Allà pels anys setanta les redaccions eren plenes i el contacte humà, inevitable. El teletreball, que llavors no es contemplava, impedia els dibuixants treballar des de casa. I això convertia redaccions com la d’El Jueves en «una autèntica bogeria». Kap, nom artístic del dibuixant Jaume Capdevila, ha viscut escenes de llançament de dards contra les portes, partides de futbolí o festes improvisades de disfresses en les quals Fer, que va faltar diumenge a la nit, acostumava a ser protagonista. «Era un gamberro, tot i que semblava seriós. I a la vegada era director. Amb Fer de director, de fet, El Jueves era una revista extraordinària».
Nascut al petit poble lleonès de Mansilla de Mulas el dia de Sant Jordi de 1949, Fer compatibilitzava seriositat professional amb proximitat personal. De gran facultat creativa i amb una imaginació, Fer tenia recursos per no deixar la revista absent de dibuixos de qualitat. «Era un gran pencaire, capaç de fer hores i hores perquè tot funcionés i s’ocupava absolutament de tot més enllà del seu àmbit estricte, que era el del dibuix», recorda Kap. Fer no només era enginyós amb les seues il·lustracions: tenia idees que servien per agilitzar la feina dels seus companys, que trobaven en ell un recurs a l’hora de superar el bloqueig en què sovint cau la creativitat. Així ho recorda Kap, qui va conèixer el dibuixant desaparegut a la mateixa redacció d’El Jueves, quan va anar a entrevistar-lo per a la revista humorística Escudella i Carn d’Olla, impulsada pel mateix Kap i publicada entre 1996 i 1998.
Va ser tot just en aquella època quan Fer va conèixer Miquel Riera, actual director adjunt d'El Punt Avui i encarregat de l’àrea de Cultura i Espectacles del diari, en què Fer va col·laborar fins el seu últim dia. Fou també gràcies a una entrevista, en aquest cas per a la revista Presència a propòsit del premi internacional d’humor Gat Perich, impulsat pel mateix Fer per recordar l’humorista Jaume Perich. Gran amic seu de Fer, Perich el va rebatejar amb aquest nom artístic quan fins llavors, José Antonio Fernàndez s’havia donat a conèixer com JAF. Perich va morir el 1995, tot just un any abans de la primera edició d’aquells guardons. Cap altre com El Perich, traductor de sèries de còmics com ara Astèrix i referent en la seua professió, mereixia uns premis d’abast internacional amb el seu nom. De fet, el primer a rebre’l, tal com recorda Riera, va ser el dibuixant Plantu, del diari francès Le Monde. Amb aquells premis, segons explica el periodista d’El Punt Avui, Fer actuava de «catalitzador» de la seua professió i treballava per reconèixer la tasca dels ninotaires. «Era un gran relacions públiques», rememora Riera, qui explica que Fer aconseguia que ministres, consellers i autoritats de primer nivell acudiren a aquells guardons que, segons Kap, també els va organitzar com una excusa per reunir els amics. En aquell moment, a mitjan noranta, Fer dirigia El Jueves i feia dibuixos a l’Avui. Mentrestant, Riera treballava en El Punt abans que les dues capçaleres es fusionaren. Arran aquella unió, Riera i Fer treballarien junts, també amb Joan Antoni Poch, històric dibuixant del diari, fins que es va jubilar el 2018.
El de Fer era un humor «molt característic i no massa punyent», recorda Riera, qui matisa que, tot i la suavitat de les il·lustracions, era capaç de molestar. «Calia mirar els seus dibuixos tal com s’havien de mirar per detectar-ho», explica, i posa els exemples de les seues ‘Historias Fermosas’ d’El Jueves, una de les més recordades, en què un castell representava la dictadura i els soldats, la policia. El dibuixant Cesc, Francesc Vila i Rufas (1927-2006), escrivia el 1999 que Fer dibuixava «totes les persones gairebé iguals. I la veritat és que té raó. Tots en som, d’iguals». La descripció la recuperava El Punt Avui en l’edició del 15 de setembre, dedicada en bona part a Fer l’endemà de la seua mort. A més a més, Fer acostumava a ser productiu. En tots els mitjans pels quals va passar enviava sempre, per cada treball, tres vinyetes per fer-ne triar una als redactors.
Un costum que també adoptava en aquest setmanari, on va col·laborar entre el 2001 i 2015. De les seues vinyetes, possiblement, hi va haver més que van acabar al fem que no publicant-se. Moltes de les revistes humorístiques de la seua generació van comptar amb la seua signatura. També la històrica El Papus, present entre 1973 i 1986 i dirigida en el seu moment, també, per Fer. El 1977, un grup armat d’ideologia feixista va provocar un atemptat en la redacció de la revista. El conserge va morir i hi van haver una quinzena de ferits. Fer se’n va lliurar, atès que havia marxat a «acabar una pel·lícula de dibuixos sobre la mort de Franco». El dibuixant acostumava a fer broma dient que «el dictador em va salvar», tal com explicava el periodista Vicenç Relats, director de Vallesos, en un article rescatat recentment per El Punt Avui.
Instal·lat a Mollet del Vallès des de petit, Fer feia de professor d’història en secundària en aquesta ciutat i en altres pobles propers. El seu carisma i el seu afany per cultivar relacions li feia no tindre alumnes, sinó fans, recorda el dibuixant Kap, qui abandonava la casa de Fer carregat de tomaques que el dibuixant havia rebut com a obsequi per part dels pagesos de Mollet, «on era una celebritat». «Fer era un pol d’atracció de gent molt diversa, podia reunir al seu voltant gent extraordinària i estranyíssima», explica el dibuixant d’El Jueves, qui recorda una reunió convocada per Fer en què coincidien Manolo Vázquez Montalbán, Paco de Lucía, Joan Manuel Serrat i el Perich.
Miquel Riera, d’El Punt Avui, confirma que Fer era, per damunt de tot, una molt bona persona. «Ell m’ho va dir una vegada: ‘els humoristes en general som molt bona gent’. Ell sempre mirava que els de la seva professió estiguessin contents i tothom li ho va agrair sempre», explica el periodista. També el recorda així Salvador Llosa, el Gat Invisible, dibuixant d’EL TEMPS, qui va conèixer Fer en el Festival Internacional de la Caricatura, que se celebrava a Sant Esteve del Monestir, al Rosselló.
El 2018, Fer rebria la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya pels seus mèrits professionals. Els qui el coneixien, equiparen aquestes virtuts, també, a les personals, que han convertit en Fer en tot un referent. I no només en matèria artística.