El poble natal de Pep Coll, Pessonada (Pallars Jussà), il·lustra la coberta de ‘L’any que va caure la roca’ (Proa, 2020) perquè no hi hagi dubtes sobre el plantejament inicial d’aquesta novel·la: la destrucció del poble literari de Coll, Malpui -que sempre s’ha basat en Pessonada-, en caure la roca que tan caracteritza la seva fesomia.
La història comença l’any 1975. Set joves -els únics supervivents de Malpui- s’hauran d’encarregar de reconstruir el poble. Precisament els set mateixos joves que, uns minuts abans de l’esllavissada mortal, volien fugir de Malpui per sempre. Pep Coll parteix d'aquest plantejament inicial per descriure «una societat rural que sovint vivia en unes circumstàncies molt diferents de les de la societat urbana, com la de Barcelona».
L’autor recorda que, «entre el 1965 i el 1975 hi va haver el gran èxode dels pobles i l’abandó del camp, sobretot en pobles de muntanya i mitja muntanya». En aquest context, els set protagonistes hauran d’enfrontar-se als reptes de tornar a aixecar Malpui i a l’oportunitat de fer-ho d’una manera diferent. «De sobte -explica Coll-, cau la roca i és com la caiguda del mur. Els set joves es troben lliures per refer el poble com vulguin i trencar amb la tradició. Poden fer una revolució, en part econòmica. Per això decideixen, per exemple, destruir les oliveres centenàries».
Pep Coll introdueix aquí un personatge que, segons ell, va ser molt important en els entorns rurals als anys seixanta i setanta, el professor de l’Escola agrària. «Quan Espanya entra a l'ONU -recorda Pep Coll-, les empreses fitosanitàries nordamericanes hi veuen un important mercat, sobretot per a pesticides, adobs, etcètera». Però, per a vendre’ls-hi els productes, calia que els pagesos coneguessin abans les seves virtuts. «Llavors -continua Coll- es creen les Escoles agràries, que portava el Ministeri d’Agricultura però pagava el capital americà. I, amb les escoles, apareix el missioner o mestre, que eren enginyers agraris preparats per reconvertir l’agricultura».
El professor de l’Escola agrària de Malpui guiarà els joves supervivents en la recerca d’una nova economia, que implicarà l’arrencada de les oliveres, entre d’altres coses.
Aquesta lluita entre el passat i el present, la tradició i la modernitat, tindrà un factor més personal, perquè els joves, davant la feina inabastable de rescatar els cossos de les runes de Malpui, deixaran els seus familiars i veïns sota la gran roca, sense enterrar. «Els morts del poble seran sempre una qüestió incòmoda -diu Coll- perquè han renunciat a desenterrar el poble a canvi de construir-ne un de nou».
Com Conan Doyle amb el seu personatge -Sherlock Holmes-, Pep Coll va començar a escriure amb la temptació de matar el seu món literari, Malpui, l’escenari de novel·les com El secret de la moixernera (1988), El salvatge dels Pirineus (2005) i l’exitosa Dos taüts negres i dos de blancs (2013). Però l’escriptura el va portar a reconstruir el poble: «La meva primera pulsió era acabar amb Malpui. L'has d'ensorrar, l'has de fer desaparèixer, pensava. Com hi ha una gran roca a darrere, era fàcil fer que caigués, però després van anar apareixent altres aspectes i vaig voler explicar les desil·lusions i desenganys de la transició espanyola des de l'entorn rural». Per això la roca cau el 1975 i una part important de la narració se centra entre el 1975 i el 1979: «Curiosament, quan s'aprova la Constitució és quan començaran els problemes de la cooperativa que han fundat els set personatges».
Fins i tot el nou poble, Vilanova de Malpui, «serà inaugurat pel rei Joan Carles i Josep Tarradellas», diu Coll. «Tot té l’ambivalència de la transició i serà un poble aparentment modèlic, de la mateixa manera que la Transició va ser un «model» -entre cometes- per Europa. Fins que arriben uns italians a Vilanova de Malpui i es porten una bona sorpresa en veure com s’ha aixecat el poble. Amb el temps també s'ha anat veient que la Transició va tenir esquerdes».