quants favors a països pels seus pronunciaments en contra de la independència catalana. Entre les afirmacions, una de ben il·lustrativa: «Ha costat molt de treball, perquè el normal, quan et plantegen un tema d’un altre estat, és dir: ‘Escolte, açò és una qüestió interna, resolga-la vostè mateix, no em faça fer a mi una declaració important sobre aquest tema’».

A García-Margallo superstar el va trair el seu egotisme, les ganes de reivindicar l’actuació en el ministeri per difuminar en l’àmbit internacional les aspiracions catalanes. Un arravatament de sinceritat egocèntrica, en tot cas, que regala arguments a l’independentisme i despulla les maniobres de la diplomàcia espanyola. Que mostra com de teatrals eren algunes de les seues manifestacions sobre Catalunya quan llançava malediccions sobre el possible aïllament català a Europa.

En realitat, és García-Margallo l’element aïllat d’aquesta història. Un vers solt, dins del PP, un cos estrany per la seua defensa d’una reforma de la Constitució per encaixar Catalunya. Una guerra que, com les dels seus avant-passats, no podia guanyar. El seu és un cadàver polític esqueixat per les feres del 155.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.