Qui no ha sentit parlar de Monet, Renoir, Pisarro, Cézanne, Morisot, Degas, Sisley o Manet? Són els grans pintors dels anys 1850-1870 de París, famosos per la seva manera “diferent” de pintar, però sobretot per ser pintors rebels, que volien trencar amb les formes clàssiques de la seva època. Admiraven els seus mestres, com els pintors flamencs que controlaven com ningú la llum (llegir article sobre Vermer en aquesta mateixa secció), per no parlar dels clàssics espanyols com Velázquez, o com els francesos Poussin o Delacroix. A aquest darrer li van dedicar un quadre en el qual apareix ell al centre en un quadre, envoltat d’escriptors, artistes i intel·lectuals que mostren admiració i reconeixement.
Però tot i el que n’havien après, el seu objectiu no era imitar-los, ni millorar-los, sinó el trencament, el canvi radical, tant pel que fa al missatge com pel que fa a la tècnica.
Els pintors impressionistes no van pintar escenes bíbliques, ni grans batalles, ni reis ni nobles, ni els deus de l’antiguitat, ni fets històrics. Si no que van utilitzar el seu pinzell per pintar el món modern que s’estava gestant al seu voltant, la industrialització s’obria pas i naixien les conurbacions. Allò que durant cent cinquanta anys hem pensat que era el progrés es mostrava dia a dia, pas a pas, imparable i no hi havia marxa enrere. Només els quedava la natura, l’única part del seu món que restava immutable. Tots aquells artistes han esdevingut referents en la història de l’art, per això hi anirem dedicant articles però avui ens fixarem en Claude Monet.
Claude Monet va néixer a París, quan tenia cinc anys, la família es va traslladar a Le Havre, una ciutat de la Normandia que té encara avui dia un dels ports més importants de França. El seu pare era comerciant i li va poder pagar els estudis de pintura a l’Acadèmia Suïssa de París. Una estada a Anglaterra el va permetre conèixer l’obra del pintor anglès Joseph Mallord William Turner en qui va trobar respostes a les grans inquietuds que tenia. Vivia moments de grans canvis que venien de la mà de la indústria i va trobar en aquest quadre de Turner de 1838 la metàfora perfecte. Un remolcador de vapor porta un gran vaixell de vela a les drassanes mentre el sol tanca el dia. Fi de cicle, i ara era el seu torn.
A Paris, Monet havia tingut petits èxits, però en general l’acadèmia menyspreava la seva forma de pintar, ell i els seus es sentien incompresos, però sobretot, diferents. Aleshores el 1873 va crear una entitat anomenada Cooperativa de Pintors, Escultors i Gravadors, societat en la qual participaven els companys pintors que hem anunciat més amunt. L’any següent inauguraven la primera exposició en la qual Monet presentà el quadre del qual parlem avui: Impressions, el sol naixent. Arran d’aquell títol, un dels crítics més influents del moment Louis Leroy es va referir al conjunt de pintors que exposaven com a impressionistes, però no per elogiar-los sinó per fer-ne burla, eren massa moderns.
A l’escena veiem la sortida del sol, la boira enfosquida pel fum negre de les xemeneies crea un ambient espès, irrespirable.
És paradoxal que un moviment artístic que va néixer per trencar amb el món acadèmic del seu temps, acabés essent un “clàssic” en els nostres dies. Els quadres dels pintors impressionistes són potser els més reproduïts de la història i és clar que els podem contemplar en els grans museus, però també en una tassa de cafè, en un paraigua o en una samarreta. L’èxit dels impressionistes va ser un camí dur en el qual alguns s’hi van deixar la salut i fins i tot la vida. El resultat va ser una obra col·lectiva que van esdevenir una revolució, un trencament paral·lel al que vivia la societat de la mà de la tecnologia. Després de segles d’avançar lentament, l’art de pintar va iniciar una dinàmica de canvis que encara no ha acabat, els impressionistes són encara, al segle XXI, omnipresents i de rabiosa actualitat.