El dissabte 5 de setembre va morir a Palma l'històric militant independentista Joan Quetglas i Veny, a l'edat de 81 anys. Ell i un grapat d’entusiastes activistes del catalanisme polític crearen la delegació mallorquina del PSAN –Partit Socialista d’Alliberament Nacional– que tingué una curta però intensa activitat a Mallorca durant els anys de la transició, a la segona meitat de la dècada de 1970. Quetglas i els altres pioners de l’independentisme no tingueren aleshores un gran suport social, polític i molt menys electoral, però saberen sembrar la llavor que dècades després va florir en forma de la normalització del missatge sobiranista.
Quetglas i el PSAN a Mallorca. Joan Quetglas havia nascut al poble agrícola de Porreres (Mallorca) l'any 1939. A principis de la dècada dels anys seixanta del segle XX es desplaçà a Barcelona per estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona. Allà entrà en contacte amb els grups més conscienciats políticament que envoltaren el PSUC –Partit Socialista Unificat de Catalunya-, formació comunista de la que finalment es va fer militant. El 1966 acabà els estudis i tornà a Mallorca. A l'illa no existia el PSUC ni cap organització clandestina semblant, no debades l'única que tenia un poc d'activisme organitzat era el PCE –Partit Comunista d'Espanya-, però Quetglas s'orientà més cap als activistes catalanistes que com ell havien estudiat a Barcelona i en aquells anys tornaven a Mallorca per fer–hi feina. Era el cas, entre d'altres, d'Antoni Serra Bauçà i de Bartomeu Fiol Mora. Amb ells dos, Quetglas concretà el 1976 la fundació de la seu mallorquina del partit d'esquerra independentista que s'havia fundat a Barcelona el 1968: el Partit Socialista d'Alliberament Nacional o PSAN.
Durant les acaballes del franquisme els líders citats del PSAN tingueren un cert protagonisme dins els ambients opositors a la dictadura. Gràcies a això el partit assolí una relativa implantació a Palma, Algaida, Montuïri i Sa Pobla. Durant la segona meitat dels anys setanta, en plena efervescència política després de la mort del dictador Francisco Franco –el 20 de novembre de 1975-, el PSAN es mostrà molt combatiu a favor de l'autonomia política per a les Illes, en uns moments en que la mateixa idea era defensada pel Partit Socialista de les Illes –PSI, no confondre amb el PSOE, formació fundada a Palma el febrer de 1976, d'orientació nacionalista i progressista– i els diferents grups regionalistes i nacionalistes de dreta i centre que acabarien convergint en la plataforma per a les eleccions de 1977 Unió Autonomista. La diferència –a banda del marxisme que era el seu segell ideològic- amb les altres organitzacions citades consistia en que el PSAN defensava l'autonomia política dins dels Països Catalans pels quals reclamava la independència.
El PSAN impulsà la creació de l'Assemblea Popular de Mallorca, un intent alternatiu a l'Assemblea Democràtica -que ajuntà inicialment tota l'oposició al franquisme -, des de la qual redactà un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears que presentà a una reunió de tota l'oposició celebrada al Monestir de Cura (Algaida, Mallorca) el març de 1977. L'any següent s'escindí, juntament amb altres militants, del PSAN i fundà a l'illa el PSAN – Provisional. Més tard creà també a l'illa Independentistes dels Països Catalans.
Quetglas també va estar afiliat durant un temps en el sindicat Confederació Nacional del Treball (CNT) i ja a mitjan dècada dels anys vuitanta fou -juntament amb la seva parella, Miquela Vadell-, un dels impulsors a Mallorca del grup independentista Moviment de Defensa de la Terra.
Professionalment es dedicà a la docència, essent professor de filosofia de l'institut Ramon Llull, el més antic de Palma, fins a la seva jubilació. Un dels últims actes polítics en els que participà i que tingué prou ressonància mediàtica fou una concentració de l'MDT a Palma, motiu pel qual va ser detingut per la policia.
La seva desaparició retorna a l'actualitat els difícils inicis de l'independentisme a les Illes, durant la segona meitat dels anys setanta